AL ROJO VIVO
Una discoteca carismatica per molta gent de Mallorca, durant els anys 60, 70 i 80 del segle XX.
Al final dels anys 1960, a Mallorca hi havia 117 discoteques, tantes com a Madrid i Barcelona Juntes.
Aquesta història de les sales de festa, comença a finals de l'any 20, quan va obrir Titos, nom que li va donar un empresari Itàlia que nomia Tito. Aquesta discoteca, era just, per gent que no era corrent. Anys més tard n'anaren obrint d'altres. A finals dels anys 1940 (Rosales). A partir dels anys 60, amb l'arribada del turisme, i el canvi de gusts musicals, propiciaren una nova etapa.
Mallorca jugava en avantatge, per les condicions de l'atractiu turístic, i la moda de moure el cos. El Rojo Vivo va ser de les primeres que obriren, llunyanes de Ciutat (1963), ho va fer com a Nithg Club. L'any següent obriren Tagomago, l'any 1969 va obrir Barbarela. Els anys 70 naixeran com esclata-sangs, quan plou a la tardor.
El Rojo va néixer, dins un espès i verd pinar, com es pot veure a la foto en colors de 1966. El Nithg Club estava a l'ombra dels pins, just a l'entrada de Can Picafort, pel que tot jugava a favor. Despres hi ajudava la música, amb conjunts bons, que els primers foren els Macovals, els Watts i despres els Watusi, que feien sonar la música, que tant agradava al públic local, com al turista.
Aquesta sala de festes va tenir diferents etapes, totes diria jo que bones. Però tenia dos tipus de públic, el nocturn als estius, bàsicament per a turistes, i els caps de setmana, pel públic local. No sabria dir quin dels dos, era més rendible per l'empresa.
El públic local omplia els carrers de cotxes, i això que n'hi havia pocs, el fet és que venia gent de tota Mallorca. De Palma per avall, però també de llevant, i del centre de l'illa. Just estaven un parell d'hores, però pagaven l'entrada i anaven consumint. Els diumenges en arribar les nou del vespre, hi havia desbandada, per obligacions familiars o de feina. Crec que era un negoci redó.
El turista passava les nits, i no tenia pressa en anar a dormir. A la primera etapa, eren excel·lents a l'hora de pagar la consumició, i deixar propines. El canvi de moneda els era favorable. El fenomen dels picadors també era interessant, ja que activava l'assistència dels turistes, i complementava als clients locals.
La cançó "Ven a Bailar Al Rojo Vivo" dels Macovals, que despres amb alguns canvis, la gravaren els Watts. Va ser la millor propaganda, del Rojo i de Can Picafort. En vengueren 20.000 discs. Els mitjans de comunicació, en parlaven a bastament, i la melodia que era repetitiva...Ven a bailar Al Rojo Vivo... ho complementaven.
Ara podríem fer l'anàlisi, del fenomen del Rojo. Les parelles que d'allà sorgiren, les aventures que no arribaren a port. Els records dels bons moments, que quedaren gravats dins el cap, i que no s'oblidaran mai, només podran tornar en somnis. Records inoblidables.
El que m'ha emocionat, escrivint aquesta història, són les fotos dels primers anys, perquè han posat llum, a una història que havia quedat ennuvolada, amb el pas dels anys. Ha estat com una operació de cataractes, dirà jo, i tal com ho diu ma mare.
Crec que també t'agradaran a tu, i et tornaren una mica més jove. Però aquesta història no acaba aquí, per això t'agrairia, que en fessis arribar els teus records, o les fotos que trobis.
Tinc ganes de fer una llista, dels conjunts que anaren passant per allà, i com no estan en papers, l'única ajuda etes tu, si ho comparteixes.
Esper t'agradi.
 |
| Al Rojo Vivo l'any 1966. Els 5 joves dels Watts. L'amo del biscuter era en Tolo Ques que tenia la farmacia a la plaça d' Alcudia. i un amic seu. |
***
Per entendre el context de Can Picafort, a principis dels anys 1960, farem un petit repàs, dels fets més importants d’aquells anys. Dia 10 de maig de 1960, queda inaugurada la Residència G. Yague, pel cap de l’estat. Abans d'aquell dia només existia l’hotel Alomar, i l’hotel Mandilego, aquest ho descobrírem fa poc, a través d’una postal, feta per en Pere Mascaró Castelló,de Maria. A la postal es pot llegir perfectament Hotel Mandilego.
