CAN PICAFORT AT NIGHT. Mallorca als anys 70
Els
hotels ja eren una realitat, el turistes que de dia estaven al sol, els
vespres, una vegada sopats, a un dels nombrosos restaurants de la colònia
turística, anaven a ballar per passar la vetlada. El Rojo va començar com
a “Snack. Bar. Restaurant” a 1.963. amb
les taules repartides baix el pinar.
Per endolcir
l’estada dels clients, contractaren
un conjunt musical, i acaba com una sala
de festes estiuenca. Paco Dominguez Gordillo, amb el seu caràcter innovador
el va convertir ben aviat en un referent turístic. El propietari
Paco Gordillo per passar l’hivern va fer
construir una capsa de forma hexagonal (era el propietari del
Hotel Exagon) convertint-la amb discoteca, la primera de Can Picafort,
coneguda per tot Mallorca i com no, als països dels visitants.
Skau
inaugurada a 1.967. va obrir les portes a la part nova de Can Picafort ,
envoltat d’hotels nous, per proximitat
amb els turistes. Avui en dia
encara esta oberta, amb nou format.
Anys després,
es va obrir Al·lots i Al·lotes, un poc al estil de Al Rojo Vivo, combinant
Pinar amb decoració mes acollidora i amb raconets per mes intimitat. Va esser
un èxit temporal. Va durar un parell d’anys nomes. Es comentava que era
propietat dels Valldemossa.
Tramps.
Inaugurada a 1.972 també fou un referent, que va anar canviant en
distintes temporades
Clumba Mar,
als soterranis del Hotel Clumba, a prop de s’Skau.
Amb els anys, obriren altres
discoteques, que arribaren fins a una
dotzena.
COM ERA AQUELL TEMPS.
Per entendre aquest fenomen, que tingué lloc a finals dels anys
60, i la dècada dels 70, cal fer una foto a l’època existent en aquell
moments. Ara que han passat mes de
50 anys, els joves no entendrien lo que va passar, sense fer una ullada al
passat. Als que son de mes edat les
servirà per recordar aquell temps màgic.
Santa Margalida, el poble que va veure néixer Son Bauló i can
Picafort, seguia alien a lo que passava a la platja del poble. El pagesos
començaven les “messes” de segar al maig, primer segant les faveres i mes tard
s’ordí i es blat. La fals havia quedat just per segar les llobades,
a on la maquina de segar, tirada per un mul, no s’hi podia acostar.
Es feien munts de gavelles perquè acabessin de assecar, i uns dies
mes tard se componien formant garbes ,
fermades amb vencisos de càrritx. De
matinada els carros les recollien per dur a s’era. Aquesta feina li deien
garbejar. Amb carretons de pedra dues mules feien voltes fins que el gra
estigues separat de la palla. Voltant el mig dia aprofitant l’entrada
de l’embat , o vent de nord es
ventava la batuda per separar el gra de la palla. Se dinava quant se podia i si
havia anat be a mitjan capvespre el gra estava net per posar dins sacs.
La palla se posava a un munt anomenat paller que podia arribar a fer un parell de metres d’alçada, o s’entrava al sostre
amb llenços fets en tres sacs d’espart.
La feina acaba el vespre, i això que el dia tenia moltes hores de sol.
Un canvi eminent, li donaria una volta molt gran a aquesta feina,
que durant segles i segles havia estat habitual.
Unes maquines, que les deien “batadores” acabaven de aparèixer al pobla. La feina que durava un mes, es
feia en un dia o dos separant el gra de la palla amb un
motor mogut per corretges.
Però aquest progres no vingué tot sol. La gent a la vegada podia
comprar mobylettes i
cotxes per anar d’un lloc a un altra. El 600 i mes tard el 127 i altres
models feien la vida mes senzilla.
En poc temps podien anar del poble a la platja de Can Picafort i tornar a
les poques hores. A mes a vorera de mar, a on deien que hi anaven a
“rentar-se” hi trobaven una gent desconeguda que les hi deien “turistes.”
Aquí va començar a canviar tot.
Els pares, que eren d’anar a missa cada diumenge toparen amb el fills
que el vespre feien un poc mes tard que de costum. Les filles que al principi
no tenien tanta llibertat de sortir, volgueren fer lo mateix que el seus
germans.
Les mares, que tenien la missió de preservar les costums del moment,
vetlaven per el millor funcionament i el comportament de les princeses de
la casa. Era tant el control que les acompanyaven al ball, ja fos a les
festes, o als balls de quintos. A la rotllada, la primera fila era
reservada a les filles, la segona eren les mares, qui aconsellava si podien
ballar amb el jove que l’hi havia demanat a la seva filla. “Carabina” li
deien a qui guardava la filla.
La padrina, aquella dona que vestia un mocador negre al cap, i l’esquena
amb un "mantellina" negre, perquè ja
duia “dol" de per vida, no va poder entendre mai el canvi de mentalitat.
La mar anava molt remoguda, i entre tanta polseguera s’anaven
fent hotels nous, per donar cabuda a tants de turistes. Les postals que
enviaven als seus coneguts donaven fe del paradís a on estaven.
Les nits estiuenques anaren omplint-se de sales de festa. El moscards, fins i
tot tingueren una cançó ( No me molestes mosquito, xipon xiponn. . .) ben igual tingueren cançó
“Al Rojo Vivo” dels Wats, “Can Picafot”
dels Romàntics.
GRUPS MUSICALS.
Una llarga llista de conjunts musicals, es formaren a casi cada
poble, que anàvem canviant els components, o els noms.
Per distingir-los les podríem classificar, amb els locals, els de mes
èxit o els que s’establiren aquí, procedents d’altres bandes.
Histories de joves que deixaren impregnades melodies, a vegades
interpretant èxits del moment, o convertint amb èxit les seves pròpies cançons.
Prop de 500 conjunts ha contat en Bartomeu Canyelles,
entre 1960 a 1.975, dels que ha fet un resum de 160 grups
mallorquins on explica els seus components i la trajectòria
que tingueren. Pots llegir al PDF s que tens a l’índex a la pag 435.
ELS PICADORS.
Entre tanta sala de festa, on hi anaven els primers turistes en
ganes de passar-ho be ballant i desfruitant de les nits estivals va néixer una
figura que segur n’has sentit parlar.
