CAN PICAFORT AT NIGHT. Mallorca als anys 70

Els hotels  ja eren una realitat, el turistes que de dia estaven al sol, els vespres, una vegada sopats,  a un dels nombrosos restaurants de la colònia turística, anaven a ballar per passar la vetlada.  El Rojo va començar com a “Snack. Bar. Restaurant” a 1.963. amb  les taules repartides baix el pinar.

Per endolcir l’estada dels clients,  contractaren  un conjunt musical,  i acaba com una sala de festes estiuenca.  Paco Dominguez Gordillo, amb el seu caràcter innovador el va convertir ben aviat en un referent turístic.   El propietari Paco Gordillo per passar l’hivern va fer construir    una capsa de forma hexagonal (era el propietari del Hotel Exagon)  convertint-la amb discoteca, la primera de Can Picafort, coneguda per tot Mallorca i com no, als països dels visitants.

Skau inaugurada a 1.967. va obrir les portes a la part nova de Can Picafort , envoltat d’hotels nous,  per proximitat amb  els turistes. Avui en dia  encara esta oberta, amb nou format.

Anys després,  es va obrir Al·lots i Al·lotes, un poc al estil de Al Rojo Vivo, combinant Pinar amb decoració mes acollidora i amb raconets per mes intimitat. Va esser un èxit temporal. Va durar un parell d’anys nomes. Es comentava que era propietat dels Valldemossa.

Tramps. Inaugurada a 1.972  també fou un referent, que va anar canviant en distintes  temporades 

Clumba Mar, als soterranis del Hotel Clumba, a prop de s’Skau.

Amb els anys, obriren altres discoteques,   que arribaren fins a una dotzena.

 

COM ERA AQUELL TEMPS.

Per entendre aquest fenomen, que tingué  lloc  a finals dels anys 60, i la dècada dels 70, cal fer una foto a l’època  existent en aquell moments.  Ara que han passat  mes de 50 anys, els joves no entendrien lo que va passar, sense fer una ullada al passat.  Als que son de mes edat les servirà per recordar aquell temps màgic.

Santa Margalida, el poble que va veure néixer  Son Bauló i can Picafort, seguia  alien a lo que passava a la platja del poble. El pagesos començaven les “messes” de segar al maig, primer segant les faveres i mes tard s’ordí  i es blat. La fals havia quedat  just per segar les llobades, a on la maquina de segar, tirada per un mul, no s’hi podia acostar.

Es feien munts de gavelles perquè acabessin de assecar, i  uns dies mes tard  se componien formant garbes , fermades amb vencisos de càrritx.  De matinada els carros les recollien  per dur a s’era. Aquesta feina li deien garbejar. Amb carretons de pedra dues mules feien voltes fins que el gra estigues separat de la palla.   Voltant el mig dia aprofitant l’entrada de l’embat  , o vent de nord  es ventava la batuda per separar el gra de la palla. Se dinava quant se podia i si havia anat be a  mitjan capvespre el gra estava net per posar dins sacs. La palla  se posava a un munt anomenat paller  que podia arribar a fer un parell de metres d’alçada, o s’entrava al sostre amb llenços fets en tres sacs d’espart.

La feina acaba el vespre, i això que el dia tenia moltes hores de sol.

Un canvi eminent, li donaria una volta molt gran  a aquesta feina,  que durant segles i segles havia estat habitual.

Unes maquines, que les deien “batadores”  acabaven de  aparèixer al pobla.  La feina que durava un mes, es feia  en un dia o dos  separant el gra de la palla  amb un motor  mogut per corretges. 

Però  aquest progres no vingué tot sol. La gent a la vegada podia comprar  mobylettes  i cotxes per anar d’un lloc a un altra. El 600 i mes tard el 127  i altres models feien la vida mes senzilla.

En poc temps podien anar del poble a la platja de Can Picafort i tornar a les poques hores. A mes  a vorera de mar, a on deien que hi anaven a “rentar-se” hi trobaven una gent desconeguda que les hi deien “turistes.”

Aquí va començar a canviar tot.

Els pares, que eren d’anar a missa cada diumenge toparen amb el fills  que el vespre feien un poc mes tard que de costum. Les filles que al principi no tenien tanta llibertat de sortir, volgueren fer lo mateix que el seus germans.

Les mares, que tenien la missió de preservar les costums  del moment, vetlaven per el millor funcionament  i el comportament de les princeses de la casa. Era tant el control que  les acompanyaven al ball, ja fos a les festes, o als balls de quintos.  A la rotllada, la primera fila era reservada a les filles, la segona eren les mares, qui aconsellava si podien ballar amb el jove que l’hi havia demanat a la seva filla. “Carabina” li  deien a qui guardava la filla.

La padrina, aquella dona que vestia un mocador negre al cap, i l’esquena amb un "mantellina"  negre, perquè ja duia “dol" de per vida, no va poder entendre mai el canvi  de mentalitat.

 

La mar anava molt remoguda, i entre tanta  polseguera  s’anaven fent hotels nous, per donar cabuda a tants de turistes. Les postals  que enviaven   als seus coneguts  donaven fe del paradís a on estaven. Les nits estiuenques anaren omplint-se de sales de festa. El moscards, fins i tot tingueren una cançó ( No me molestes mosquito,  xipon xiponn. . .)  ben igual tingueren cançó “Al Rojo Vivo” dels Wats,  “Can Picafot” dels Romàntics.

 

GRUPS MUSICALS.

Una llarga llista de conjunts musicals, es formaren a casi  cada poble, que anàvem canviant els components, o els noms.

Per distingir-los  les podríem classificar, amb els locals, els de mes èxit o els que s’establiren aquí, procedents d’altres bandes.

Histories de joves que deixaren impregnades melodies, a vegades interpretant èxits del moment, o convertint amb èxit les seves pròpies cançons.

Prop de 500 conjunts ha contat en  Bartomeu Canyelles,   entre 1960 a 1.975, dels que ha fet  un resum de 160 grups mallorquins  on explica els seus components i  la  trajectòria que tingueren. Pots llegir al PDF s  que tens a l’índex a la pag 435.

ELS PICADORS.

Entre tanta  sala de festa,  on hi anaven els primers turistes en ganes de passar-ho be ballant i desfruitant de les nits estivals va néixer una figura  que segur n’has sentit parlar.

