ES CARBONER DE SON BAULÓ

ES CARBONER DE SON BAULO

Molts de nosaltres, passem per aquesta vida sense pena ni gloria, molts pocs, passem a omplir alguna pagina dels llibres.

Els primers visitants, (turistes), que vingueren a Can Picafort, i que han deixat escrita la seva impressió, al pas per Son Bauló, no son massa. Al segle XIX, L’Arxiduc va deixar constància, del seu pas amb el vaixell Nixe. anomena la Caseta den Barret, (El vigilant i pescador, que donà nom al Clot den Barret. o la Platja den Barret). Per terra, no he trobat constància de que parles de Son Bauló.

Joan Cortada, que va començar el viatge a l’Illa de Mallorca, dia 19 de Juliol de 1.845, va deixar escrit el seu pas, per Son Serra, Son Real, Son Bauló anant cap Alcúdia. El podem considerar, com el primer viatger que passa per Can Picafort, va deixar escrites les seves impressions, que trobaràs aquí escrites. Fins i tot podràs llegir el llibre complet, dels viatges per tot Mallorca.

L’Alemany Herman Alexander PAGENSTECHER, va visitar Son Bauló, al final de la primavera de 1.865, també ho trobaràs aquí escrit, i tot el llibre complet. Ell, i la comitiva que l’acompanyava, també se va perdre dins el pinars. fins que ajudat per el nostre protagonista, EL CARBONER DE SON BAULO varen poder resoldre la sortida.

De les 4 possessions de Santa Margalida que toquen la mar, Son Bauló era la que l’activitat agrícola era mes petita. En part degut a que bona part era bosc de pinar, mates i ullastres , i per altra banda era es una terra poc productiva.

S’aprofitava la llenya, tant pel fusters com per la construcció, de les restes dels arbres es feia carbó o se venia per fer foc. El mares també era important a la construcció.

Dins el bosc, hi havia la temporada per recollir esclata-sangs, i els esclata-sangs blancs, molt apreciats. Espàrrecs a la primavera. De les mates s’aprofitava la llentiscla per fer oli per els llums.

A vorera del mar, i a una part de s’estany del torrent, era abundant la pesca ja sigui peix, pops, o gambo, sense oblidar les copinyes, peus de cabrit i caragols marins.

La caça era abundat, voltant la llacuna marina del torrent; Aus marines, ànecs i altres animals de ploma que eren importants a l’època de migracions; torts i estornells. Els conills i les llebres eren abundants.

A finals del segle XIX, el contraban era important, motiu en part que el pinar estigues ple de caminois, que despitaren als dos viatgers dant motiu a que es perdessin dins el pinar seguint camins errats. Per anar per allà era convenient saber ses tresques.

Els viatgers també toparen amb un pastor i un home mig vestit que feia carbó.

Però qui era el carboner i que feia per allà?

Posem la imaginació en marxa i a volar cap a aquells anys.

RELAT:

“En dic Pere Joan, i vaig néixer devers l’any 1.825, segons en digueren els meus pares de petit. Tinc dos amics que son els meus cans, i que m’ajuden per anar a caçar i en fan companya.

Un dia en va comparèixer un jovenet i tinguérem aquesta conversa:

Bon dia, i tu que fas per aquí?

Bon dia, he vist fum i m’he acostat. Vaig cap a Artà a fer càrritx, que prest vindrà es temps de fer vencisos. per fermar les garbes, i dur-les a s’era a batre.

Duc un poc de xulla i vos volia demanar si en deixarieu torrar?

No faltaria mes.

Idò berenarem junts, en vista de la vostra amabilitat vos convidaré.

Va be, no es mala idea.

Jo tinc en marxa sa sitja per fer carbó.

He fet una cabanya al costat del torrent, dins la possessió de Son Bauló. Aquestes terres que foren del Comte Empúries segons diuen, al llarg del temps anaren canviant de propietaris. Durant un temps, fou conegut com; Es Rafal d’en Pastor en referencia al seu propietari. El nom actual li ve d’un propietari que nomia Joan Bauló , ho va esser per poc temps, i que també tenia terres entre Sineu i Lloret. Tots aquestes terres les diuen Son Bauló.

Torrent de Son Bauló

S’Estany de Son Bauló es el delta del torrent. Te una llargària 700 metres de humerals, arriba fins a Ses Paises. Seguint ell llit del torrent, en arribar a 1.700 metres des de la mar, se junta amb el torrent des Gassó, que també li dona les aigües. Neix aquest torrent al barranc des Gassó, vora es corral Serra i te uns 2.314 metres.