De totes maneres un parell d’anys abans, ja havien entrat en funcionament, l’any 1954, les pensions Jaume I i Marisco.
Els preparatius per l’arribada del Cap de l’Estat, acceleraren algunes reformes. La Residència havia obert les portes l'any 1953. L'any 1957 s'havien iniciat les obres per posar el clavegueram, i aigua potable. L'any 1958 obre les portes la nova església, a avinguda dels Anglesos. L’asfaltat dels carrers hagué d'esperar fins a l'any 1964, igual que la centraleta de Telefònica.
Aquest any 1960 s’aprova la parcel·lació de la urbanització de Son Bauló i l’any 1962 ja es construeixen els blocs d’apartaments ASPA. El cens d'habitants l'any 1960 era de 173, i de les 309 cases, 11 estaven disseminades. La planta hotelera va començar a augmentar lleugerament a partir de 1964 amb la inauguració de l'hotel Gran Platja.
Així va ser com el jove, Francisco Domínguez Gordillo, va arribar a Mallorca l’any 1962, amb 21 anys. Venia d’un poble de Badajoz, que es deia Zarza d’Alange veinat de Mèrida. El seu cusi Francisco Gordillo Fornes, que era el manescal de Santa Margalida, s'encarrega de tot. Li va proposar obrir un Restaurant Can Picafort, i vingueren tota la família.
La seva mare, Il.luminada Gordillo, feria els menjars, i li ajudave la seva filla Conxa. En Paco del Rojo, així el coneguérem tothom, servia a les taules. Tenien una certa experiència, ja que abans, regentaven un bar al seu poble.
"Feia de cuinera al restaurant, la mare d'en Paco Domínguez", diu na Maria Magdalena Gual, segueix digent, "era una gran cuinera, que va fer famosos a tot Mallorca, els “Huevos Al Rojo
Vivo”.
El manescal Gordillo, que havia comprat un parell de solars, va començar les obres pel restaurant, a la carretera de Santa Margalida, un any despres, l'any 1963 abans de l’estiu, el varen inaugurar com Bar-Restaurant-Snack. Llogaren un cambrer, que nomia Bernat Rosselló Reus, “Cocou”. Despres també hi va fer feina dos anys, en Pep Carreras de Santa Margalida.
 |
| Bernat Rosselló Reus. Bernat Cocou |
Casualitat o coincidència, aquell mateix estiu, va arribar l’equip de
rodatge de la pel·lícula, LA DONA DE
PALLA. El director Basil Dearden, i la protagonista Maria Marcello, coneguda com a Gina
Lollobrigida, a més del director de fotografia, Otto Heller.
L’obertura del Rojo, i l’estrena de la Pel·lícula l’any següent, canviarien el destí de Can Picafort. Ja
res mai seria igual, a partir d’aquells anys.
El Bar i Restaurant del Rojo, els estius acompanyava la
vetlada amb música amb viu. No era una idea original a Can Picafort. El Bar
Marisco, que tenia un solar veïnat, un cop
o dos per setmana, ja ho feia baix un gran parral. Alla sortien a ballar els
estiuejants, que anaven a sopar o passar la vetlada. Al Rojo no hi havia parra, en canvi, hi havia uns frondosos pins, que donaven unes
vetlades inoblidables.
 |
| Al Rojo Vivo. A la fatxada han desaparegut els rètols. Anar al Rojo amb el Seat sisens. |
Per les fotos que he pogut veure, que aquest format, es va mantenir almanco fins a l’any 1966, o més anys, com Snack Bar Restaurant. En canvi, al solar veïnat, tancat amb unes barreres de fusta, ja veiem retolat com, a Nigth Club, al mateix temps que també restaurant. Al Nigth Club era on tocaven els conjunts musicals. La paret que dona al carrer ja tenia la taca vermella que posava Al Rojo Vivo on la gent anava a fer-se fotos.
L'escenari per la música estava en mig dels pins, era un taulell de fusta on es posava el bateria. Així va durar fins a l'any 1968. Allà hi tocaren el Macovals, els Watts i el primer any del Watusi.