Als mitjans dels anys 60 i 70  va sorgir una cultura musical, que va donar peu  fins a 350 grups de musica.  Actuaven directament als hotels, a les berbenes dels pobles  i als “night-clubs” repartits per tot Mallorca.

Fitxat que al principi,  primer el Rojo o mes endavant Al·lots i Al·lotes estaven al mig del pinar, lo que demostra que no volien simular  una plaça de poble, ben al contrari un ambient campestre.  I a mes relativament enfora de les cases del nucli. Allà tota la nit sonàvem les notes musicals.

A Mallorca es costum posar mal noms, a tot lo que se mou. La paraula picadors, que no l’he trobada a cap diccionari, podria venir de la comparativa amb el moscards, per la gran quantitat de joves que sortien a lligar (picar). Dels  joves picapedrers, que de dia feien feina a les obres, que creixien frenèticament fent hotels, i de vespre sortien. En tercer lloc, podria haver-se posat de moda la paraula provinent de Pica fort i que s’hauria estes per tot Mallorca. Be son cavil·lacions

Qui eren el Picadors?

O eren Picadores?  De veritat que els cambrers i els musics (casi tots homes)  eren seleccionats per les dones turistes (casi totes) que elegien el gran amor per una primera nit. Algunes vegades, acabaren essent parella.

Els joves que anaven a passar la vetlada, prest  feren les mateixes passes. Fou així com varen néixer distintes varietats de la nova moda.   Picadors d’aventura,  de cap de setmana i fins i tot alguns de professió. (Sabia d’un que anava uniformat, tenia una agenda quinzenal plena,  i ho era a temps complet)

Lo cert es que tots eren homes, tret d’alguna  excepció. Eren en gran part joves, que  de pas aprengueren  idiomes, (alguns utilitzaven un diccionari de lligar) paraules claus o en senyes.  Les dones locals  tenien mes inconvenients, pels recels familiars i les costums dels pobles.

S’ha escrit molt, i estan en el record col·lectiu moltes anècdotes, que  feren canviar la societat dels anys 70.  Obriren els ulls i els canvis de vestimenta, moda  i de comportament va dur un nou progres  que les dones prest incorporaren.  

Que trobareu a aquesta pagina?

De manera mes extensa, un poc d’història  de aquell  temps a Can Picafort,  així de com va anar creixen la colònia turística, les sales de festa i els conjunts musicals d’aquell temps, a Mallorca.

Podràs sertir el disc dels Wats cantant “Ven a bailar . . .” i els dels Romàtics a Can Picafort, però a mes t’he fet una selecció de discos que estan oblidats, però amb la memòria de qui ho visqueren, estan al final de tot i val la pena sentir-les de bell nou.

També tres tesis, que descriuen l’ambient dels inicis del turisme, el canvi que es va fer a la societat mallorquina amb els nous estils musicals i els canvis socials. Escrits per Miquel X Vidal, Maria A. Cifre i Bartomeu Canyelles.

En tindràs per passar una bona estona ben  agradable o això es la meva intenció.

INDEX:

LA NIT I L’OCI  A CAN PICAFORT

AMBIENT NOCTURN.

AL ROJO VIVO 

DEL BOLG DE NA CATALINA CAQUERA'S

Al·lots i Al·lotes.

 SKAU.

TRAMPS.

CLUMBA MAR.

CHARLYS.

CONJUNTS.

ELS PICADORS.

TURISME, CACIQUISTE, PICADORS I DOBLE MORAL.

ALTRES  ENLLAÇOS   FRANCISCO AGUILO ROTGER    JAUME CABANELLAS BOTA

VIDEOS MUSICALS 

      LOS WATS, AL ROJO VIVO  (CANSO)

      LOS ROMANTICS    CAN PICAFORT

PDF'S

-El turisme i el procés urbanitzador a Can Picafort entre 1961 i 1973 Miquel Xavier Vidal Bosch.

-Els inicis del turisme a Can Picafort contats per set veus femenines. Maria Antonia Cifre Mascaró.

-NOUS ESTILS MUSICALS I CANVIS SOCIALS A MALLORCA (1960-1975). Bartomeu Canyeles.

MUSICA PER RECORDAR. Selecció musical

                                           *             *                    *

LA NIT I L’OCI  A CAN PICAFORT

 La nit i l’oci fruit del turisme de masses Una altra gran conseqüència de l’auge turístic va ser l’explotació de l’oci i la nit, amb nombrosos locals i discoteques que presentaven una cada cop major oferta de festes i espectacles. ``Al Rojo Vivo´´ era la discoteca més important i coneguda de Can Picafort en aquell moment. Inaugurada el 1963, durant els primers anys no era una discoteca com a tal, sinó una sala de ball (un night club), i no tenia encara una clientela fixa d’estrangers que sí aconseguí després. Regentat per Paco Gordillo, el local comptava amb entre tres i quatre orquestres contractades, una per cada vespre. Bernat Rosselló50 , un dels cambrers, conta que un cop tancaven la discoteca, a altes hores de la matinada, tenien molt poques hores per descansar abans de repartir propaganda del local a la platja.

Aquesta discoteca no va ser l’única destacada, també n’hi havia d’altres: Skau, Trans, Al·lots i Al·lotes, La Pampa, La Joya, Satélite, Gato Negro, Trébol, Mónaco, Gran Filou o la discoteca de l’Hotel Clumba. Un altre establiment d’oci a destacar va ser el Mini Golf, que fou la primera sala de màquines de la zona. Era propietat de l’hoteler Joan Rosselló, regent de l’Hotel Mar y Paz

La gran oferta d’espectacles musicals que oferia la planta hotelera i turística de Can Picafort va empènyer molts joves mallorquins a voler formar les seves pròpies bandes i poder formar part del negoci. Alguns dels grups musicals més destacats que actuaren a Can Picafort van ser els Watusi51 (format per Jeroni Berbabey, Joan Ramon, Robert Payá i Frank García), i Los Watts (Juan Navarro, Buenaventura Fabregó, Joaquín Catalán, Àngel Guàrdia i Antonio García), que venien de Catalunya. Aquests últims són els autors de la cançó ``Al Rojo Vivo´´, publicada a l’any 1966, dedicada al local, i que deia el següent:

``Al Rojo Vivo es un night club de Can Picafort, ven a bailar cada noche aquí con tu amor, ven a bailar, ven a bailar / Si tú me quieres, si sientes por mi gran pasión, te llevaré a bailar a un ambiente de amor. Ven a bailar, ven a bailar´´.