Tornant al torrent, passat es Gassó i seguint a 2.144 metres mes, se li junta es Torrentó, dins la mateixa finca des Corral Serra. Es Torrentó recull les aigües de les conques de son lluent i Son fullós, que se uneixen a prop des Povetó.

El Torrent de son Bauló podríem dir que neix al camí de sa Dragonera, passat 2.157 metres mes des de la unió amb el Torrentó. A partir d’aquest moment ja es diu sa Síquia Real ( te uns 11.640 metres). Sa síquia recull les aigües dels sementers, i del Gorg, Son Tovell, Son Perot, Sa Font i del Fangar, ja dins el terme de Sineu. Però a mes s’hi ajunten moltes síquies mes, i agafa les aigües dels sementers envoltant i les conques que hi convergeixen.

A s’altra banda del torrent hi ha La possessió de son Real que a l’any 1.348 era d’en Rubert de Bellví, motiu pel que li deien Es Rafal den Rubert. A mitjan segle XIV va passar a esser de la Real Monge de Selva, que encara que fos per poc tems li donar el nom actual. Segons altres fonts (A. Mas) a la primera mitat del segle XV era den Real Moguer. Anys després (segle XV) estava dividida amb dues Alqueries propietats dels vilers Salvador Estelrich i Pere Molines que les veneren a la família dels Font de Muro però que vivien a Ciutat de Mallorca.

Fent partió el torrent de Binicaubell, ( que acaba fins a la mar amb s'Estany de son Real) comença la possessió de Son Serra de Marina. Te 837 hectàrees, i que en temps de l’època islàmica es deia l’Alqueria Robaria. A 1.341 Bernat de Gisbert la va vendre a Joan Serra de Sa Pobla d’Huialfàs jerarca del llinatge dels Serra de Marina que la tingué fins al segle XIX (a l’any 1.584 era de Joanot Serra de Marina propietari també de Son Genoll i Son Pont i les va unificar)

Tirant cap a l’Albufera trobem la possessió de Santa Eulalia. Aquesta possessió, ja documentada en el segle XIII amb aqueix nom, durant el segle XIV fou propietat de la família noble dels Adarró. A mitjan segle XV era del margalida Guillem Monjo, que la vendre al senyor feudal Ramon de Santmartí. Aquesta família i els seus successors varen tenir aquesta possessió, (una de les majors dimensions del terme), fins que, al segle XIX, passà al convent de Santa Catalina de Sena, i posteriorment a l’hisendat establert a Santa margalida Antoni Bisquerra.

M'ha agradat molt escoltar tot això. No se si ho recordaré tot. Però, si que esteu ben acompanyat de records.

T’ho he contat a tu que ets jove.

Gracies per s'informació. Un bon berenar i un bon vi.

Be, posats ara et contaré lo que en va passar fa un parell de dies.

En comparegueren un parell de bandolers, i els vaig envestir.

Que feu per aquí ?

Anaven ben perduts, i volien anar com tu cap a Arta. En varen demanar ajuda per trobar es camí.

Un parell xerraven es pollencí i un tal Basili en va pagar be. Acompanyaven un senyor que de mal nom li deien Pastanaga, i les vaig dir: Aneu alerta a n’és conills.

Tot es temps aquest homo en mirava amb mala cara, fins que travessaren es pont i fugiren com a mil llamps.”

Be, me’n vaig que s’ha fet tard, escoltant tot això el temps ha volat. A deu i fins un altra...

Jo miraré a veure si puc agafar algun conill. . ."

Estany de Son Bauló

EL RELAT DEL LLIBRE.

Perduts dins son Bauló.

. . . Aquest no obstant va venir a augmentar els nostres dubtes , sobre si podríem assolir la fi d'aquesta marxa, i es feia molt factible que ens veiéssim obligats a romandre aquella nit al mig d'algun bosc. Vam tornar a emprendre les nostres indagacions cap a l'interior al llarg del barranc, i no triguem a ensopegar novament amb la paredassa .

Aquesta vegada ens va oferir un esvoranc pel qual penetrem en els camps de Son Bauló. Poc temps portàvem creuant-los , quan trobem un home mig vestit , desgrenyat, i d'aspecte salvatge, acompanyat de dos cans.

Desitjava aquest, que li expliquéssim la nostra presència en aquells llocs, i D. Basili amb la seva habitual destresa, va domesticar la fera, mitjançant una moneda, i el va transformar aviat amb el més complaent servidor i conductor. Xerrant i rient ens va acompanyar , primer per camps sembrats, després entre boscos i matolls, durant mitja hora, i una llegua més endavant, fins a un punt del torrent, on queda reduït a un simple rierol i es passa per un pont mig trencat.