Despres feren l'escenari al racó de la dreta, i es pot veure a una foto, sense cobrir. També hi havia una barra petita de bar veïnat de l'entrada. Crec recordar que el primer any aquest escenari el varen tapar amb joncs, a l'estil d'un para-sol abans de comprar la tela que es veu tapant els instruments a totes les actuacions. Ho hagueren de fer així per les brusques que podien caure a finals de temporada.
La pista de ball, era de pedres de mabre, i feien un poc baix, i anava molt bé per ballar. Tal com es veu a la foto, tenia l'inconvenient que en ploure quedava inundada.
 |
| Nigth club Al Rojo Vivo 1966 |
Aquells mateixos anys 1966, també als solars d’enfront, es va inaugurar un minigolf, on a més tard es va traslladar el restaurant. El
minigolf volgué substituir, el que mai va arribar a port, que era el Golf projectat amb un hotel, que va acabar sent la Residència.
L'ANÈCDOTA DEL NOM.
Llegenda:
Això no sé si és cert, però ho contaven més o manco així: en Paco volgué posar el nom de El Rojo Vivo. El turisme pareixia obrir els ulls a una població, estancada en el passat. Però segons contaven la gent major. Però EL ROJO VIVO, no va agradar a l'autoritat, i el seu cosí que tenia bona pupil·la, va canviar "EL" per "AL", i aixi va passar tots es filtrés.
Durant anys venia sa secreta a vigilar, que les parelles guardessin les distàncies, i obligaven a encendre els llums, per comprovar-ho. Sort que sempre rebien abans algun avís abans, a canvi d'alguns beures.
La cosa va pujar de to anys més tard, una vegada construïda la discoteca de forma hexagonal. Si algun cambrer veia alguna parella basar-se, tenia ordes de tirar-los aigua polvoritzada, perquè es continguessin.
 |
| La taca vermella AL ROJO VIVO |
ELS PRIMERS CLIENTS
Entre els Clients primeres, cal destacar, Joan Sans, de la fàbrica de sabates d'Inca, Sebastià March, propietari de la urbanització de Son Bauló. En Vicente Mandilego, de la primera família que visqué tot l'any a Can Picafort, Així com els socis i amics de Paco Gordillo, que feien llargues tertúlies segons en va contar un cambrer d'aquell temps. Els turistes, els primers anys, encara eren bons de contar. Els socis del Rojo eren en Paco i tres mes.
 |
| Paco Gordillo, Pedro Santandreu, Rafel el de la camia blanca, Joan Trave. El de les ulleres no identificat. A la Barra Paco Dominguez. |
PRIMERS CONJUNTS
Entre els conjunts musicals dels primers anys, van ser entre d'altres, Els Macovals, conjunt nascut a Can Picafort l'any 1965. Els Watts, que venien de Sabadell, i que l'any 1966 gravaren el disc, que cantaven; "Ven a Bailar al Rojo Vivo".
Anys més tard vingueren els Watusi. També de Sabadell i que quedaren fins els anys 80, es convertiren amb un referent del Rojo. Per aquells anys segon m'han dit actuaren a alguna gala diumengera els Colman i els Romantics. Els Flamers tambe actuaren per Can Picafort.
Antonio Garcia, dels Watts, tingue una participacio llarga en la musica del Rojo i mes tard en el mon de les sales de festes. Va formar o impulsar diversos conjunts que tambe actuaren al Rojo com Jeronimo, Iman, Los Astros, entre d'altres.
Antonio va formar durant anys de l'equip del Rojo Vivo, molt amic den Paco, va actuar de disjokei, cambrer o alla on fes falta, fins i tot l'acompanyava en els viatges a Barcelona a comprar els darrers discs, novedats musicals que despres sonaven a la sala de festes.
Altres conjunts que record que actuaren foren a mes dels altres Furia, Nomadas, Satanas i molts d'altres.
 |
| Watusi. La pista de ball i l'escenari un dia que havia plogut. |
***
NOMS PROPIS
EN PACO DEL ROJO.
Francesc Domínguez Gordillo, va néixer l'any 1941, vivia a Zarza de Alange, prop de Mèrida de Badajoz. Allà hi regentava un Bar, segons en diuen era d'un tio seu i sembla que duia un nom semblant al Rojo Vivo. Ara hem descobert que algú de la família tenia un Sala de festes que es deia Saló Gordillo, on tocava la banda de música els dissabtes i diumenges.