Als mitjans dels anys 60 i 70 va sorgir una cultura musical, que va
donar peu fins a 350 grups de musica. Actuaven directament als
hotels, a les berbenes dels pobles i als “night-clubs” repartits
per tot Mallorca.
Fitxat que al principi, primer el Rojo o mes endavant Al·lots i Al·lotes estaven al mig del pinar, lo que demostra que no volien simular una plaça de poble, ben al contrari un ambient campestre. I a mes relativament enfora de les cases del nucli. Allà tota la nit sonàvem les notes musicals.
A Mallorca es costum posar mal noms, a tot lo que se mou. La paraula picadors, que no l’he trobada a cap diccionari, podria venir de la comparativa amb el moscards, per la gran quantitat de joves que sortien a lligar (picar). Dels joves picapedrers, que de dia feien feina a les obres, que creixien frenèticament fent hotels, i de vespre sortien. En tercer lloc, podria haver-se posat de moda la paraula provinent de Pica fort i que s’hauria estes per tot Mallorca. Be son cavil·lacions
Qui eren el Picadors?
O eren Picadores? De veritat que els cambrers i
els musics (casi tots homes) eren seleccionats per les dones turistes
(casi totes) que elegien el gran amor per una primera nit. Algunes vegades,
acabaren essent parella.
Els joves que anaven a passar la vetlada, prest
feren les mateixes passes. Fou així com varen néixer distintes varietats de la
nova moda. Picadors d’aventura, de cap de setmana i fins i
tot alguns de professió. (Sabia d’un que anava uniformat, tenia una agenda quinzenal
plena, i ho era a temps complet)
Lo cert es que tots eren homes, tret d’alguna
excepció. Eren en gran part joves, que de pas aprengueren idiomes,
(alguns utilitzaven un diccionari de lligar) paraules claus o en senyes.
Les dones locals tenien mes inconvenients, pels recels familiars i les
costums dels pobles.
S’ha escrit molt, i estan en el record col·lectiu
moltes anècdotes, que feren canviar la societat dels anys 70.
Obriren els ulls i els canvis de vestimenta, moda i de comportament va
dur un nou progres que les dones prest incorporaren.
Que trobareu a aquesta pagina?
De manera mes extensa, un poc d’història de aquell
temps a Can Picafort, així de com
va anar creixen la colònia turística, les sales de festa i els conjunts
musicals d’aquell temps, a Mallorca.
Podràs sertir el disc dels Wats cantant “Ven a bailar
. . .” i els dels Romàtics a Can Picafort, però a mes t’he fet una selecció de discos
que estan oblidats, però amb la memòria de qui ho visqueren, estan al final de
tot i val la pena sentir-les de bell nou.
També tres tesis, que descriuen l’ambient dels inicis
del turisme, el canvi que es va fer a la societat mallorquina amb els nous
estils musicals i els canvis socials. Escrits per Miquel X Vidal, Maria A.
Cifre i Bartomeu Canyelles.
En tindràs per passar una bona estona ben agradable o això es la meva intenció.
INDEX:
LA NIT I L’OCI A CAN PICAFORT
AMBIENT NOCTURN.
AL ROJO VIVO
DEL BOLG DE NA CATALINA CAQUERA'S
Al·lots i Al·lotes.
SKAU.
TRAMPS.
CLUMBA MAR.
CHARLYS.
CONJUNTS.
ELS PICADORS.
TURISME, CACIQUISTE, PICADORS I DOBLE MORAL.
ALTRES ENLLAÇOS FRANCISCO AGUILO ROTGER JAUME CABANELLAS BOTA
VIDEOS MUSICALS
LOS WATS, AL ROJO VIVO (CANSO)
LOS ROMANTICS CAN PICAFORT
PDF'S
-El turisme i el procés urbanitzador a Can Picafort entre 1961 i 1973 Miquel Xavier Vidal Bosch.
-Els inicis del turisme a Can Picafort contats per set veus femenines. Maria Antonia Cifre Mascaró.
-NOUS ESTILS MUSICALS I CANVIS SOCIALS A MALLORCA (1960-1975). Bartomeu Canyeles.
MUSICA PER RECORDAR. Selecció musical
* * *
LA NIT I L’OCI A CAN PICAFORT
La nit i l’oci fruit del turisme de masses Una altra
gran conseqüència de l’auge turístic va ser l’explotació de l’oci i la nit, amb
nombrosos locals i discoteques que presentaven una cada cop major oferta de
festes i espectacles. ``Al Rojo Vivo´´ era la discoteca més important i
coneguda de Can Picafort en aquell moment. Inaugurada el 1963, durant els
primers anys no era una discoteca com a tal, sinó una sala de ball (un night
club), i no tenia encara una clientela fixa d’estrangers que sí aconseguí
després. Regentat per Paco Gordillo, el local comptava amb entre tres i quatre
orquestres contractades, una per cada vespre. Bernat Rosselló50 , un dels
cambrers, conta que un cop tancaven la discoteca, a altes hores de la matinada,
tenien molt poques hores per descansar abans de repartir propaganda del local a
la platja.
Aquesta discoteca no va ser l’única destacada, també n’hi havia
d’altres: Skau, Trans, Al·lots i Al·lotes, La Pampa, La Joya, Satélite, Gato
Negro, Trébol, Mónaco, Gran Filou o la discoteca de l’Hotel Clumba. Un altre
establiment d’oci a destacar va ser el Mini Golf, que fou la primera sala de
màquines de la zona. Era propietat de l’hoteler Joan Rosselló, regent de
l’Hotel Mar y Paz
La gran oferta d’espectacles musicals que oferia la planta hotelera i turística de Can Picafort va empènyer molts joves mallorquins a voler formar les seves pròpies bandes i poder formar part del negoci. Alguns dels grups musicals més destacats que actuaren a Can Picafort van ser els Watusi51 (format per Jeroni Berbabey, Joan Ramon, Robert Payá i Frank García), i Los Watts (Juan Navarro, Buenaventura Fabregó, Joaquín Catalán, Àngel Guàrdia i Antonio García), que venien de Catalunya. Aquests últims són els autors de la cançó ``Al Rojo Vivo´´, publicada a l’any 1966, dedicada al local, i que deia el següent:
``Al Rojo Vivo es un night club de Can Picafort, ven a
bailar cada noche aquí con tu amor, ven a bailar, ven a bailar / Si tú me
quieres, si sientes por mi gran pasión, te llevaré a bailar a un ambiente de
amor. Ven a bailar, ven a bailar´´.