Aquest era el punt més important per a ell, perquè allà estava cremant un munt de llenya que transformava en carbons . Els nostres amics ens van explicar , que de vegades són els arrendadors que van a propòsit mal vestits, particularment dins de la capital, a fi d'aparèixer més miserables i aconseguir així que no els pugin el preu de l'arrendament.

Nombroses hisendes estan concentrades en mans d'algunes poques famílies, que per tant les arrenden malament, i de vegades sense visitar-les mai. En veritat que aquest descuit de la propietat, produeix en aquells llocs de l'illa on això passa , uns paisatges naturals molt més agradables i ermosos, que els que resulten de les porcions cultivades amb la major cura e incessant assiduïtat; però la riquesa en general pateix, a gran manera amb l'existència de aquestes propietats ...

Pinar de Son Bauló

EL FOC.

Un dels primers descobriments de la humanitat va esser el foc, la manera de encendre’l, o com es podia conserva. L’enginy per poder-lo comandar va durar segles. Amb el foc es va poder cuinar els aliments o utilitzar per fer utensilis: La ceràmica, la fosa de metalls per fabricar armes, i moltes mes coses.

A l’agricultura. el foc va tenir un paper fonamental fins fa uns 80 anys. A l’hora de sembrar un arbre, dins el clot, passat un any al sol, es feia un fogueró per desinfectar i a la vegada abonar. A Mallorca es feien formiguers, que servien d’adob, consistia amb un foc, cremat a foc lent, tapat amb terra, per fer carbó dels restes de poda, i que es posava a l’horta.

La sitja, utilitzant un sistema semblant, però fet amb troncs, per obtenir carbó per cuinar, per els brasers, o la cuina econòmica que es com li deien.

Com es feien aquestes feines?

Seguint els enllaços, trobaràs ben detallat totes aquestes, feines desconegudes per molta de gent, i fins i tot oblidats els mots, per els que se les anomenaven.

Crec que t’agradarà descobrir tantes coses, o llegir els llibres de viatges a Mallorca a finals del segle XIX,

* * *

INDEX:

FEINES QUE FAN ES CARBONERS:

SITGES I CARBONERS.

SA SITJA

LA BARRACA DE CARBONER

VIDEO

SITJA DE CARBO FELANITX

FORMIGUERS

EL FORMIGUER COM A FERTILITZANT

MOTS PERDUTS: FORMIGUER

VIDEO FENT FORMIGUERS A POLLENÇA.

PERDUTS PER DINS SON BAULÓ:

Herman Alexander Pagenstecher. 1.865

DE ARTA A ALCUDIA PASANT PER SON BAULO:

Juan Cortada. 1.845

LLIBRES EBOOK:

LA ISLA DE MALLORCA. RESEÑA DE UN VIAJE.

Dr. H. A. Pagenstecher

VIAJE A LA ISLA DE MALLORCA. En el estio de 1.845

Juan Cortada

* * *

FEINES QUE FAN ES CARBONERS:

SITGES I CARBONERS.

La producció de carbó es feia durant els mesos de primavera i estiu. El carboner llogava a l'amo o el propietari de la possessió una part del bosc, -anomenada ranxo- de dues o tres quarterades d'extensió. Una vegada contractat el ranxo, es construïa la barraca on havia de viure el carboner durant uns mesos. Sovint hi anava tota la família -o més d'una, si el lloguer del ranxo es feia a mitges entre varis carboners-, per la qual cosa abunden les agrupacions de vàries barraques en el mateix ranxo, complementades amb forns per coure el pa i altres construccions, en pedra, per mantenir el bestiar, necessari per al transport del carbó. El rotlle de sitja es tracta d'una superfície planera de planta circular, a manera d'era petita, empedrat en la seva perifèria.

Un cop bastida la sitja i la llenya era ben tallada i a la vora del rotlle, aquesta s'havia de muntar, començant pel centre on es situaven els troncs més regulars i gruixats. Un cop el conjunt havia adquirit la forma cònica, es posava a sobre una capa de branques primes recobertes de terra fina, sense cap forat, excepte a la part superior -un forat de dalt a baix de tota la sitja, l'anomenat ull de sitja-. La cocció de la sitja havia de durar entre nou i deu dies, per procedir acte seguit a la selecció del carbó i el seu transport cap als pobles i Ciutat.