El seu pare, Lucas, o Arcadi, que eren germans d'en Saturio Gordillo, un músic mort durant la guerra civil. Era cusi d'en Francisco Gordillo Fornes, que l'any 1962 va decidir obrir un restaurant a Can Picafort. Durant les obres, en Paco que tenia 21 anys, va anar a treballar a un restaurant una platja de Palma, no he aclarit quin era, però li va servir per ambientar-se en el món turístic del moment.
Una vegada acabades les obres als solars de la carretera de Santa Margalida, despres de passar la pasqua de l'any 1963, es va inaugurar l'Snack-Bar i Restaurant. Aquest any ja havien vingut a Mallorca la seva mare, que ja era viuda, i la seva germana petita, na Conxa. El cap del restaurant hi estava en Paco, amb un cambrer de 17 anys, que nomia Bernat Rosselló Reus, "Bernat Cocou" de Santa Margalida, mentre que la seva mare estava a la cuina.
Durant anys, en Paco va dur el nom de la sala de festes, al més alt de Mallorca, i coneguda per als visitants de tot Europa, que la visitaven com a turistes. El nom de Can Picafort, gràcies també a la cançó dels Watts, balla, balla, que gravaren l'any 1966, per la multinacional Philips. També als Romàntics, any 1971, els popularitzaren el nom de Can Picafort, amb una cançó que repetien el nom. Les actuacions de molts d'altres conjunts que despres anomenarem, també publicitaren el nom del Rojo.
Fins als darrers dies, en Paco estigué lligat al món de la música, i així ho va contar el seu cunyat, en motiu d'un homenatge, que li feren l'Associació de Veïns de Son Bauló, i que pots llegir-ho aquí mateix.
Dia 11 de març de 2018 en va deixar, per volar molt alt, més enllà de les estrelles.
 |
| Paco Dominguez Gordillo |
***
Va néixer a Inca dia 7 d’agost de 1927, fill de na Magdalena Fornes i fill d'en Saturio Gordillo que vivia a Inca, era músic militar nascut a Zarza d’Alange un poble vora Mèrida, Extremadura. Va morir durant la guerra civil.
Saturio tenia dos germans, un nomia Lucas i s'altra Arcadio que quedaren a Alange, un dels pobles en més solera en el món de la música. La família tenia un saló per música que es deia Saló Gordillo. Mira per on.
En Francisco va estudiar, segons informació de M.M. Gual, el batxiller al Col·legi Sant Francesc a Inca i de Veterinari a Saragossa, despres va ser Manescal de Santa Margalida.
Va entrar en el món empresarial l’any 1962 obrint les instal·lacions del Rojo Vivo, Restaurant i Snack Bar a més del Mini Golf i les boleres que varen inaugurar l’any 1963, l’any 1970 va inaugurar l’hotel Exàgon juntament amb alguns socis.
L’Any 1980 és nomenat conseller delegat de la companyia Eros. President del Port Esportiu de Can Picafort. Va arribar a ser l’empresari de l’oci més important de l'Illa, També fundador de l’Associació hotelera de Mallorca i Cofeba.
L’any 1999 va arribar a un acord amb Iberostar per l’explotació de l’hotel. L’any 2001 obtingué el premi al Desenvolupament Empresarial. Va morir dia 13 de febrer de l’any 2015
 |
| Francisco Gordillo Fornes |
***
Va néixer a Cartagena l'any 1945 fa quasi vuitanta anys. Als anys 1960 vivia a Sabadell al barri de la Creu de Barbera on feia feina i a la vegada que tocava la guitarra amb un grup de joves que varen formar el grup dels Watts. Una història fantàstica que els va donar fama nacional en la venda dels seus esquelets per comprar els instruments.
Com a un conte de fades arribaren a Mallorca, primer a Alcúdia despres a Can Picafort a la discoteca Al Rojo Vivo. Aquest mateix any gravaren tres discs tot un èxit que va truncar la mili.