Una altra coneguda cançó de l’època dedicada al nucli va ser
``Can Picafort´´ (1971), de Los Romantics. Part de la seva lletra deia el
següent:
``Can Picafort, Can
Picafort, tu playa es larga y bonita. / Can Picafort, Can Picafort, corre a
darle alegres risas. / Can Picafort, Can Picafort, vinos, arena y pasiones.
(...) / Can Picafort, Can Picafort, playa de multicolores. / Can Picafort, Can
Picafort, tus pinos huelen a flores´´.
D’altra banda, també s’hi van donar algunes festes amb grups
de música orientals (israelians i àrabs), el que, segons explica la Revista Can
Picafort, va meravellar a la gent i la va conscienciar de ``lo propers que
som els balears dels orientals´´.
Un altre grup eren els ``Colman´´, constituït per quatre
joves de Santa Margalida (Pere, Jaume, Sebastià i Pere), a partir de 1970.
Anaven a tocar d’hotel en hotel (Nordeste, Tonga, Exagon, Haití...). Un d’ells,
el guitarrista Pere Estelrich, va afirmar que ``sense esforçar-nos gaire
guanyàvem el mateix que una persona fent vuit o nou hores de feina, i, a més,
fèiem una cosa que ens agradava´´ (els beneficis solien ser 2.500 pessetes per
actuació, a repartir entre ells quatre i el seu representant, que solia
cobrar-ne 250). Músics com ells guanyaven molts més diners que un obrer. El
turisme era un negoci molt rentable. Estelrich també va dir que el seu
repertori solia estar compost per les ``cançons de l’estiu´´ (un fenomen que de
cada cop tenia més força) i per les cançons d’altres anys que més èxit havien tingut.
La majoria d’elles estaven escrites en castellà, i alguns cops en anglès
(Estelrich deia sobre aquest idioma que tot i no saber-lo, memoritzaven la
lletra).
El turisme va provocar un canvi en la moral d’una rígida societat nacionalcatolicista, molt influïda per l’Església, que condicionava les relacions entre gèneres: estaven mal vistes les demostracions d’afecte públiques, la gent s’havia de reprimir, i predominaven els valors de la família tradicional, que tenien un impacte opressiu sobre els joves mallorquins que no volien compromisos. El turisme, juntament amb els productes culturals (cançons, pel·lícules, llibres...) que arribaven de fora, va significar una mena d’alliberament. Poc a poc es va anar desenvolupant a les zones turístiques la ``cultura del plaer´´. Aquella societat tancada va començar a canviar en aquell moment. El sexe va deixar d’estar associat al pecat.
Segons conta Paco Gordillo, regent de ``Al Rojo Vivo´´, els
grans relacions públiques del turisme van ser els ``picadors´´, mallorquins que
anaven a les zones turístiques a lligar amb estrangeres, que venien a Mallorca
en busca de diversió i del famós ``macho ibérico´´. El picador és una
modernització del tradicional ``Don Juan´´. L’escriptor i polític Josep Melià
Pericàs va definir aquest fenomen de la següent manera54:
``Picador, és a dir, al·lot de la pica, o sia, bergantell
mallorquí que freqüenta les relacions amoroses de les turistes més enllà del
mar. Picadors són tots aquells que surten amb noies no mallorquines. Més
concretament, els qui sovintegen les relacions sexuals amb estrangeres. [...]
El picador ve a ser un latin lover nostrat, més modest, no tan romàntic i molt
més pragmàtic i materialista. És un tipus més aviat vulgar´´.55
Alguns testimonis anònims entrevistats per Miquel Segura
afirmen que aquella època fou ``gloriosa´´. Gordillo afirmà que el seu local
fou ``una autèntica escola de l’amor i el sexe´´.
El règim franquista no va fer gaire per a evitar aquesta
situació, ja que, segons afirma Segura, potser no els interessés fer-ho per
motius polítics i econòmics. A l’interior de ``Al Rojo Vivo´´ hi havia un
cartell de la Guàrdia Civil que deia: ``por orden gubernativa se prohíben las
conductas inmorales´´, però ningú li feia gaire cas. Això sí, si la Guàrdia
Civil detectava que les parelles ballaven massa aferrades, el propietari del
negoci podia ser multat.
Els picadors no eren un fenomen homogeni, hi havia distints
tipus: un d’ells era el jove rural procedent d’algun poble de l’interior, que
no parlava idiomes ni estava habituat a tractar amb estrangeres. Alguns d’ells
eren cristians més tradicionals. Un altre tipus és el resident de zones
costeres, de caire més fi i elegant, amb coneixement d’idiomes, i 54 La cita de
Melià la fa Tomeu Canyelles a Els picadors mallorquins. Seductors i seduïts
durant el boom turístic
amb majors habilitats per a tractar amb elles. Les dones
estrangeres també eren molt diverses: casades, solteres, estudiants, riques,
pobres...
En quant a les tàctiques més habituals per a lligar,
destacaven les següents: enviar un cambrer amb whisky a una taula prèviament
elegida pel picador per a després presentar-hi; tractar les estrangeres amb
tendresa, que era el que solien buscar (per exemple, obrir-les la porta del
cotxe, col·locar-les la cadira, encendre-les el cigarret, etc.); i no parlar
mai de sexe fins que elles ho fessin abans. Era habitual que entre amics i
coneguts es cedissin xalets o habitacions d’hotel per a acabar la nit. Els
picadors més rics podien arribar a tenir confidents que els buscaven dones en
lloc seu.56
L’hoteler Joan Rosselló deia que les vertaderes
``picadores´´ eren les estrangeres, moltes de les quals venien soles a
estiuejar aquí, el que denota unes certes intencions.57 Miquel Segura58 va dir
el següent sobre el tema:
``La puresa de cos i
ànima que tant predicaven els capellans d’aquella època (...) seria amenaçada
pocs anys després per la massiva presència d’alemanyes, sueques i franceses que
compareixerien a les platges mallorquines amb una mentalitat i un comportament
molt distint al que mantenien les llavors púdiques donzelles illenques´´.