Quan els anys 50 i 60 del nostre segle popularitzaren, com tantes altres coses, la utilització de les estufes i de les cuines de gas butà -i ara ja també les elèctriques-, les sitges foren abandonades i l'ofici de carboner condemnat a desaparèixer.

http://www.piusxii.es/reportatgesgrafics/00_TRAMUNTANA/Sitges%20i%20carboners.pdf

* * *

SA SITJA

Una carbonera, també coneguda com a pila de carbó o sitja, és un apilament de llenya tapada amb diferents capes de llenya verda, vegetals i terra que s'usava per obtenir carbó vegetal. Per fer-ho s'iniciava una combustió lenta al centre de la pila, per un forat central, i es regulava la carbonització de la fusta limitant la circulació d'aire mitjançant uns forats laterals.[1]

Generalment es feien servir branques petites d'alzina, que feia un carbó més energètic, però també s'emprava roure, om i faig. Un cop triada la fusta, s'apilava sobre un rotlle de sitja i es carbonitzava. El procés solia durar uns vuit dies. El producte final s'usava com a font d'energia a les fargues pirinenques i a les cuines, ja que mantenia el poder calorífic de la fusta però pesant menys.[2]

Aquesta pràctica estava molt estesa a Europa i es va iniciar durant l'edat mitjana, perdurant fins a la dècada dels 50, quan es va anar substituint pels combustibles fòssils o l'electricitat. A Catalunya aquesta feina la duien a terme picadors i carboners, que hi estaven especialitzats. Com que aquests treballadors vivien al costat mateix de la carbonera a prop hi solia haver una cabana o barraca de carboner que és on s'allotjaven els carboners.[3][4]

PROCES DE CONSTRUCCIO

1 Distribució dels troncs en tres eixos perquè la majoria no toquin a terra i es faciliti el pas de l'aire per la part inferior de la carbonera.

2 Col·locació de l'espitllera central fent un clot o finestra, posant-hi una teula subjectada amb fang. Es tapa amb branquetes de pi perquè no pugui caure cap objecte.

3 Es van col·locant els troncs ben alineats per la banda de fora i procurant no deixar cap espai entre ells.

4 A la part davantera s'hi posa llenya prima per encendre el foc.

5 Al ribàs (petita paret de terra on es repenja la carbonera) s'hi posen uns troncs prims amb l'objectiu de deixar un espai perquè passi l'aire.

6 Els buscalls (troncs prims fets de branques) es fan a mida perquè no surtin cap enfora.

7 La llenya ja està totalment apilada i es fica la llosa del damunt de la boca.

8 Una vegada apilada la llenya es fica l'embalum, fet de branques disposades amb el tronc cap endins i al damunt terra. A la part inferior es comença un marge que aguantarà l'embalum i la terra. També evitarà que quan la carbonera es vagi cremant es faci un forat provocant que el carbó es torni cendra.

8 En fer el marge es formen dues espitlleres, una a cada costat, amb dos pedres i una llosa al damunt.

LA BARRACA DE CARBONER

Els picadors i carboners, durant l'obtenció del carbó, necessitaven un lloc vora la sitja per poder supervisar el procés. Per això es construïen barraques al costat de les piles, on vivien quan s'estava fent el carbó.[4]

Les construccions podien ser diverses, però generalment es construïen amb fusta i pedra. Agafant dos grans troncs que es recolzaven entre ells, els puntals, formaven un triangle vertical. A continuació, sobre els puntals, s'hi col·locava la biga serradera, que donava llargada a la barraca i s'apuntalava sobre un marge o unes pedres per donar més alçada i comoditat als treballadors. A banda i banda de la biga serradera s'hi anava col·locant brancam, anomenat costellam, deixant un espai pel portal. El costellam es recobria amb branques de pi, ginesta o plantes de fulla llarga, per fer-lo impermeable. La part del davant, sota els puntals, es solia construir amb pedra seca o troncs, però es solia deixar un espai a dalt per on sortir el fum, el fumeral.[5]

L'interior estava dividit en dos espais: un per cuinar i menjar, l'altre per dormir i descansar.[6

Per llegir mes pitja l'enllaç:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Carbonera#Bibliografia

* * *

VIDEO

SITJA DE CARBO FELANITX

Per veure el vídeo pitja l'enllaç:

https://www.youtube.com/watch?v=1S__B4hEijY&t=1s

* * *

FORMIGUERS

Un formiguer o boïc és un sistema tradicional de produir fertilitzants. Es fan amb feixos de llenya i brossa, o una altra biomassa, coberts de terra (per això rep el nom de formiguer) al qual es cala foc i es deixa cremar sense que faci flama per escampar després la terra i la cendra sobre la terra cultivable.