Antonio Garcia Romera, es va quedar a viure a Can Picafort, va formar part d'altres conjunts musicals: NOMADAS, IMAN... Es va quedar bastants d'anys Al Rojo Vivo de discjòquei, a vegades ajudava a servir begudes i altres menesters, Entaularen una gran amistat amb en Paco Dominguez i promocionaren amb força per tot Mallorca la sala de festes. També amb els altres conjunts va actuar a Boys and Girls, després es va dir Al·lots i Al·lotes, o a Joya on les pegaren foc entre d'altres. Els darrers vint anys va dirigir la discoteca SKAU, que li donaren vint anys de popularitat.
Però n'Antonio, tingué una participació llarga en la música del Rojo i més tard en el món de les sales de festes. Va formar o impulsar diversos conjunts que també actuaren al Rojo com Jeronimo, Iman, Los Astros, entre d'altres.
Antonio va formar durant anys de l'equip del Rojo Vivo, molt amic d'en Paco, va actuar de discjòquei, cambrer o allà on fes falta, fins i tot l'acompanyava en els viatges a Barcelona a comprar els darrers discs, novetats musicals que despres sonaven a la sala de festes.
***
 |
| Al Rojo Vivo l'any 1966. On hi havia aquestes terrasses l'any 1970 hi contruiren la discoteca de forma exagonal. |
ALTRES BLOCS.
***
En Paco, que tenia el bar a la península, volgué posar el nom com un fet de retorn a la seva terra de Mallorca. El turisme pareixia obrir els ulls a una població estancada en el passat. Va triar el nom de "el rojo ha vuelto vivo", segons contaven la gent major. EL ROJO VIVO, no va agradar a l'autoritat, i el seu cosí que tenia bona pupil·la va canviar "EL" per "AL" i va passar tots es filtrés.
Durant anys, però venia sa secreta a vigilar que les parelles guardessin les distàncies, i obligaven a encendre els llums, per comprovar-ho. Sort que sempre rebien abans algun avís abans.
Entre els Clients primeres, cal destacar, Joan Sans, de la fàbrica de sabates d'Inca, Sebastià March, propietari de la urbanització de Son Bauló. Els turistes, els primers anys, encara eren bons de contar.
Entre els conjunts musicals dels primers anys, van ser entre d'altres, Els Wats, que venien de Catalunya, i que l'any 1966 gravaren el disc, que cantaven; "Ven a Bailar al Rojo Vivo" anys més tard vingueren els Watusi.
https://canpicafortprimersanys.blogspot.com/p/al-rojo-vivo.html
 |
| El cotxe que en Colis, li va donar per fer propaganda. Foto cedida per Antonio Garcia |
****
CAN PICAFORT AT NITHG. Mallorca als any 70.
https://pincelladesdetotselscolors.blogspot.com/2022/03/can-picafort-at-night-mallorca-als-anys.html
***
FOTOS
***
EN PACO DEL ROJO. Amb el seu ambient.
***
 |
| Conxa Dominguez |
LES FONTS
AMBIENT NOCTURN
Pel que fa a l’ambient nocturn de Can Picafort, Al Rojo
Vivo, un dels night-clubs més coneguts del moment a tota la zona nord de
Mallorca, esdevingué el lloc de congregació dels joves de gairebé tots els
pobles del voltant.
Es contractaven orquestres cada vespre, entre d’elles Los
Watts ̶ que l’any 1966 tragué un disc amb un cançó dedicada a la discoteca ̶ o
Watusi. Després s’anaren inaugurant altres discoteques, fins al punt que n’hi
arribà a haver una desena.
La primera orquestra formada per joves de Santa Margalida va
ser els Colman, l’any 1970, que guanyaven 2500 pessetes –a repartir entre
quatre membres i el representant ̶ per cada actuació, en un temps en què no hi
havia cap obrer que, amb un dia sencer de feina, guanyàs 600 pessetes.
L’ambient nocturn
propicià l’aparició de la figura dels picadors, en un context en què la religió
catòlica havia jugat un paper molt important com a condicionador de les
relacions entre home i dona.
La cultura del plaer
arrelava en paral·lel a l’arribada de les sueques, que destrossaren el sistema
de valors implantat pel nacionalcatolicisme.
En un moment
determinat, arribà a associar-se la figura del picador amb la del músic modern.