Lògicament, moltes relacions entre mallorquins i estrangeres
es mantingueren al llarg del temps i, per tant, hi començà a haver una mescla
entre nacionalitats. També s’ha de dir que, tot i que amb menor pes, també hi
havia homes estrangers que venien aquí a trobar-se amb dones mallorquines.
Les crítiques que rebien els picadors per part dels sectors
més tradicionals s’anaren diluint poc a poc als anys setanta. I, amb l’arribada
de la democràcia i amb un canvi social cap a majors llibertats, aquest fenomen,
que era una reacció a la societat reprimida dels seixanta, va decaure.
https://www.lleonardmuntanereditor.cat/producte/el-turisme-i-el-proces-urbanitzador-a-can-picafort-1961-1973/ |
AMBIENT NOCTURN
Pel que fa a l’ambient nocturn de Can Picafort, Al Rojo Vivo, un dels night-clubs més coneguts del moment a tota la zona nord de Mallorca, esdevingué el lloc de congregació dels joves de gairebé tots els pobles del voltant.
Es contractaven orquestres cada vespre, entre d’elles Los Watts ̶ que l’any 1966 tragué un disc amb un cançó dedicada a la discoteca ̶ o Watusi. Després s’anaren inaugurant altres discoteques, fins al punt que n’hi arribà a haver una desena.
La primera orquestra formada per joves de Santa Margalida va ser els Colman, l’any 1970, que guanyaven 2500 pessetes –a repartir entre quatre membres i el representant ̶ per cada actuació, en un temps en què no hi havia cap obrer que, amb un dia sencer de feina, guanyàs 600 pessetes.
. L’ambient nocturn propicià l’aparició de la figura dels picadors, en un context en què la religió catòlica havia jugat un paper molt important com a condicionador de les relacions entre home i dona.
La cultura del plaer arrelava en paral·lel a l’arribada de les sueques, que destrossaren el sistema de valors implantat pel nacionalcatolicisme.
. En un moment determinat, arribà a associar-se la figura del picador amb la del músic modern. Són diverses les obres literàries que introdueixen aquesta figura: 39º a l’ombra, d’Antònia Vicens (1968), Els carnissers, de Guillem Frontera (1968), Cròniques d’un mig estiu, de Maria Antònia Oliver (1970) o Corbs afamegats, de Gabriel Tomàs (1972) en són representatives.
Existeix també un cabal d’obres escrites pels mateixos picadors, com ara Paradise of love, de Tomeu Matamalas (2012).
L’any 1963, Can Picafort es convertí en l’escenari d’un parell d’escenes de la pel·lícula Woman of Straw –La mujer de paja ̶ , protagonitzada per Gina Lollobrigida i Sean Connery. El 2015, les escenes esdevingueren la base d’una proposta de teatre documental titulada Dones de palla, realitzada sota la direcció de AFLEL Teatre.
La literatura catalana de Mallorca posa de manifest l’interès que alguns narradors mallorquins varen mostrar per donar testimoni de la nova realitat turística de l’illa. Des d’aquesta perspectiva, podem distingir dos conjunts d’obres. Per una banda, les de preguerra, amb les figures de Miquel dels Sants Oliver, Llorenç Villalonga i Coloma Rosselló.
Per altra banda, les de la generació dels 70, amb Guillem Frontera, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Gabriel Tomàs i Jaume Santandreu.
No obstant això, ambdues generacions són molt diferents. Mentre la primera escriu unes obres de caràcter testimonial, tot deixant constància de la nova realitat i les possibilitats que ofereix –amb l’excepció de Villalonga, que a Mort de dama critica fortament l’actitud dels habitants del casc antic ̶ les novel·les dels 70 són vivencials, fins i tot, autobiogràfiques, i denuncien les conseqüències –a diferents nivells ̶ que ens han portat el turisme
LOS COLMAN
Era un grup musical de Santa Margalida, nascut devers l'any
1970. El grup, en el principi, estava format per: Tomeu Alomar (veu), Pere
Torres (baix), Sebastià Estelrich (orgue), Pere Estelrich (guitarra) i Jaume
Pira (bateria), que és de Maria de la Salut.
Sembla que Alomar no hi va romandre massa temps en el
conjunt
El nom de Los Colman l'adoptaren per consens.
Actuaren en diverses ocasions a les "verbenes" de
La Beata de Santa Margalida, concretament els anys 1971-1972 i 1977. Les
temporades d'estiu actuaren per diversos indrets turístics de la costa,
sobretot hotels de Can Picafort, amb un record especial per l'Hotel Haití.
Text: Rafel Bordoy
* * *
SALES DE FESTA
AL ROJO VIVO
Al Rojo Vivo21 va ser una discoteca, o el que aleshores es coneixia com a night-club, de les més conegudes de la zona nord de Mallorca. Propietat de Francisco Gordillo, descendent d’una família que havia emigrat de Badajoz, el local es va inaugurar l’any 1963.
El que va començar com un «Snack. Bar. Restaurante» es convertí, a mitjan estiu, en una discoteca enmig del pinar amb pista de ball feta de rajoles. El públic s’asseia en cadires dins els pins i passava la vetlada ballant amb l’orquestra d’aquella nit.
Tenien entre tres i quatre orquestres contractades, una per cada vespre. El bàrman i alguns cambrers formaven la plantilla del local. El bàrman era Paco Gordillo, més conegut com «en Paco des Rojo» i era un cosí del propietari, que portava el mateix nom. Bernat Rosselló, de malnom Bernat «Cocou», era un dels cambrers que hi treballava. Explica que quan tancaven la discoteca, ben entrada la matinada, tenien tan sols un parell d’hores per descansar i partien a repartir propaganda del local per la platja.
A Al Rojo Vivo s’hi congregava gent de per tot el nord de
Mallorca. Es tractava sobretot de mallorquins –també alguns peninsulars que
havien arribat ̶ que treballaven en el sector turístic, inquers, com Joan Sans
–que tenia una fàbrica de sabates a Inca ̶ i part dels seus treballadors o els
senyors de la urbanització de Son Bauló, com Sebastià March, entre d’altres.
Durant aquests primers anys, Al Rojo Vivo no disposava encara d’un grup fix de
turistes que hi anassen a passar la vetlada.