Boïc deriva de boïga paraula d'origen gàl·lic que significa guaret i en femení és sinònim d'artiga,[1] ja que quan es feien les artigues també es feien boïcs cremant la llenya del bosc que s'havia artigat.

Els formiguers van ser una pràctica tradicional i molt utilitzada pels agricultors dels Països Catalans i altres llocs però es van deixar de fer a la dècada de 1960 amb l'arribada dels adobs químics.

Els darrers llocs on es feien als Països catalans van ser Mallorca, Pallars Sobirà, Priorat i una part del Maestrat. A Mallorca la llenya per a fer formiguers es tallava entre gener i agost, que es tapava amb terrossos que donaven al munt una forma cònica molt ampla de base on hi havia un forat i amb un altre forat a la part de dalt del munt. Es calava foc amb una metxa feta de material vegetal recollit dels voltants. Podien cremar durant un parell de dies.

El 2010 encara es continuaven fent a llocs de l'Índia i Buthan.

EL FORMIGUER COM A FERTILITZANT

https://ca.wikipedia.org/wiki/Formiguer_(fertilitzant)

* * *

MOTS PERDUTS: FORMIGUER

Boïc; munt de terrossos sostingut per un feix de llenya o de brossa, que es crema en el camp conradís per fer servir la terra cremada per a abonar el camp (Cerdanya, Bagà, Plana de Vic, Igualada, Segarra, Camp de Tarr., Urgell, Gandesa, Tortosa, Maestr., Val., Mall., Men., Eiv.); cast. hormiguero. «Quan a mi em veuran mudar | mos companyons i guerrers, | en el fondo de la mar | ja hi podran fer formiguers» (cançó pop. Mall.). S'en anaren a sa rota amb conte de fer-hi uns quants formiguers, Roq. 27. a) adj. Propi per a fer boïcs. Una aixada formiguera de sinch liuras y miga, doc. a. 1564 (ap. BDLIC, xvi, 103).

Refr.—a) «Qui no fa formiguers al juliol, no els fa quan vol» (Manresa).—b) «Lo fem diu fem, i el formiguer farem»: significa que el fem és més eficaç que la terra cremada per a beneficiar la terra (Gandesa). Es un joc de paraules a base del substantiu fem i de la forma verbal fem del present d'indicatiu de fer.