Una altra coneguda cançó de l’època dedicada al nucli va ser ``Can Picafort´´ (1971), de Los Romantics. Part de la seva lletra deia el següent:

 ``Can Picafort, Can Picafort, tu playa es larga y bonita. / Can Picafort, Can Picafort, corre a darle alegres risas. / Can Picafort, Can Picafort, vinos, arena y pasiones. (...) / Can Picafort, Can Picafort, playa de multicolores. / Can Picafort, Can Picafort, tus pinos huelen a flores´´.

D’altra banda, també s’hi van donar algunes festes amb grups de música orientals (israelians i àrabs), el que, segons explica la Revista Can Picafort, va meravellar a la gent i la va conscienciar de ``lo propers que som els balears dels orientals´´.

Un altre grup eren els ``Colman´´, constituït per quatre joves de Santa Margalida (Pere, Jaume, Sebastià i Pere), a partir de 1970. Anaven a tocar d’hotel en hotel (Nordeste, Tonga, Exagon, Haití...). Un d’ells, el guitarrista Pere Estelrich, va afirmar que ``sense esforçar-nos gaire guanyàvem el mateix que una persona fent vuit o nou hores de feina, i, a més, fèiem una cosa que ens agradava´´ (els beneficis solien ser 2.500 pessetes per actuació, a repartir entre ells quatre i el seu representant, que solia cobrar-ne 250). Músics com ells guanyaven molts més diners que un obrer. El turisme era un negoci molt rentable. Estelrich també va dir que el seu repertori solia estar compost per les ``cançons de l’estiu´´ (un fenomen que de cada cop tenia més força) i per les cançons d’altres anys que més èxit havien tingut. La majoria d’elles estaven escrites en castellà, i alguns cops en anglès (Estelrich deia sobre aquest idioma que tot i no saber-lo, memoritzaven la lletra).

El turisme va provocar un canvi en la moral d’una rígida societat nacionalcatolicista, molt influïda per l’Església, que condicionava les relacions entre gèneres: estaven mal vistes les demostracions d’afecte públiques, la gent s’havia de reprimir, i predominaven els valors de la família tradicional, que tenien un impacte opressiu sobre els joves mallorquins que no volien compromisos. El turisme, juntament amb els productes culturals (cançons, pel·lícules, llibres...) que arribaven de fora, va significar una mena d’alliberament. Poc a poc es va anar desenvolupant a les zones turístiques la ``cultura del plaer´´. Aquella societat tancada va començar a canviar en aquell moment. El sexe va deixar d’estar associat al pecat.

Segons conta Paco Gordillo, regent de ``Al Rojo Vivo´´, els grans relacions públiques del turisme van ser els ``picadors´´, mallorquins que anaven a les zones turístiques a lligar amb estrangeres, que venien a Mallorca en busca de diversió i del famós ``macho ibérico´´. El picador és una modernització del tradicional ``Don Juan´´. L’escriptor i polític Josep Melià Pericàs va definir aquest fenomen de la següent manera54:

``Picador, és a dir, al·lot de la pica, o sia, bergantell mallorquí que freqüenta les relacions amoroses de les turistes més enllà del mar. Picadors són tots aquells que surten amb noies no mallorquines. Més concretament, els qui sovintegen les relacions sexuals amb estrangeres. [...] El picador ve a ser un latin lover nostrat, més modest, no tan romàntic i molt més pragmàtic i materialista. És un tipus més aviat vulgar´´.55

Alguns testimonis anònims entrevistats per Miquel Segura afirmen que aquella època fou ``gloriosa´´. Gordillo afirmà que el seu local fou ``una autèntica escola de l’amor i el sexe´´.

El règim franquista no va fer gaire per a evitar aquesta situació, ja que, segons afirma Segura, potser no els interessés fer-ho per motius polítics i econòmics. A l’interior de ``Al Rojo Vivo´´ hi havia un cartell de la Guàrdia Civil que deia: ``por orden gubernativa se prohíben las conductas inmorales´´, però ningú li feia gaire cas. Això sí, si la Guàrdia Civil detectava que les parelles ballaven massa aferrades, el propietari del negoci podia ser multat.

Els picadors no eren un fenomen homogeni, hi havia distints tipus: un d’ells era el jove rural procedent d’algun poble de l’interior, que no parlava idiomes ni estava habituat a tractar amb estrangeres. Alguns d’ells eren cristians més tradicionals. Un altre tipus és el resident de zones costeres, de caire més fi i elegant, amb coneixement d’idiomes, i 54 La cita de Melià la fa Tomeu Canyelles a Els picadors mallorquins. Seductors i seduïts durant el boom turístic 

amb majors habilitats per a tractar amb elles. Les dones estrangeres també eren molt diverses: casades, solteres, estudiants, riques, pobres...

En quant a les tàctiques més habituals per a lligar, destacaven les següents: enviar un cambrer amb whisky a una taula prèviament elegida pel picador per a després presentar-hi; tractar les estrangeres amb tendresa, que era el que solien buscar (per exemple, obrir-les la porta del cotxe, col·locar-les la cadira, encendre-les el cigarret, etc.); i no parlar mai de sexe fins que elles ho fessin abans. Era habitual que entre amics i coneguts es cedissin xalets o habitacions d’hotel per a acabar la nit. Els picadors més rics podien arribar a tenir confidents que els buscaven dones en lloc seu.56

L’hoteler Joan Rosselló deia que les vertaderes ``picadores´´ eren les estrangeres, moltes de les quals venien soles a estiuejar aquí, el que denota unes certes intencions.57 Miquel Segura58 va dir el següent sobre el tema:

 ``La puresa de cos i ànima que tant predicaven els capellans d’aquella època (...) seria amenaçada pocs anys després per la massiva presència d’alemanyes, sueques i franceses que compareixerien a les platges mallorquines amb una mentalitat i un comportament molt distint al que mantenien les llavors púdiques donzelles illenques´´.

Lògicament, moltes relacions entre mallorquins i estrangeres es mantingueren al llarg del temps i, per tant, hi començà a haver una mescla entre nacionalitats. També s’ha de dir que, tot i que amb menor pes, també hi havia homes estrangers que venien aquí a trobar-se amb dones mallorquines.