Una de les orquestres que contractava el night-club era Los
Watts, un grup de Catalunya format per cinc components, Buenaventura Fabregó,
procedent de Caldes de Montbui ̶ guitarrista ̶ , Àngel Guàrdia ̶ baixista ̶ i
Joaquín Catalán –bateria ̶ , procedents ambdós de Sabadell, Juan Navarro,
d’Almeria –cantant ̶ i Antonio García, de Cartagena –guitarrista ̶ . Los Watts
varen treure, l’any 1966, un disc en què dedicaven una cançó al night-club de
Can Picafort
https://1library.co/article/l-ambient-nocturn-a-can-picafort-locals-orquestres.y968prly
Entrada de Rojo, el primer estiu. |
Envoltat de pins, a un racó el petit escenari, cobert amb una lona pels conjunts. Els Watusi. |
La discoteca en forma hexagonal, ideal per seure al sofà i tombar l’esquena a
la paret, un espai únic ple de llums i fum el conjunt (Watusi) feia ressonar la
melodia. |
Encara pots veure la pista de ball exterior, les taules i al racó de l'escenari. La discoteca i en front el mini golf a 2012. |
DEL BLOG DE NA CATALINA CAQUERA’S
"Al Rojo vivo es un nigthtclub de Can Picafort/
ven a bailar cada noche aquí con tu amor"....
Així comença la cançó que Los Watts --un grup de Catalunya-- va dedicar
l'any 1966 a Al Rojo Vivo, la discoteca de Can Picafort que, per iniciativa del
seu cappare, en Paco des Rojo, és va convertir en un lloc d'encontre i bauxa
dels joves del nord de Mallorca.
De gent que -en bona part gràcies al contacte amb els estrangers que començaven a omplir els carrers de Can Picafort- descobria un món nou en un temps que el tardofranquisme encara perfeccionava el seu maquillatge.
Els estrangers més joves, que no havien hagut d'aguantar que els esclafàs la llosa d'un sistema social repressor, tenien pocs complexos ferm, comparats amb els mallorquins (i si en tenien, els depassaven fins en tornar de vacacions). I hi hagué al·lots i homos mallorquins -les mallorquines no tengueren mai aqueixa oportunitat- que s'armaren de coratge i que decidiren que no volien ser simplement espectadors en aqueix paisatge humà de trull, bauxa i desinhibició que dibuixaven aquells estrangers -o, per ser més exactes, aquelles estrangeres de falda curta i que mostraven la guixa per la platja.
Les estrangeres, als ulls d'aquells mallorquins, apareixien com un somni fet carn de sexe i fascinació. I així nasqueren els picadors (i les històries de picadors, molt espesses vegades magnificades, com les de qualsevol pescador).
D'uns picadors que se pensaven ser sempre els pescadors i que eren ells qui tiraven els palangres, quan moltes de vegades eren ells qui mossegaven l'ham de les estrangeres. Se pensaven ser únicament seductors, però també varen ésser seduïts. Això és el que explica en Bartomeu Canyelles a Els picadors mallorquins: seductors i seduïts durant el boom turístic (Lleonard Muntaner,2015) un llibre molt entretengut, de lectura fàcil (vegeu-ne una ressenya aquí) però no precisament superficial: en BartomeuCanyelles aconsegueix fer una caracterització justa i precisa d'aqueix fenomen, que va tenir una durada incerta (però que, en tot cas, a la primeria dels anys noranta ja havia desaparegut definitivament) i que ara, convertit en combustible de batalletes del temps dels berenars o de després d'haver sopat-- comença a ser reivindicat i recordat pels seus protagonistes seixantins i setantins, però també per joves que --possiblement-- no acaben d'entendre de què anava la cosa (i si ho volen a saber, tenen un bon llibre per aprendre-ho)
http://esfoc.blogspot.com/2015/05/al-rojo-vivo-es-un-nightclub-de-can.html
Francisco Dominguez Gordillo "En Paco des Rojo" |
Al·lots i Al·lotes.
Anys després del Rojo, a la avinguda del Golf, es va obrir Al·lots i Al·lotes, un poc al estil de Al Rojo Vivo, combinant Pinar amb decoració mes acollidora i amb raconets per mes intimitat. Va esser un èxit temporal. Va durar un parell d’anys nomes. Es comentava que era propietat dels Valldemossa.
Foto de 1.984. Es pot veure la carretera Alcúdia Arta i l'avinguda del Golf a on estava la sala de festes al aire lliure. |
SKAU
1968,- El 20 de desembre s’inaugurà la discoteca Gaby
Rabbit, situada a la concurrida plaça Mediterrani, seguida d’altres locals com
el Consul (Cala Bona), Club Kennedy (Palma Nova), Alexandra’s (Palma), Caracola
(Cala Millor) o l’Skau (Ca’n Picafort).
TRAMPS
1972
Altres inauguracions destacades són, també, la de Tramps (Can Picafort) el 22 de juliol, Pygmalion (Paguera) el 6 d’octubre, o La Sirena (Cala Major) l’11 de desembre.
CLUMBA MAR
CHARLYS
Nuestra historia empezó en mayo del 78
con la inauguración de la discoteca Charly. Pronto se convirtió en un referente
de la noche de Can Picafort y Mallorca. Después de tres décadas se ha
conseguido crear el mejor ambiente de la zona.
A partir del año 1992 ampliamos nuestra oferta
con la inauguración del Bar Charlys Saloon que junto con el PUB Charlys
American Cellar (1994) dimos a nuestros clientes la oportunidad de disfrutar de
diferentes ambientes.
* * *
MES DISCOTEQEUS A LES
BAHIES DE Alcúdia i Pollença
Al grup de wasap els integrants
han recordat algunes discoteques dels anys 70:
Els noms que han sortit son: Skau, Stamp, Chivas, Joya als
baixos del Hotel Gran Vista, Tramps, Gato
Negro, Satelite, Atlots i Atlotes que els solars eren propietat dels Valldemosa
( va durar dues temporades) mes endavant en Paco des Rojo també ho va intentar crec que dos anys mes. Menta, Puppie Love,
Maniqui, Popark al Port de Pollensa (baixos Hotel Pollença Park) Sala Rex a sa Pobla, i segurament ens deixem
moltes però totes estaven al nord de
Mallorca.