Són diverses les obres literàries que introdueixen aquesta figura: 39º a
l’ombra, d’Antònia Vicens (1968), Els carnissers, de Guillem Frontera (1968),
Cròniques d’un mig estiu, de Maria Antònia Oliver (1970) o Corbs afamegats, de
Gabriel Tomàs (1972) en són representatives.
Existeix també un cabal d’obres escrites pels mateixos
picadors, com ara Paradise of love, de Tomeu Matamalas (2012).
L’any 1963, Can
Picafort es convertí en l’escenari d’un parell d’escenes de la pel·lícula Woman
of Straw –La mujer de paja ̶ , protagonitzada per Gina Lollobrigida i Sean
Connery. El 2015, les escenes esdevingueren la base d’una proposta de teatre
documental titulada Dones de palla, realitzada sota la direcció de AFLEL
Teatre.
La literatura
catalana de Mallorca posa de manifest l’interès que alguns narradors
mallorquins varen mostrar per donar testimoni de la nova realitat turística de
l’illa. Des d’aquesta perspectiva, podem distingir dos conjunts d’obres. Per
una banda, les de preguerra, amb les figures de Miquel dels Sants Oliver,
Llorenç Villalonga i Coloma Rosselló.
Per altra banda, les de la generació dels 70, amb Guillem
Frontera, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Gabriel Tomàs i Jaume
Santandreu.
No obstant això, ambdues generacions són molt diferents.
Mentre la primera escriu unes obres de caràcter testimonial, tot deixant
constància de la nova realitat i les possibilitats que ofereix –amb l’excepció
de Villalonga, que a Mort de dama critica fortament l’actitud dels habitants
del casc antic ̶ les novel·les dels 70 són vivencials, fins i tot,
autobiogràfiques, i denuncien les conseqüències –a diferents nivells ̶ que ens
han portat el turisme
***
SALES DE FESTA
AL ROJO VIVO
Al Rojo Vivo21 va ser una discoteca, o el que aleshores es
coneixia com a night-club, de les més conegudes de la zona nord de Mallorca.
Propietat de Francisco Gordillo, descendent d’una família que havia emigrat de
Badajoz, el local es va inaugurar l’any 1963.
El que va començar com un «Snack. Bar. Restaurante» es
convertí, a mitjan estiu, en una discoteca enmig del pinar amb pista de ball
feta de rajoles. El públic s’asseia en cadires dins els pins i passava la
vetlada ballant amb l’orquestra d’aquella nit.
Tenien entre tres i quatre orquestres contractades, una per
cada vespre. El bàrman i alguns cambrers formaven la plantilla del local. El
bàrman era Paco Gordillo, més conegut com «en Paco des Rojo» i era un cosí del
propietari, que portava el mateix nom. Bernat Rosselló, de malnom Bernat
«Cocou», era un dels cambrers que hi treballava. Explica que quan tancaven la
discoteca, ben entrada la matinada, tenien tan sols un parell d’hores per
descansar i partien a repartir propaganda del local per la platja.
A Al Rojo Vivo s’hi congregava gent de per tot el nord de
Mallorca. Es tractava sobretot de mallorquins –també alguns peninsulars que
havien arribat ̶ que treballaven en el sector turístic, inquers, com Joan Sans
–que tenia una fàbrica de sabates a Inca ̶ i part dels seus treballadors o els
senyors de la urbanització de Son Bauló, com Sebastià March, entre d’altres.
Durant aquests primers anys, Al Rojo Vivo no disposava encara d’un grup fix de
turistes que hi anassen a passar la vetlada.
Una de les orquestres que contractava el night-club era Los
Watts, un grup de Catalunya format per cinc components, Buenaventura Fabregó,
procedent de Caldes de Montbui ̶ guitarrista ̶ , Àngel Guàrdia ̶ baixista ̶ i
Joaquín Catalán –bateria ̶ , procedents ambdós de Sabadell, Juan Navarro,
d’Almeria –cantant ̶ i Antonio García, de Cartagena –guitarrista ̶ . Los Watts
varen treure, l’any 1966, un disc en què dedicaven una cançó al night-club de
Can Picafort
https://1library.co/article/l-ambient-nocturn-a-can-picafort-locals-orquestres.y968prly
***
DEL BLOG DE NA CATALINA CAQUERA’S
"Al Rojo vivo es un nigthtclub de Can Picafort/ ven a
bailar cada noche aquí con tu amor"....