Cult. pop.—Els boïcs o formiguers han deixat de fer-se a moltes comarques, perquè els abonaments químics de la terra els han fet innecessaris. Tanmateix se'n fan encara a certes regions, com és ara al Pallars Sobirà, al Priorat, a una part del Maestrat, i sobretot a les illes Balears. Al Priorat, a més dels formiguers ordinaris, s'usen els formiguers de fang, que es fan així: en dia que hi ha molt de fang, s'agafa una feixina, l'arrosseguen per dins el fang fins que està ben enfangada i la deixen assecar; quan és seca, li peguen foc, i mentres va cremant, l'enterren perquè el foc no s'aboleixi (Falset).—A Mallorca la preparació i ús dels formiguers obeeix a una tècnica completa, que tractarem d'exposar. L'operació de tallar la llenya per als formiguers es fa entre els mesos de gener i agost; tota és llenya curta, principalment de mata, estepes, romeguers, gatoses, argelagues, branques d'olivera, d'ullastre i de pi. En fan feixos, fermats amb un vencís. Entre abril i agost es tragina la llenya al lloc on s'han de fer els formiguers. Per a situar aquests, es fan nou o deu solcs paral·lels que s'anomenen retxes; entre retxa i retxa es deixen unes set passes sense llaurar. Damunt les retxes es compon la llenya dels formiguers, que es situen a una distància de vuit a dotze passes un de l'altre; hi posen terrossos damunt, i els carreguen, o sia, tapen la llenya de terrossos. El formiguer carregat té forma cònica molt ampla de base; a la part exterior de la base s'hi acosta terra fins a formar una capa de protecció que s'anomena sa garlanda; a la garlanda hi ha un forat (sa boca) que per dins el formiguer comunica amb un forat que hi ha dalt de tot i que es diu s'ui, perquè el foc tingui respirall; més amunt de la garlanda hi ha una faixa de terrossos anomenada es revoltell, i més amunt d'aquest es van acumulant els altres terrossos fins arribar a l'ull. La boca del formiguer es fa a la banda de la mar, perquè d'allà sol venir sovint el vent. Abans de calar-los foc, els formiguers es piquen amb l'ull del càvec o amb una maça (però sense picar el revoltell). Després hi posen, per damunt, terra que sigui grumollosa, perquè si és molt trida ofega el foc. Es cala foc amb una metxa feta d'un vencís en doble, picat amb una maça a posta. Si calen foc quan fa vent, els formiguers fan corter, o sia, cremen només d'una banda. L'hora millor per a calar-los foc, és el vespre o la matinada, quan no fa vent. Si en haver pres el foc es mou vent fort, cal tapar la boca si el vent hi pega, i a la banda del vent han de fer la garlanda més alta perquè el vent no hi entri i la terra no es cremi. Mentres va cremant, el formiguer s'assola, això és, s'abaixa, i aleshores li han de donar terra grumollosa i fullaca; d'aquesta operació se'n diu donar sa primera passada, i d'ella depèn que cremi bé: si triguen massa a donar-li la primera passada, el foc ja és fuit, ja no crema gairebé res. Terrar un formiguer és afegir-li la terra necessària; cal tirar-l'hi escampada, no acaramullada en poc espai. Al cap de tres hores li donen la segona passada de senallades de grum, amb un rampallador o amb el càvec; després de dinar, li donen la tercera passada, i la quarta quan ve horabaixa. Si els formiguers són de vorera o de terra nova, els han de donar terra tot lo dia i el sendemà. Formiguer de vorera: és aquell que fan devora voreres o tenasses, i caven aquella terra atapeïda de gram, fenàs, arrel d'aritja i de romeguer i fullaca de mata, tot terra grumollosa i estufada, i el formiguer crema tota la terra d'aquesta que volen. Un formiguer de vorera, quan ve horabaixa, l'han de desxobrir: desfan la cuculla amb el càvec, decantant-ne la terra cremada; l'obrin, l'abaixen uns dos pams i hi tiren set o vuit senallades de terra de vorera, arrels d'espareguera, fenassot i cards. El formiguer es considera dividit en quatre corters, en el que es refereix a la quantitat de terra cremada: de garlanda en avall, es considera un corter (la quarta part de la terra cremada); de revoltell en amunt hi ha els altres corters; si el formiguer és molt bo, té molta més terra cremada part damunt la garlanda, i hi tindrà no sols tres corters, sinó quatre, cinc i fins a sis. Un formiguer regular ha de tenir una carretada de terra cremada (uns dotze quintars: cada corter són tres quintars aproximadament). En haver de llaurar la terra, escampen els formiguers; si no llauren la terra totd'una d'escampats, la femada s'esbrava. Hi ha formiguers de volta, anomenats així perquè per dintre són buits a manera d'un forn. Hi ha també formiguers llarguers, en els quals, si fa vent en cremar-los, el vent fa córrer el foc, i aleshores cal afegir terra i més terra a la banda per on tomba el foc, i en conseqüència el formiguer s'allarga per aquella banda i resulta d'una forma llarguera.

https://card.cat/2021/11/26/mots-perduts-formiguer/

* * *

VIDEO FENT FORMIGUERS A POLLENÇA.

Per veure el vídeo pitja l'enllaç:

https://www.youtube.com/watch?v=xsa7QPQAH7g

* * *

PERDUTS PER DINS SON BAULÓ

Dr. H. A. Pagenstecher

Tex del llibre:

Semblava impossible que uns traginers de Pollença, com els nostres , desconeguessin d'aquesta sort els camins que estaven tres o quatre llegües del seu país. No obstant això, el nostre error , ens va proporcionar una bellíssima vista. El terreny cobert d'escàs matoll baix al llarg del bosc fins a la riba, en la qual els penyals formen una faixa estreta i escarpada, coberta per les onades de blanca escuma, i á poques llegües de distància es veia enfront formant l’horitzó, l'elevada serra que acabant al cap Farrutx, ens separava d'Artá.

El punt en què llavors ens trobàvem, és el mateix que figura al mapa, amb el nom de les dues roques. Una profunda soledat ens envoltava, fins a la mar que s'estenia llarg i ample a la nostra vista, estava solitari, i sense un vaixell de vela. (velero)

Només una lleugera faixa de blanquinosa escuma interrompia el ters mirall. Però tenint poc temps per perdre, aviat ens apartem d'aquesta contemplació, per buscar al mapa el nostre nou rumb. Després de buscar-lo, per espai d'un quart d'hora errants per la costa, vam tornar á trobar el nostre sender travessant un profund barranc.