* * *
CONJUNTS
Conscients de que el turisme és una
importantíssima font d’ingressos, les autoritats polítiques no posen cap trava
a bona part de les modes, tendències, costum i actituds que introduïen de forma
progressiva els visitants: això condueix a una clara renovació en la forma de
pensar dels joves mallorquins i que no només repercutirà en el camp musical,
sinó també en l’estètic i el social.
Augment progressiu dels locals dedicats a l’oci nocturn. La demanda generada pel creixent número de turistes condueix a una modernització de les sales de festa de l’illa, especialment les de Palma, que concentrarà importants xarxes d’oci nocturn com la plaça Gomila, el Passeig Marítim i Cala Major. De res servia oferir al visitant els mateixos boleros que es tocaven dècades enrere o música “typical spanish” per cercar el seu entreteniment: el turista demanava una renovació de repertori al qual els grups hauran d’adaptar-se.
Per tant, els conjunts modernitzen la seva música al mateix temps que els joves mallorquins canvien els seus gusts musicals. Relleu generacional dels grups mallorquins.
Les antigues orquestres han acabat donant pas, definitivament, a una nova fornada de músics joves; després de Los Javaloyas –una mena de frontissa entre els cinquanta i seixanta– apareix una nova generació de conjunts mallorquins que renova completament el panorama musical de l’illa i que, a més, dispara la febre per la música local: apareixen Los Beta, Los Dogers, Los Pops, Los 5 del Este, Los Telstars, Los Massot o els Four Winds, entre d’altres
La primera meitat dels anys seixanta fou un període caracteritzat pel creixement del circuit musical mallorquí: el reflex més evident del canvi fou l’aparició d’un gran número de conjunts que passen a dinamitzar el temps lliure dels joves illencs.
Els temps havien canviat i, amb ells, la música: l’herència castissa i immobilista dels anys cinquanta va donar pas, poc a poc, a nous ritmes estrangers i que, a la seva manera, connectaven millor amb aquella joventut. El twist, a la seva manera, havia actuat com un adveniment de l’explosió del pop entre 1963 i 1964, anys en els quals es va fer evident que Mallorca havia donat una nova passa en obertura cultural i musical.
Denominada per la premsa local com la “nueva ola”, aquells nous conjunts comencen a tenir un protagonisme de cada vegada més important: així, front a alternatives ja consolidades com Los Javaloyas o Els Valldemossa, apareixen Los Beta Quartet, Los 5 del Este, Los Doger’s, Los Telstars, Four Winds, The Runaways, Los Pops o Los Bohemios.
Aquests tal vegada són els noms més coneguts, però darrera d’ells n’hi va haver d’altres amb trajectòries més curtes i manco exitoses: Los Guantes Negros, Los Cuervos, Los Hidalgos, Los Silvestres, Los Sonámbulos, Los Juncales, Los Stilex, Los Twister’s Quartet, Los Alakranes o entre molts d’altres.
D’altra banda, a la primera meitat dels seixanta va sorgir una nova generació de cantants solistes que, a la seva manera, van modernitzar els gusts dels joves: Tony Obrador, Walter Klein o Bernardo Bernardini foren els més importants, però dins d’aquella generació també cal destacar-ne d’altres com Nino Azorín, Antoni Vidal, Toni Amengual, Lluís Garau o Lucio San Eugenio.
Aquest darrer recorda de la següent forma l’impacte que va tenir aquella nova fornada de músics: “Molts de mallorquins van quedar impactats davant d’aquella nova forma de fer música. Per exemple, a la primera meitat dels seixanta el públic no estava acostumat a sentir música electrificada: malgrat tocàvem amb amplificadors petitons, de 10 o 20 watts, la gent considerava que actuàvem massa alt.
Record que em van dur una vegada a comissaria. Actuàvem amb Lonn & The Crys al Club Nàutic de Palma: algú –el propietari, imagin– degué considerar que tocàvem massa alt i ens va desenxufar un parell de vegades l’equip. Nosaltres els tornàvem a enxufar i, una o dues cançons després, els desconnectaven una altra vegada.
Los Macovals:
Grup format a Ca’n Picafort l’any 1965 pel binissalemer Melcior Sales (bateria): completen la formació el vocalista i guitarrista Antonio Belmonte (Alacant), el baixista Cristóbal Ramírez (Córdoba), el saxofonista Miguel Villegas (Huelva) i el teclista José Antonio Marcé (Argentina). Treballaren sobretot als hotels de la zona de 460 Ca’n Picafort i Cala Millor, participant també a algunes verbenes destacades com les de Binissalem (1968 i 1969) i Sant Joan (1969). A nivell discogràfic, enregistraren un total de quatre singles i un LP recopilatori amb el segell palmesà Fonal, formant un gruix d’èxits comercials com “Limón limonero”, “María Isabel”, “Fiesta”, “Un rayo de sol”, “Un rayo de sol” o “Es el sol español”, entre d’altres. Los Macovals es van dissoldre a principis de la nova dècada.
Los Hawais:
Grup creat l’any 1963 a Sa Pobla per Pau Siquier (baix, saxo
alt; ex-Los D’Accora): completen la primera formació Paco Rodríguez “Rojas”
(veu, guitarra), Pere Mestre (saxo alt, clarinet), Josep Marcé (teclat) i
Miquel Pericàs (bateria). Posteriorment, passarien pel grup altres músics com
Josep Petrus (guitarra) o Tomeu (teclat). El centre de feina del grup foren
escenaris com el de l’Hotel Bahía (Alcúdia), el night-club Rojo Vivo (Can
Picafort), El Cortijo (Port de Pollença) i la Sala Rex (Sa Pobla). Al llarg de
la seva trajectòria musical, enregistraren dues referències discogràfiques amb
Fonal. La primera, publicada l’any 1966, fou un EP de quatre cançons, entre les
quals destaca la versió del “¡Qué familia más original!” popularitzada per Los
Yorsy’s, i “Se llama María”, de Pino Donaggio. El següent, un single de 1970,
amb “Triana Morena” i “Tiritipopó” a la cara A i B respectivament. Los Hawais
van romandre actius fins 1983, any de la seva separació.
Los Pinchos:
Banda formada a Muro l’estiu de 1962 per tres joves:
Francesc Aguiló (veu solista), Rafel Pomar (veu, guitarra) i Miquel Molinas
(veu, guitarra). Emularen al Dúo Dinámico i als grans herois de la cançó
italiana amb versions d’èxits com 466 “Perdóname”, “O sole mio” o “Muchachita”.