Així comença la cançó que Los Watts --un grup de Catalunya--
va dedicar l'any 1966 a Al Rojo Vivo, la discoteca de Can Picafort que, per
iniciativa del seu cappare, en Paco des Rojo, és va convertir en un lloc
d'encontre i bauxa dels joves del nord de Mallorca.
De gent que -en bona part gràcies al contacte amb els
estrangers que començaven a omplir els carrers de Can Picafort- descobria un
món nou en un temps que el tardofranquisme encara perfeccionava el seu
maquillatge.
Els estrangers més joves, que no havien hagut d'aguantar que
els esclafàs la llosa d'un sistema social repressor, tenien pocs complexos
ferm, comparats amb els mallorquins (i si en tenien, els depassaven fins en
tornar de vacacions). I hi hagué al·lots i homos mallorquins -les mallorquines
no tengueren mai aqueixa oportunitat- que s'armaren de coratge i que decidiren
que no volien ser simplement espectadors en aqueix paisatge humà de trull,
bauxa i desinhibició que dibuixaven aquells estrangers -o, per ser més exactes,
aquelles estrangeres de falda curta i que mostraven la guixa per la platja.
Les estrangeres, als ulls d'aquells mallorquins, apareixien
com un somni fet carn de sexe i fascinació. I així nasqueren els picadors (i
les històries de picadors, molt espesses vegades magnificades, com les de
qualsevol pescador).
D'uns picadors que se pensaven ser sempre els pescadors i
que eren ells qui tiraven els palangres, quan moltes de vegades eren ells qui
mossegaven l'ham de les estrangeres. Se pensaven ser únicament seductors, però
també varen ésser seduïts. Això és el que explica en Bartomeu Canyelles a Els
picadors mallorquins: seductors i seduïts durant el boom turístic (Lleonard
Muntaner,2015) un llibre molt entretengut, de lectura fàcil (vegeu-ne una
ressenya aquí) però no precisament superficial: en BartomeuCanyelles aconsegueix
fer una caracterització justa i precisa d'aqueix fenomen, que va tenir una
durada incerta (però que, en tot cas, a la primeria dels anys noranta ja havia
desaparegut definitivament) i que ara, convertit en combustible de batalletes
del temps dels berenars o de després d'haver sopat-- comença a ser reivindicat
i recordat pels seus protagonistes
seixantins i setantins, però també per joves que --possiblement-- no acaben
d'entendre de què anava la cosa (i si ho volen a saber, tenen un bon llibre per
aprendre-ho)
http://esfoc.blogspot.com/2015/05/al-rojo-vivo-es-un-nightclub-de-can.html
LA NIT I L’OCI A CAN
PICAFORT
La nit i l’oci fruit
del turisme de masses Una altra gran conseqüència de l’auge turístic va ser
l’explotació de l’oci i la nit, amb nombrosos locals i discoteques que
presentaven una cada cop major oferta de festes i espectacles. ``Al Rojo Vivo´´
era la discoteca més important i coneguda de Can Picafort en aquell moment.
Inaugurada el 1963, durant els primers anys no era una discoteca com a tal,
sinó una sala de ball (un night club), i no tenia encara una clientela fixa
d’estrangers que sí aconseguí després. Regentat per Paco Gordillo, el local
comptava amb entre tres i quatre orquestres contractades, una per cada vespre.
Bernat Rosselló50 , un dels cambrers, conta que un cop tancaven la discoteca, a
altes hores de la matinada, tenien molt poques hores per descansar abans de
repartir propaganda del local a la platja.