Les crítiques que rebien els picadors per part dels sectors més tradicionals s’anaren diluint poc a poc als anys setanta. I, amb l’arribada de la democràcia i amb un canvi social cap a majors llibertats, aquest fenomen, que era una reacció a la societat reprimida dels seixanta, va decaure.

https://dspace.uib.es/xmlui/bitstream/handle/11201/153226/Vidal_Bosch_MiquelXavier.pdf?sequence=1&isAllowed=y

https://www.lleonardmuntanereditor.cat/producte/el-turisme-i-el-proces-urbanitzador-a-can-picafort-1961-1973/

AMBIENT NOCTURN

Pel que fa a l’ambient nocturn de Can Picafort, Al Rojo Vivo, un dels night-clubs més coneguts del moment a tota la zona nord de Mallorca, esdevingué el lloc de congregació dels joves de gairebé tots els pobles del voltant. 

Es contractaven orquestres cada vespre, entre d’elles Los Watts ̶ que l’any 1966 tragué un disc amb un cançó dedicada a la discoteca ̶ o Watusi. Després s’anaren inaugurant altres discoteques, fins al punt que n’hi arribà a haver una desena. 

La primera orquestra formada per joves de Santa Margalida va ser els Colman, l’any 1970, que guanyaven 2500 pessetes –a repartir entre quatre membres i el representant ̶ per cada actuació, en un temps en què no hi havia cap obrer que, amb un dia sencer de feina, guanyàs 600 pessetes. 

. L’ambient nocturn propicià l’aparició de la figura dels picadors, en un context en què la religió catòlica havia jugat un paper molt important com a condicionador de les relacions entre home i dona.

 La cultura del plaer arrelava en paral·lel a l’arribada de les sueques, que destrossaren el sistema de valors implantat pel nacionalcatolicisme.

 . En un moment determinat, arribà a associar-se la figura del picador amb la del músic modern. Són diverses les obres literàries que introdueixen aquesta figura: 39º a l’ombra, d’Antònia Vicens (1968), Els carnissers, de Guillem Frontera (1968), Cròniques d’un mig estiu, de Maria Antònia Oliver (1970) o Corbs afamegats, de Gabriel Tomàs (1972) en són representatives. 

Existeix també un cabal d’obres escrites pels mateixos picadors, com ara Paradise of love, de Tomeu Matamalas (2012). 

 L’any 1963, Can Picafort es convertí en l’escenari d’un parell d’escenes de la pel·lícula Woman of Straw –La mujer de paja ̶ , protagonitzada per Gina Lollobrigida i Sean Connery. El 2015, les escenes esdevingueren la base d’una proposta de teatre documental titulada Dones de palla, realitzada sota la direcció de AFLEL Teatre. 

 La literatura catalana de Mallorca posa de manifest l’interès que alguns narradors mallorquins varen mostrar per donar testimoni de la nova realitat turística de l’illa. Des d’aquesta perspectiva, podem distingir dos conjunts d’obres. Per una banda, les de preguerra, amb les figures de Miquel dels Sants Oliver, Llorenç Villalonga i Coloma Rosselló. 

Per altra banda, les de la generació dels 70, amb Guillem Frontera, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Gabriel Tomàs i Jaume Santandreu. 

No obstant això, ambdues generacions són molt diferents. Mentre la primera escriu unes obres de caràcter testimonial, tot deixant constància de la nova realitat i les possibilitats que ofereix –amb l’excepció de Villalonga, que a Mort de dama critica fortament l’actitud dels habitants del casc antic ̶ les novel·les dels 70 són vivencials, fins i tot, autobiogràfiques, i denuncien les conseqüències –a diferents nivells ̶ que ens han portat el turisme

https://dspace.uib.es/xmlui/bitstream/handle/11201/2044/TFG%20MARIA%20ANT%C3%92NIA%20CIFRE.pdf?sequence=1&isAllowed=y

LOS COLMAN

Era un grup musical de Santa Margalida, nascut devers l'any 1970. El grup, en el principi, estava format per: Tomeu Alomar (veu), Pere Torres (baix), Sebastià Estelrich (orgue), Pere Estelrich (guitarra) i Jaume Pira (bateria), que és de Maria de la Salut.

Sembla que Alomar no hi va romandre massa temps en el conjunt

El nom de Los Colman l'adoptaren per consens.

Actuaren en diverses ocasions a les "verbenes" de La Beata de Santa Margalida, concretament els anys 1971-1972 i 1977. Les temporades d'estiu actuaren per diversos indrets turístics de la costa, sobretot hotels de Can Picafort, amb un record especial per l'Hotel Haití.

Text: Rafel Bordoy 

* * *

SALES DE FESTA

AL ROJO VIVO

Al Rojo Vivo21 va ser una discoteca, o el que aleshores es coneixia com a night-club, de les més conegudes de la zona nord de Mallorca. Propietat de Francisco Gordillo, descendent d’una família que havia emigrat de Badajoz, el local es va inaugurar l’any 1963. 

El que va començar com un «Snack. Bar. Restaurante» es convertí, a mitjan estiu, en una discoteca enmig del pinar amb pista de ball feta de rajoles. El públic s’asseia en cadires dins els pins i passava la vetlada ballant amb l’orquestra d’aquella nit. 

Tenien entre tres i quatre orquestres contractades, una per cada vespre. El bàrman i alguns cambrers formaven la plantilla del local. El bàrman era Paco Gordillo, més conegut com «en Paco des Rojo» i era un cosí del propietari, que portava el mateix nom. Bernat Rosselló, de malnom Bernat «Cocou», era un dels cambrers que hi treballava. Explica que quan tancaven la discoteca, ben entrada la matinada, tenien tan sols un parell d’hores per descansar i partien a repartir propaganda del local per la platja.

A Al Rojo Vivo s’hi congregava gent de per tot el nord de Mallorca. Es tractava sobretot de mallorquins –també alguns peninsulars que havien arribat ̶ que treballaven en el sector turístic, inquers, com Joan Sans –que tenia una fàbrica de sabates a Inca ̶ i part dels seus treballadors o els senyors de la urbanització de Son Bauló, com Sebastià March, entre d’altres. Durant aquests primers anys, Al Rojo Vivo no disposava encara d’un grup fix de turistes que hi anassen a passar la vetlada.