Després d’haver quedat finalistes al concurs d’artistes organitzat per Ràdio
Popular a Inca l’any 1962, es van dissoldre.
Romantics:
Grup creat a Muro
l’any 1969 pel bateria Tolo Pomar. La formació més estable que tingué la completaren
Jaume (teclat), Paco (baix), Pepe (trompeta) i Miquel (guitarra). Comparables
estilísticament a formacions locals com Los Javaloyas o Los Ros, el grup
enregistrà entre 1970 i 1972 tres singles amb el segell Fonal, on hi trobem
versions d’èxits musicals com “Fiesta”, “Cada día te quiero más”, “Adiós, linda
Candy” o “Sueño que volverás”. El seu ritme de feina minvà a partir de mitjans
de la dècada dels setanta, tot i mantenir-se actius fins l’any 2012.
Los D’Accora:
Citats també com Jimmy Foster y Los D’Accora. Quintet de Sa
Pobla actiu entre els anys 1960 i 1963, format per Jaume Fornés ‘Jimmy Foster’
(veu, guitarra), Pau Siquier (saxo), Joan Pomar (trompeta), Jaume (piano) i
Jordi Barceló (bateria). Segons afirmaven a entrevistes de l’època, els seus
temes eren èxits de moda, tot i que sense entrar dins les estridències del rock
and roll o l’emergent beat. Actuaren sobretot a l’escenari de La Rosaleda (Sa
Pobla) i a diferents indrets de Pollença. La seva desaparició dona pas a Los
Hawais, encapçalats per Pau Siquier
Watts:
Conjunt alcudienc format aproximadament l’any 1964. A
aquells primers moments, el grup es deia Los Bennis i al seu capdavant hi havia
Llorenç ‘Rialla’ (veu, guitarra): la seva sortida coincideix amb l’entrada de
Juan Navarro Montoya, vocalista del conjunt català Los Watts, l’any 1965. Amb
la seva incorporació, el grup es canvià de nom i passa a haver-hi dos conjunts
amb el mateix nom –uns catalans i altres mallorquins– cosa que, freqüentment,
dóna lloc a confusions. A la primera formació hi trobem també els germans
Bennassar Amengual, Esteve (guitarrista fins 1969) i Tomeu (teclat), Toni
Domingo Casesnoves ‘Tabaco’ (baix, veu) i Toni Domingo Perelló ‘Xilla’
(bateria). Sotmesos a constants canvis de formació, per Watts hi passaren altres
músics com Joan Llompart Salort (guitarra, 1967-1978; ex-Los Yeti), Miquel
Campomar Riutord (teclats, 1969-1970), Joan Morro (baix i trompeta, 1973-1974),
Tomeu Ques (teclats, 1974-1975; ex-Los Xara) o Toni Belmonte (guitarra i veu,
1975-1978; ex-Los Pies Negros). Orientats al món de les versions, se’ls pot
enquadrar estilísticament dintre 475 del boom del soul viscut a finals dels
seixanta, amb referents com James Brown, Otis Redding o Earth, Wind & Fire:
apart, també van fer covers alguns dels grans èxits dels Beatles, Rolling
Stones o Bee Gees. Actuaren principalment a la zona d’Alcúdia (Sa Cova
Quintana, Carabela, Rasputins, etc), però també a altres indrets com Palma,
Artà, Ca’n Picafort o Port de Pollença. Es van dissoldre l’any 1978.
X-70: Conjunt aparegut a Inca l’any 1969. La seva primera formació fou la següent: Pere Pasqual Perelló (veu, guitarra), Pere Vanrell (guitarra), Celso López (baix) i Martí Coll (bateria). L’any següent el grup fou reestructurat, quedant amb el següent line-up: Pere Pasqual Perelló (veu), Toni Alzamora (guitarra), Tomeu Ferragut (teclat; ex-Los Astros), Celso López (baix) i Miquel Alorda (bateria). L’escenari on més se’ls va poder veure fou el del Salón Novedades (Inca) fins que a principis de 1971 anaren a treballar a Palma, contractats per Los Rombos (Ca’n Pastilla). Poc després, passaren a Rodeo, on actuaren fins la seva dissolució. El seu vocalista continuaria la seva trajectòria musical amb Bronze
Flamers:
Citats també com Los Flamers o Flamer’s. Aparegueren a principis
de 1975 a mig camí de Pollença i Alcúdia, i aquell mateix any van marxar a
tocar a Alemanya i Suïssa. Els seus primers components foren Jaume
Cabanelles Bota (veu) Joan Campomar
(guitarra, saxo), Jordi Pasqual (baix) i Miquel Cifre (bateria). Començaren
fent versions d’artistes tan dispars com Roxy Music, Billy Joel o els Rolling
Stones. L’any 1978 enregistraren amb el segell Maller un single de dues cançons
(“Trip feliz” i “I have to get out what I have inside”) que passa per ser una
de les primeres mostres de rock progressiu fet a Mallorca. Pel grup també hi
passaren altres components com Toni Pasqual, Pere Jofre Ferrer o l’uruguaià
Carlos Bandera Ríos.
Una mostra dels 160 que pots llegir pitjant l'enllaç (Pag. 435)
ELS PICADORS
L’altre gran
fenomen que protagonitzarà el canvi de moral a Mallorca és el dels picadors.
Anomenats play-boys a Anglaterra, papagalli a Itàlia, ligones a la Península i
palanqueros a les Pitiüses, els picadors mallorquins agafen el seu nom del verb
picar, un mot exclòs de qualsevol tipus de diccionari formal i que, en l’argot
juvenil d’aleshores, era comparable a l’anglès flirt: conquesta amorosa de
transcendència efímera. El músic Toni Morlà ofereix al seu llibre Memòries d’un
brusquer una de les descripcions més completes que s’han fet sobre aquesta
controvertida figura:
“Qualificatiu
que es donava a l’home que tenia, quasi com a professió, lligar i distreure a
les estrangeres que ens visitaven. Les boîtes i els nightclubs eren els seus
escenaris nocturns. Cada nit seguien el següent ritual: inicialment, això sí,
molt arregladets i mudats, es dirigien al sofà o a la butaca on seia la senyora
turista objecte del seu desig. Després de fer un cop de cap o algun tipus de
reverència, estiraven la mà convidant-la a sortir a ballar i quasi sempre
tenien èxit. Després de ballar una bona estona,
portaven de bell nou la dama al seu seient, però, això si, ja agafats de la mà,
li donaven les gràcies i se n’acomiadaven. Si al cap d’un temps prudencial el
picador tornava a treure la mateixa estrangera a ballar i aquesta li’n donava
el vistiplau, ja es podia considerar que estava tot fet i que acabarien al
llit”.