Aquesta discoteca no va ser l’única destacada, també n’hi
havia d’altres: Skau, Trans, Al·lots i Al·lotes, La Pampa, La Joya, Satélite,
Gato Negro, Trébol, Mónaco, Gran Filou o la discoteca de l’Hotel Clumba. Un
altre establiment d’oci a destacar va ser el Mini Golf, que fou la primera sala
de màquines de la zona. Era propietat de l’hoteler Joan Rosselló, regent de
l’Hotel Mar y Paz
La gran oferta d’espectacles musicals que oferia la planta
hotelera i turística de Can Picafort va empènyer molts joves mallorquins a
voler formar les seves pròpies bandes i poder formar part del negoci. Alguns
dels grups musicals més destacats que actuaren a Can Picafort van ser els
Watusi51 (format per Jeroni Berbabey, Joan Ramon, Robert Payá i Frank García),
i Los Watts (Juan Navarro, Buenaventura Fabregó, Joaquín Catalán, Àngel Guàrdia
i Antonio García), que venien de Catalunya. Aquests últims són els autors de la
cançó ``Al Rojo Vivo´´, publicada a l’any 1966, dedicada al local, i que deia
el següent:
Al Rojo Vivo es un night club de Can Picafort, ven a bailar
cada noche aquí con tu amor, ven a bailar, ven a bailar / Si tú me quieres, si
sientes por mi gran pasión, te llevaré a bailar a un ambiente de amor. Ven a
bailar, ven a bailar´´.
Una altra coneguda cançó de l’època dedicada al nucli va ser
``Can Picafort´´ (1971), de Los Romantics. Part de la seva lletra deia el
següent:
``Can Picafort, Can
Picafort, tu playa es larga y bonita. / Can Picafort, Can Picafort, corre a
darle alegres risas. / Can Picafort, Can Picafort, vinos, arena y pasiones.
(...) / Can Picafort, Can Picafort, playa de multicolores. / Can Picafort, Can
Picafort, tus pinos huelen a flores´´.
D’altra banda, també s’hi van donar algunes festes amb grups
de música orientals (israelians i àrabs), el que, segons explica la Revista Can
Picafort, va meravellar a la gent i la va conscienciar de ``lo propers que som
els balears dels orientals´´.
Un altre grup eren els ``Colman´´, constituït per quatre
joves de Santa Margalida (Pere, Jaume, Sebastià i Pere), a partir de 1970.
Anaven a tocar d’hotel en hotel (Nordeste, Tonga, Exagon, Haití...). Un d’ells,
el guitarrista Pere Estelrich, va afirmar que ``sense esforçar-nos gaire
guanyàvem el mateix que una persona fent vuit o nou hores de feina, i, a més,
fèiem una cosa que ens agradava´´ (els beneficis solien ser 2.500 pessetes per
actuació, a repartir entre ells quatre i el seu representant, que solia
cobrar-ne 250). Músics com ells guanyaven molts més diners que un obrer. El
turisme era un negoci molt rentable. Estelrich també va dir que el seu
repertori solia estar compost per les ``cançons de l’estiu´´ (un fenomen que de
cada cop tenia més força) i per les cançons d’altres anys que més èxit havien
tingut. La majoria d’elles estaven escrites en castellà, i alguns cops en
anglès (Estelrich deia sobre aquest idioma que tot i no saber-lo, memoritzaven
la lletra).
El turisme va provocar un canvi en la moral d’una rígida
societat nacionalcatolicista, molt influïda per l’Església, que condicionava
les relacions entre gèneres: estaven mal vistes les demostracions d’afecte
públiques, la gent s’havia de reprimir, i predominaven els valors de la família
tradicional, que tenien un impacte opressiu sobre els joves mallorquins que no
volien compromisos. El turisme, juntament amb els productes culturals (cançons,
pel·lícules, llibres...) que arribaven de fora, va significar una mena
d’alliberament. Poc a poc es va anar desenvolupant a les zones turístiques la
``cultura del plaer´´. Aquella societat tancada va començar a canviar en aquell
moment. El sexe va deixar d’estar associat al pecat.
``Picador, és a dir, al·lot de la pica, o sia, bergantell
mallorquí que freqüenta les relacions amoroses de les turistes més enllà del
mar. Picadors són tots aquells que surten amb noies no mallorquines. Més
concretament, els qui sovintegen les relacions sexuals amb estrangeres. [...]
El picador ve a ser un latin lover nostrat, més modest, no tan romàntic i molt
més pragmàtic i materialista. És un tipus més aviat vulgar
***
Quan ni Las Vegas podien comparar-se a Mallorca: així van
néixer les mítiques discoteques de l'illa.
***
Comentaris
Era la primera discoteca on vaig anar a ballar i ens ho passàvem molt bé a la pista a l'estiu.
Aferradetes, Pep.