Una de les orquestres que contractava el night-club era Los Watts, un grup de Catalunya format per cinc components, Buenaventura Fabregó, procedent de Caldes de Montbui ̶ guitarrista ̶ , Àngel Guàrdia ̶ baixista ̶ i Joaquín Catalán –bateria ̶ , procedents ambdós de Sabadell, Juan Navarro, d’Almeria –cantant ̶ i Antonio García, de Cartagena –guitarrista ̶ . Los Watts varen treure, l’any 1966, un disc en què dedicaven una cançó al night-club de Can Picafort

https://1library.co/article/l-ambient-nocturn-a-can-picafort-locals-orquestres.y968prly

Entrada de Rojo, el primer estiu.

Envoltat de pins, a un racó el petit escenari, cobert amb una lona pels conjunts.
Els Watusi.

La discoteca en forma hexagonal,  ideal per seure al sofà i tombar l’esquena a la paret, un espai únic ple de llums i fum el conjunt (Watusi) feia ressonar la melodia.

Encara pots veure la pista de ball exterior, les taules i al racó de  l'escenari. La discoteca i en front el mini golf a 2012.

DEL BLOG DE NA CATALINA CAQUERA’S

"Al Rojo vivo es un nigthtclub de Can Picafort/ ven a bailar cada noche aquí con tu amor".... 

 Així comença la cançó que Los Watts --un grup de Catalunya-- va dedicar l'any 1966 a Al Rojo Vivo, la discoteca de Can Picafort que, per iniciativa del seu cappare, en Paco des Rojo, és va convertir en un lloc d'encontre i bauxa dels joves del nord de Mallorca. 

De gent que -en bona part gràcies al contacte amb els estrangers que començaven a omplir els carrers de Can Picafort- descobria un món nou en un temps que el tardofranquisme encara perfeccionava el seu maquillatge. 

Els estrangers més joves, que no havien hagut d'aguantar que els esclafàs la llosa d'un sistema social repressor, tenien pocs complexos ferm, comparats amb els mallorquins (i si en tenien, els depassaven fins en tornar de vacacions). I hi hagué al·lots i homos mallorquins -les mallorquines no tengueren mai aqueixa oportunitat- que s'armaren de coratge i que decidiren que no volien ser simplement espectadors en aqueix paisatge humà de trull, bauxa i desinhibició que dibuixaven aquells estrangers -o, per ser més exactes, aquelles estrangeres de falda curta i que mostraven la guixa per la platja. 

Les estrangeres, als ulls d'aquells mallorquins, apareixien com un somni fet carn de sexe i fascinació. I així nasqueren els picadors (i les històries de picadors, molt espesses vegades magnificades, com les de qualsevol pescador).

 D'uns picadors que se pensaven ser sempre els pescadors i que eren ells qui tiraven els palangres, quan moltes de vegades eren ells qui mossegaven l'ham de les estrangeres. Se pensaven ser únicament seductors, però també varen ésser seduïts. Això és el que explica en Bartomeu Canyelles a Els picadors mallorquins: seductors i seduïts durant el boom turístic (Lleonard Muntaner,2015) un llibre molt entretengut, de lectura fàcil (vegeu-ne una ressenya aquí) però no precisament superficial: en BartomeuCanyelles aconsegueix fer una caracterització justa i precisa d'aqueix fenomen, que va tenir una durada incerta (però que, en tot cas, a la primeria dels anys noranta ja havia desaparegut definitivament) i que ara, convertit en combustible de batalletes del temps dels berenars o de després d'haver sopat-- comença a ser reivindicat i recordat  pels seus protagonistes seixantins i setantins, però també per joves que --possiblement-- no acaben d'entendre de què anava la cosa (i si ho volen a saber, tenen un bon llibre per aprendre-ho) 

http://esfoc.blogspot.com/2015/05/al-rojo-vivo-es-un-nightclub-de-can.html 

Francisco Dominguez Gordillo "En Paco des Rojo"

Al·lots i Al·lotes.

Anys després del Rojo, a la avinguda del Golf, es va obrir Al·lots i Al·lotes, un poc al estil de Al Rojo Vivo, combinant Pinar amb decoració mes acollidora i amb raconets per mes intimitat. Va esser un èxit temporal. Va durar un parell d’anys nomes. Es comentava que era propietat dels Valldemossa.

Foto de 1.984. Es pot veure la carretera Alcúdia Arta i l'avinguda del Golf a on estava la sala de festes al aire lliure.

 SKAU

1968,- El 20 de desembre s’inaugurà la discoteca Gaby Rabbit, situada a la concurrida plaça Mediterrani, seguida d’altres locals com el Consul (Cala Bona), Club Kennedy (Palma Nova), Alexandra’s (Palma), Caracola (Cala Millor) o l’Skau (Ca’n Picafort).

TRAMPS

 1972

Altres inauguracions destacades són, també, la de Tramps (Can Picafort) el 22 de juliol, Pygmalion (Paguera) el 6 d’octubre, o La Sirena (Cala Major) l’11 de desembre.

CLUMBA MAR

CHARLYS

Nuestra historia empezó en mayo del 78 con la inauguración de la discoteca Charly. Pronto se convirtió en un referente de la noche de Can Picafort y Mallorca. Después de tres décadas se ha conseguido crear el mejor ambiente de la zona.

A partir del año 1992 ampliamos nuestra oferta con la inauguración del Bar Charlys Saloon que junto con el PUB Charlys American Cellar (1994) dimos a nuestros clientes la oportunidad de disfrutar de diferentes ambientes.

*    *     *

MES DISCOTEQEUS  A LES BAHIES DE Alcúdia i Pollença

Al grup de wasap  els integrants han recordat algunes discoteques dels anys 70:

Els noms que han sortit son: Skau, Stamp, Chivas, Joya als baixos del Hotel Gran Vista,  Tramps, Gato Negro, Satelite, Atlots i Atlotes que els solars eren propietat dels Valldemosa ( va durar dues temporades) mes endavant en Paco des Rojo  també ho va intentar   crec que dos anys mes. Menta, Puppie Love, Maniqui, Popark al Port de Pollensa (baixos Hotel Pollença Park)  Sala Rex a sa Pobla, i segurament ens deixem moltes però  totes estaven al nord de Mallorca.