PAG 42 (seguir llegint)
https://www.lleonardmuntanereditor.cat/producte/els-picadors-mallorquins-seductors-i-seduits-durant-el-boom-turistic |
TURISME, CACIQUISTE, PICADORS I DOBLE MORAL.
Climent Picornell
Ara balears
Malgrat tot: "Cada noche
es fiesta en Mallorca", cantaven Los Javaloyas. He citat la figura del
"picador", que es pot estereotipar a altres societats (beach boy
syndrome), mascles amb motorino per devers El Rojo Vivo de Can Picafort o per
la platja de Can Pastilla cercant contingències amoroses amb estrangeres, el
mite de "les sueques", de costums sexuals molts més laxos que els de
les natives, les quals prest s’alliberaran. Bennàssar s’interessà molt prest
per aquestes qüestions de l’impacte del turisme de masses sobre la moral, les
conviccions, la pràctica religiosa o el canvi en les societats tradicionals.
https://www.dbalears.cat/opinio/opinio/2009/04/11/15039/turisme-caciquisme-picadors-doble-moral.html
https://www.arabalears.cat/cultura/picadors-pecadors-necessitat_1_1128132.html |
ALTRES ENLLAÇOS
VIDEOS MUSICALS
LOS WATS
AL ROJO VIVO (CANSO)
Per escoltar la musica pitja l’enllaç: |
https://www.youtube.com/watch?v=zxabte54H9o&t=15s
AL ROJO VIVO VIDEO VYNIL RIP
https://www.youtube.com/watch?v=igmVfNOKFgw
LOS ROMANTICS CAN
PICAFORT
Per escoltar la musica pitja l’enllaç: |
https://www.youtube.com/watch?v=HyJDwSVdhIk
PDF'S
El turisme i el procés urbanitzador a Can Picafort entre
1961 i 1973 Miquel Xavier Vidal Bosch
https://dspace.uib.es/xmlui/bitstream/handle/11201/153226/Vidal_Bosch_MiquelXavier.pdf?sequence=1&isAllowed=y
Els inicis del turisme a Can Picafort contats per set veus femenines. Maria Antonia Cifre Mascaró.
NOUS ESTILS MUSICALS I CANVIS SOCIALS A MALLORCA
(1960-1975). Bartomeu Canyeles.
Los Javaloyas - Margarita
Per escoltar la musica pitja l’enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=92w942pkOaM
Los Javaloyas - Mi verdad
Per escoltar la musica pitja l’enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=AWahkgBEU6g
Los Beta - Sin Corazon
Per escoltar la musica pitja l’enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=tN6buIodoxc&list=RDEMY7gKU3-PQFQYXaFhsh-TDw&start_radio=1
LOS BETA - Que mas quisiera yo
Per escoltar la musica pitja l’enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=PEpakXFcupg
LOS SIXTAR - Cuando me enamoro (2018 Remastered Version)
Per escoltar la musica pitja l’enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=BHkZRM5FqJA&list=OLAK5uy_kmeMksGchlq_O0KhFb2t6OWPRkq9aacKk&index=11
LOS DOGERS - Yenka de Mallorca
Per escoltar la musica pitja l’enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=Iewf1Ph8NyQ
Los Bohemios - Que chica tan formal 1967
Per escoltar la musica pitja l’enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=FTsr6ivNw-Y
Los Telstar: - Cambié de amor
Per escoltar la musica pitja l’enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=u4KBWCpr2ek
Los 5 del Este - NOCHE DE VERANO
Per escoltar la musica pitja l’enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=NUiImQI1dE0&list=RDEMskbIVEdHytB3s4reTHaplA&start_radio=1
Los pops - No,no,no
Per escoltar la musica pitja l’enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=i-x7b4DU3Tc&list=RDEM7_5cTRpdHpL6PSHMw7kc9w&start_radio=1
Los Massot – Un Rayo De Sol (1970)
Per escoltar la musica pitja l’enllaç:
The Watusi - Lady Jane
Per escoltar la musica pitja l’enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=y0uZwpeWrEw
Los Macovals. - Que calamidad el amor (1.970) Sacha Distel
Per escoltar la musica pitja l’enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=XepkOgw5_90
FOTOS ENVIADES PELS LECTORS
The Zenith
Comentaris
Sa primera sala de festas (els conjunts: Watussi...els Nómadas) i discoteca que vaig anar...i gratis. Era cosi den Paco Gordillo Fornés. ( jo som n'Esteve Monjo Fornes). De jovenet jugava al tenis, al minigolf, als bolos i al futbolin...tan m'agradava que actualment tenc una casa just devant de a on hi avia tot això...ah!!! també hi avia una parrilla. Aqui a on hi ha are sa finca a on tenim sa casa, era un solar a on es meu cosi Paco, hi va tenir una temporada un cavall precios.
Quins bons records.
Del Face: Mejorando can picafort
Primer va aser un restaurant, sa cuinera era sa tia Iluminada, tia d'en Paco Gordillo per part de pare i mare del famós Paco Domínguez, ell estava el cap de Al Rojo Vivo, després se va fer sa pista de ball o terrassa d'estiu. Cuand entravas estava el bar, a la dreta sa barra a on estava en Paco Dominguez barman i un gran malabariste em ses botelles. Al fons a l'esquerra sorties a la terrassa d'estiu o pista de ball. Anys posteriors al fons a la dreta afarrat a sa barra del bar estava sa discoteca.
M'en records de dos conjunts musicals de cuand jo era infant i encara no tenia permis per entrar per edad, pero em els amics anaven a vorer-los ensaiar...Los Nomadas i els Watusi. Un d'ells, en Fran tenia un biscuter i a vagadas mos duie als amics i jo a fer una volta....quins bons records.
Derrera sa parrilla, devora sa pista de tenis, avia unas habitacions per els de l'orquesta i es meu cosi tenia un car pastor alemán...em Ness. Era guapisim.