Al fons les aigües torrentoses de la sèquia real , formen un pantà, que arriba fins al mar, que a estiu en queda separat, per una barra que llavors estava mig destruïda. Els flancs del barranc oferien igual inclinacions per ambdós costats, per tant no hi havia de pensar a tastar el travessar la llacuna amb les nostres cavalleries sense greu risc. La proximitat de la desem bocadura de l'escarpat barranc a la plena mar, cap a aquesta perspectiva més perillosa i pintoresca.

Aquest no obstant va venir a augmentar els nostres dubtes , sobre si podríem assolir la fi d'aquesta marxa, i es feia molt factible que ens veiéssim obligats a romandre aquella nit al mig d'algun bosc. Vam tornar a emprendre les nostres indagacions cap a l'interior al llarg del barranc, i no triguem a ensopegar novament amb la paredassa .

Desitjava aquest que li expliquéssim la nostra presència en aquells llocs, i D. Basili amb la seva habitual destresa, va domesticar la fera, mitjançant una moneda, i el va transformar aviat amb el més complaent servidor i conductor. Xerrant i rient ens va acompanyar , primer per camps sembrats, després entre boscos i matolls, durant mitja hora, i una llegua més endavant, fins a un punt del torrent, on queda reduït a un simple rierol (torrent), i es passa per un pont mig trencat.

Nombroses hisendes estan concentrades en mans d'algunes famílies, que per tant les arrenden malament, i de vegades sense visitar-les mai. En veritat que aquest descuit de la pro pietat, produeix en aquells llocs de l'illa on això existeix , uns paisatges naturals molt més agradables i ermosos, que els que resulten de les porcions cultivades amb la major cura e incessant assiduïtat; però la riquesa a general pateix en gran manera amb l'existència de aquestes propietats .

Vam fer muntar de nou als nostres mossos, que es havien baixat a l'entrada del bosc, i seguim caminant pel mitj d'un altre molt bonic, i del qual sen éscapava sovint la caça volant cap al camp que estava a l'altra banda de la riera. A la dreta deixem les fèrtils terres, els edificis i el molí de vent de Son Real.

A les set, el sol horriblement pàl·lid, llançava els seus raigs vermells cap a noltros , travessant els núvols, llavors trobàrem en un camp de blat inundat, que travessem penosíssimament, gairebé a les fosques i amb aigua fins al turmells.

Així arribem a Son Serra de Marina, que ens va oferir una important casa de camp i un camí practicable per a carros que mereixia el nom de carretera.

Així és que sense titubejar, vam resoldre arribar aquella mateixa nit a la vila d'Artà, malgrat les dues llegües i mitja, a que si més encara ens separaven d’allà. En conseqüència , ordenem que no es desensellin les bèsties , i que tot estigués llest per emprendre la marxa al cap d´una hora.

Les construccions considerables de Son Serra que consisteixen amb casa per a l'amo, habitació de l'arrendador, dependències i quadres, envolten un gran pati . Els muls doncs es van col·locar a les quadres, amb el seu morral ple de faves i garroves, i nosaltres entrem a la gran sala dels empleats de la hisenda, que consistia amb un quarto llarg i fosc, separat per dues parets fins a mitja alçada d'home, i d´una gran xemeneia. Allà , estaven asseguts al calor de un gran foc de branques, unes trenta persones de tot sexe i edat , que a penes cabien sota la campana de la xemeneia. Un màgic i bell calderó de coure bullia a munt la flama.

Els pagesos ens van acostar algunes cadires, van posar més llenya a la llar, i seiem barrejats amb boniques camperoles, assecant els nostres vestits amb aquella agradable calor. Les noies portaven els seus vestits de festa, i tenien bonics ulls i admirables trenes de pèl. Si totes aquestes trenes eren veritables i legitimes, ho deixo a la decisió del lector , doncs és molt fàcil, que faltant de vegades una bella cabellera natural, se suplanta amb pèl postís.

Un dels mossos feia música i bromes, mentre un altre, sens dubte el més instruït, llegia a un dels seus companys una carta endarrerida.

Mentrestant, l'arrendadora, oblidant la inoportuna arribada de tant hostes inesperats, s'ocupava en adreçar una llarga taula. Ens va donar llet, una gran ampolla de vi negre, excel·lent pa moreno, i bon formatge d'ovella.

Grasset de Sant Sauveur anomena brossat a aquest formatge d'ovella.( 1 )

Tot això afegit a un tros vianda de carn que es va trobar en un racó dels nostres cistelles, va ser en gran part donat als nostres mossos que estaven realment extenuats.