*      *      *

CONJUNTS

 

Conscients de que el turisme és una importantíssima font d’ingressos, les autoritats polítiques no posen cap trava a bona part de les modes, tendències, costum i actituds que introduïen de forma progressiva els visitants: això condueix a una clara renovació en la forma de pensar dels joves mallorquins i que no només repercutirà en el camp musical, sinó també en l’estètic i el social.

 Augment progressiu dels locals dedicats a l’oci nocturn. La demanda generada pel creixent número de turistes condueix a una modernització de les sales de festa de l’illa, especialment les de Palma, que concentrarà importants xarxes d’oci nocturn com la plaça Gomila, el Passeig Marítim i Cala Major. De res servia oferir al visitant els mateixos boleros que es tocaven dècades enrere o música “typical spanish” per cercar el seu entreteniment: el turista demanava una renovació de repertori al qual els grups hauran d’adaptar-se.

 Per tant, els conjunts modernitzen la seva música al mateix temps que els joves mallorquins canvien els seus gusts musicals. Relleu generacional dels grups mallorquins.

 Les antigues orquestres han acabat donant pas, definitivament, a una nova fornada de músics joves; després de Los Javaloyas –una mena de frontissa entre els cinquanta i seixanta– apareix una nova generació de conjunts mallorquins que renova completament el panorama musical de l’illa i que, a més, dispara la febre per la música local: apareixen Los Beta, Los Dogers, Los Pops, Los 5 del Este, Los Telstars, Los Massot o els Four Winds, entre d’altres

La primera meitat dels anys seixanta fou un període caracteritzat pel creixement del circuit musical mallorquí: el reflex més evident del canvi fou l’aparició d’un gran número de conjunts que passen a dinamitzar el temps lliure dels joves illencs.

 Els temps havien canviat i, amb ells, la música: l’herència castissa i immobilista dels anys cinquanta va donar pas, poc a poc, a nous ritmes estrangers i que, a la seva manera, connectaven millor amb aquella joventut. El twist, a la seva manera, havia actuat com un adveniment de l’explosió del pop entre 1963 i 1964, anys en els quals es va fer evident que Mallorca havia donat una nova passa en obertura cultural i musical.

 Denominada per la premsa local com la “nueva ola”, aquells nous conjunts comencen a tenir un protagonisme de cada vegada més important: així, front a alternatives ja consolidades com Los Javaloyas o Els Valldemossa, apareixen Los Beta Quartet, Los 5 del Este, Los Doger’s, Los Telstars, Four Winds, The Runaways, Los Pops o Los Bohemios. 

Aquests tal vegada són els noms més coneguts, però darrera d’ells n’hi va haver d’altres amb trajectòries més curtes i manco exitoses: Los Guantes Negros, Los Cuervos, Los Hidalgos, Los Silvestres, Los Sonámbulos, Los Juncales, Los Stilex, Los Twister’s Quartet, Los Alakranes o entre molts d’altres. 

D’altra banda, a la primera meitat dels seixanta va sorgir una nova generació de cantants solistes que, a la seva manera, van modernitzar els gusts dels joves: Tony Obrador, Walter Klein o Bernardo Bernardini foren els més importants, però dins d’aquella generació també cal destacar-ne d’altres com Nino Azorín, Antoni Vidal, Toni Amengual, Lluís Garau o Lucio San Eugenio.

 Aquest darrer recorda de la següent forma l’impacte que va tenir aquella nova fornada de músics: “Molts de mallorquins van quedar impactats davant d’aquella nova forma de fer música. Per exemple, a la primera meitat dels seixanta el públic no estava acostumat a sentir música electrificada: malgrat tocàvem amb amplificadors petitons, de 10 o 20 watts, la gent considerava que actuàvem massa alt. 

Record que em van dur una vegada a comissaria. Actuàvem amb Lonn & The Crys al Club Nàutic de Palma: algú –el propietari, imagin– degué considerar que tocàvem massa alt i ens va desenxufar un parell de vegades l’equip. Nosaltres els tornàvem a enxufar i, una o dues cançons després, els desconnectaven una altra vegada.

https://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/112158/tbcc1de1.pdf.txt;jsessionid=3A0A56D9EC5488689296F9FADA3B97E6?sequence=2

Los Macovals:

Grup format a Ca’n Picafort l’any 1965 pel binissalemer Melcior Sales (bateria): completen la formació el vocalista i guitarrista Antonio Belmonte (Alacant), el baixista Cristóbal Ramírez (Córdoba), el saxofonista Miguel Villegas (Huelva) i el teclista José Antonio Marcé (Argentina). Treballaren sobretot als hotels de la zona de 460 Ca’n Picafort i Cala Millor, participant també a algunes verbenes destacades com les de Binissalem (1968 i 1969) i Sant Joan (1969). A nivell discogràfic, enregistraren un total de quatre singles i un LP recopilatori amb el segell palmesà Fonal, formant un gruix d’èxits comercials com “Limón limonero”, “María Isabel”, “Fiesta”, “Un rayo de sol”, “Un rayo de sol” o “Es el sol español”, entre d’altres. Los Macovals es van dissoldre a principis de la nova dècada. 

 

Los Hawais:

Grup creat l’any 1963 a Sa Pobla per Pau Siquier (baix, saxo alt; ex-Los D’Accora): completen la primera formació Paco Rodríguez “Rojas” (veu, guitarra), Pere Mestre (saxo alt, clarinet), Josep Marcé (teclat) i Miquel Pericàs (bateria). Posteriorment, passarien pel grup altres músics com Josep Petrus (guitarra) o Tomeu (teclat). El centre de feina del grup foren escenaris com el de l’Hotel Bahía (Alcúdia), el night-club Rojo Vivo (Can Picafort), El Cortijo (Port de Pollença) i la Sala Rex (Sa Pobla). Al llarg de la seva trajectòria musical, enregistraren dues referències discogràfiques amb Fonal. La primera, publicada l’any 1966, fou un EP de quatre cançons, entre les quals destaca la versió del “¡Qué familia más original!” popularitzada per Los Yorsy’s, i “Se llama María”, de Pino Donaggio. El següent, un single de 1970, amb “Triana Morena” i “Tiritipopó” a la cara A i B respectivament. Los Hawais van romandre actius fins 1983, any de la seva separació.

Los Pinchos:

Banda formada a Muro l’estiu de 1962 per tres joves: Francesc Aguiló (veu solista), Rafel Pomar (veu, guitarra) i Miquel Molinas (veu, guitarra). Emularen al Dúo Dinámico i als grans herois de la cançó italiana amb versions d’èxits com 466 “Perdóname”, “O sole mio” o “Muchachita”. Després d’haver quedat finalistes al concurs d’artistes organitzat per Ràdio Popular a Inca l’any 1962, es van dissoldre.

 Romantics:

 Grup creat a Muro l’any 1969 pel bateria Tolo Pomar. La formació més estable que tingué la completaren Jaume (teclat), Paco (baix), Pepe (trompeta) i Miquel (guitarra). Comparables estilísticament a formacions locals com Los Javaloyas o Los Ros, el grup enregistrà entre 1970 i 1972 tres singles amb el segell Fonal, on hi trobem versions d’èxits musicals com “Fiesta”, “Cada día te quiero más”, “Adiós, linda Candy” o “Sueño que volverás”. El seu ritme de feina minvà a partir de mitjans de la dècada dels setanta, tot i mantenir-se actius fins l’any 2012.

Los D’Accora:

Citats també com Jimmy Foster y Los D’Accora. Quintet de Sa Pobla actiu entre els anys 1960 i 1963, format per Jaume Fornés ‘Jimmy Foster’ (veu, guitarra), Pau Siquier (saxo), Joan Pomar (trompeta), Jaume (piano) i Jordi Barceló (bateria). Segons afirmaven a entrevistes de l’època, els seus temes eren èxits de moda, tot i que sense entrar dins les estridències del rock and roll o l’emergent beat. Actuaren sobretot a l’escenari de La Rosaleda (Sa Pobla) i a diferents indrets de Pollença. La seva desaparició dona pas a Los Hawais, encapçalats per Pau Siquier

Watts:

Conjunt alcudienc format aproximadament l’any 1964. A aquells primers moments, el grup es deia Los Bennis i al seu capdavant hi havia Llorenç ‘Rialla’ (veu, guitarra): la seva sortida coincideix amb l’entrada de Juan Navarro Montoya, vocalista del conjunt català Los Watts, l’any 1965. Amb la seva incorporació, el grup es canvià de nom i passa a haver-hi dos conjunts amb el mateix nom –uns catalans i altres mallorquins– cosa que, freqüentment, dóna lloc a confusions. A la primera formació hi trobem també els germans Bennassar Amengual, Esteve (guitarrista fins 1969) i Tomeu (teclat), Toni Domingo Casesnoves ‘Tabaco’ (baix, veu) i Toni Domingo Perelló ‘Xilla’ (bateria). Sotmesos a constants canvis de formació, per Watts hi passaren altres músics com Joan Llompart Salort (guitarra, 1967-1978; ex-Los Yeti), Miquel Campomar Riutord (teclats, 1969-1970), Joan Morro (baix i trompeta, 1973-1974), Tomeu Ques (teclats, 1974-1975; ex-Los Xara) o Toni Belmonte (guitarra i veu, 1975-1978; ex-Los Pies Negros). Orientats al món de les versions, se’ls pot enquadrar estilísticament dintre 475 del boom del soul viscut a finals dels seixanta, amb referents com James Brown, Otis Redding o Earth, Wind & Fire: apart, també van fer covers alguns dels grans èxits dels Beatles, Rolling Stones o Bee Gees. Actuaren principalment a la zona d’Alcúdia (Sa Cova Quintana, Carabela, Rasputins, etc), però també a altres indrets com Palma, Artà, Ca’n Picafort o Port de Pollença. Es van dissoldre l’any 1978.

X-70: Conjunt aparegut a Inca l’any 1969. La seva primera formació fou la següent: Pere Pasqual Perelló (veu, guitarra), Pere Vanrell (guitarra), Celso López (baix) i Martí Coll (bateria). L’any següent el grup fou reestructurat, quedant amb el següent line-up: Pere Pasqual Perelló (veu), Toni Alzamora (guitarra), Tomeu Ferragut (teclat; ex-Los Astros), Celso López (baix) i Miquel Alorda (bateria). L’escenari on més se’ls va poder veure fou el del Salón Novedades (Inca) fins que a principis de 1971 anaren a treballar a Palma, contractats per Los Rombos (Ca’n Pastilla). Poc després, passaren a Rodeo, on actuaren fins la seva dissolució. El seu vocalista continuaria la seva trajectòria musical amb Bronze

 

Flamers:

Citats també com Los Flamers o Flamer’s. Aparegueren a principis de 1975 a mig camí de Pollença i Alcúdia, i aquell mateix any van marxar a tocar a Alemanya i Suïssa. Els seus primers components foren Jaume Cabanelles  Bota (veu) Joan Campomar (guitarra, saxo), Jordi Pasqual (baix) i Miquel Cifre (bateria). Començaren fent versions d’artistes tan dispars com Roxy Music, Billy Joel o els Rolling Stones. L’any 1978 enregistraren amb el segell Maller un single de dues cançons (“Trip feliz” i “I have to get out what I have inside”) que passa per ser una de les primeres mostres de rock progressiu fet a Mallorca. Pel grup també hi passaren altres components com Toni Pasqual, Pere Jofre Ferrer o l’uruguaià Carlos Bandera Ríos.

Una mostra dels 160   que pots llegir pitjant l'enllaç (Pag. 435)  

 http://ibdigital.uib.es/greenstone/sites/localsite/collect/tesisUIB/index/assoc/Canyelle.dir/Canyelles_Canyelles_Bartomeu.pdf

ELS PICADORS

 

L’altre gran fenomen que protagonitzarà el canvi de moral a Mallorca és el dels picadors. Anomenats play-boys a Anglaterra, papagalli a Itàlia, ligones a la Península i palanqueros a les Pitiüses, els picadors mallorquins agafen el seu nom del verb picar, un mot exclòs de qualsevol tipus de diccionari formal i que, en l’argot juvenil d’aleshores, era comparable a l’anglès flirt: conquesta amorosa de transcendència efímera. El músic Toni Morlà ofereix al seu llibre Memòries d’un brusquer una de les descripcions més completes que s’han fet sobre aquesta controvertida figura:

  

“Qualificatiu que es donava a l’home que tenia, quasi com a professió, lligar i distreure a les estrangeres que ens visitaven. Les boîtes i els nightclubs eren els seus escenaris nocturns. Cada nit seguien el següent ritual: inicialment, això sí, molt arregladets i mudats, es dirigien al sofà o a la butaca on seia la senyora turista objecte del seu desig. Després de fer un cop de cap o algun tipus de reverència, estiraven la mà convidant-la a sortir a ballar i quasi sempre tenien èxit. Després de ballar una bona  estona, portaven de bell nou la dama al seu seient, però, això si, ja agafats de la mà, li donaven les gràcies i se n’acomiadaven. Si al cap d’un temps prudencial el picador tornava a treure la mateixa estrangera a ballar i aquesta li’n donava el vistiplau, ja es podia considerar que estava tot fet i que acabarien al llit”.

 

PAG 42  (seguir llegint) 

 http://ibdigital.uib.es/greenstone/sites/localsite/collect/tesisUIB/index/assoc/Canyelle.dir/Canyelles_Canyelles_Bartomeu.pdf    

https://www.lleonardmuntanereditor.cat/producte/els-picadors-mallorquins-seductors-i-seduits-durant-el-boom-turistic

TURISME, CACIQUISTE, PICADORS I DOBLE MORAL.

Climent Picornell

Ara balears

Malgrat tot: "Cada noche es fiesta en Mallorca", cantaven Los Javaloyas. He citat la figura del "picador", que es pot estereotipar a altres societats (beach boy syndrome), mascles amb motorino per devers El Rojo Vivo de Can Picafort o per la platja de Can Pastilla cercant contingències amoroses amb estrangeres, el mite de "les sueques", de costums sexuals molts més laxos que els de les natives, les quals prest s’alliberaran. Bennàssar s’interessà molt prest per aquestes qüestions de l’impacte del turisme de masses sobre la moral, les conviccions, la pràctica religiosa o el canvi en les societats tradicionals.

https://www.dbalears.cat/opinio/opinio/2009/04/11/15039/turisme-caciquisme-picadors-doble-moral.html

https://www.arabalears.cat/cultura/picadors-pecadors-necessitat_1_1128132.html

ALTRES  ENLLAÇOS 

FRANCISCO AGUILO ROTGER

JAUME CABANELLAS BOTA

VIDEOS MUSICALS

LOS WATS

AL ROJO VIVO  (CANSO)

Per escoltar la musica pitja l’enllaç:

https://www.youtube.com/watch?v=zxabte54H9o&t=15s

AL ROJO VIVO VIDEO VYNIL RIP

Per escoltar la musica pitja l’enllaç:

https://www.youtube.com/watch?v=igmVfNOKFgw

LOS ROMANTICS    CAN PICAFORT

Per escoltar la musica pitja l’enllaç:

https://www.youtube.com/watch?v=HyJDwSVdhIk

PDF'S

El turisme i el procés urbanitzador a Can Picafort entre 1961 i 1973 Miquel Xavier Vidal Bosch

https://dspace.uib.es/xmlui/bitstream/handle/11201/153226/Vidal_Bosch_MiquelXavier.pdf?sequence=1&isAllowed=y

Els inicis del turisme a Can Picafort contats per set veus femenines. Maria Antonia Cifre Mascaró.

https://dspace.uib.es/xmlui/bitstream/handle/11201/2044/TFG%20MARIA%20ANT%C3%92NIA%20CIFRE.pdf?sequence=1&isAllowed=y

NOUS ESTILS MUSICALS I CANVIS SOCIALS A MALLORCA (1960-1975). Bartomeu Canyeles.

http://ibdigital.uib.es/greenstone/sites/localsite/collect/tesisUIB/index/assoc/Canyelle.dir/Canyelles_Canyelles_Bartomeu.pdf

MUSICA PER RECORDAR. Selecció musical

Los Javaloyas - Margarita

Per escoltar la musica pitja l’enllaç:    https://www.youtube.com/watch?v=92w942pkOaM

 Los Javaloyas - Mi verdad

Per escoltar la musica pitja l’enllaç:    https://www.youtube.com/watch?v=AWahkgBEU6g

Los Beta - Sin Corazon

Per escoltar la musica pitja l’enllaç:     https://www.youtube.com/watch?v=tN6buIodoxc&list=RDEMY7gKU3-PQFQYXaFhsh-TDw&start_radio=1

LOS BETA - Que mas quisiera yo

 Per escoltar la musica pitja l’enllaç:     https://www.youtube.com/watch?v=PEpakXFcupg

LOS SIXTAR - Cuando me enamoro (2018 Remastered Version)

Per escoltar la musica pitja l’enllaç:    https://www.youtube.com/watch?v=BHkZRM5FqJA&list=OLAK5uy_kmeMksGchlq_O0KhFb2t6OWPRkq9aacKk&index=11

LOS DOGERS - Yenka de Mallorca

 Per escoltar la musica pitja l’enllaç:   https://www.youtube.com/watch?v=Iewf1Ph8NyQ

Los Bohemios - Que chica tan formal 1967

Per escoltar la musica pitja l’enllaç:      https://www.youtube.com/watch?v=FTsr6ivNw-Y

Los Telstar: - Cambié de amor

Per escoltar la musica pitja l’enllaç:    https://www.youtube.com/watch?v=u4KBWCpr2ek

Los 5 del Este - NOCHE DE VERANO

 Per escoltar la musica pitja l’enllaç:    https://www.youtube.com/watch?v=NUiImQI1dE0&list=RDEMskbIVEdHytB3s4reTHaplA&start_radio=1

Los pops - No,no,no

Per escoltar la musica pitja l’enllaç:    https://www.youtube.com/watch?v=i-x7b4DU3Tc&list=RDEM7_5cTRpdHpL6PSHMw7kc9w&start_radio=1

Los Massot ‎– Un Rayo De Sol (1970)

Per escoltar la musica pitja l’enllaç:     

The Watusi - Lady Jane

 Per escoltar la musica pitja l’enllaç:     https://www.youtube.com/watch?v=y0uZwpeWrEw

Los Macovals. - Que calamidad el amor (1.970) Sacha Distel

Per escoltar la musica pitja l’enllaç:    https://www.youtube.com/watch?v=XepkOgw5_90

FOTOS ENVIADES PELS LECTORS

The Zenith