A les vuit trenquem novament la marxa. Prenem una senda que travessava boscos i praderies. Espessos núvols ocultaven els núvols, i a penes podíem veure pocs passos de distància. Això ens va obligar a prendre dos homes que ens acompanyessin amb llanternes. Cobertes les espatlles amb les conegudes pells de cabra , amb els seus llums, saltant entre els arbres , pels costats de la nostra caravana , Xerrant amb els traginers, se'm figurava veure la marxa de Bacó escoltat pels sàtirs. Arribats a una bona carretera, deixem el bosc i acomiadem els llanterners.

La lluna gairebé al seu ple, va acabar per aclarir-se enterament, i va escampar la seva màgica llum sobre les blanquinoses fulles de les oliveres, il·luminant els núvols i permetent-nos diferents fins als cims més llunyans. Els nostres animals , es trobaven més animats que al matí i vam deixar muntar als nostres homes a les anques i avancem ràpidament.

El vent de la nit era suau, totes les plantes exhalaven les seves aromes amb més força, a causa de la pluja anterior, a l'espai ressonaven el xiscle malenconiós del mussol i els balits de les cabres .

Caminàvem cantant alegres cançons a totes les llengües per excitar el pas de les nostres muntures.

Per això vam poder veure des que vam deixar el bosc , el terreny que travessàvem és lleugerament montuós i cobert d'oliverar. Seguidament traspassem la carena que baixa del famós bec den Farrutx, que havíem tingut a la vista durant una gran part del dia i baixem cap a Artà per un barranc en el qual corria un rierol, que després es reuneix amb el d’en Millac, i vam haver de travessar prop del poble.

Quedaven esvaïts els nostres temors. Encara s'ocultés la lluna i el torrent molt crescut per la forta pluja del dia, estigués en aquell moment a l'ombra, els nostres valents animals ho va deixar amb pas segur , á malgrat portar els més dos homes, i el seu corresponent equipatge.

Arribats a Artà sobre les onze . . .

(1) Així es diu en efecte, perquè l'autor anomena formatge a l'espès mató d’aquest país .-( P.V

Per llegir mes pitja l'enllaç: https://books.google.es/books?id=NiO2J7_KxmQC&printsec=frontcover&hl=es&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false

Antic camí de Son Bauló a Santa Margalida

* * *

DE ARTA A ALCUDIA PASANT PER SON BAULO

JUAN CORTADA 1.845:

DIA 9 .

Levantados a las tres y media hemos salido para Alcudia nó sin temor de mojarnos porque el cielo estaba encapotado y hacia un aire húmedo, indicio muy inmediato de la lluvia .En efecto ha comenzado á lloviznar , pero se ha presentado en el cielo la señal de la alianza entre Dios y los hombres , y la niebla se ha desvanecido, si bien quedando el cielo cubierto .

Mientras hemos caminado por el territorio de Artá el pais ha sido bello y bien cultivado , como todos los alrededores de este pueblo ; despues ha venido bosque y luego grandes olivares en que habia muchos algarrobos y algun pino ó encina , árboles rezagados del bosque anterior y como precursores del que seguia. En efecto ha venido bosque y han venido montes vírgenes todavía en que alternan los matorrales y las peñas, con una fisonomía que muestra no haberlos jamás tocado la mano del hombre.

En todo el camino de hoy hasta Alcudia que es de ocho horas hay una soledad espantosa. En las sendas por donde íbamos no transitaban hombre ni animal alguno , no habia casas , todo era silencio y calma , y los habitants de los bosques estan tan acostumbrados á ellos que por cerca de nosotros han cruzado varias veces perdices y conejos. Uno que otro pájaro soltaba un tristísimo silbido ,pero no se oia aire, ni brillaba el sol, ni habia objeto alguno que alegrase aquella tristeza .

A las ocho hemos llegado al manso llamado Son Serra de Marina , en donde hemos almorzado bien , porque el amigo Zaforteza no contento con obsequiarnos en su casa nos ha hecho colocar en las alforjas una repostería , incluso un excelente vino llamado Giró que de paso recomendamos á los beberrones en calidad de vino de pelo en pecho.

Verdaderamente podemos exclamar en este punto : Aqui comenzó Cristo á padecer. Dije a su tiempo que nuestro guia era José Company apodado Trinch , y que nos lo encarecieron como el mejor guia de la isla , alegando en abono suyo que habia sido veredero una porcion de años.

Desde que va en nuestra compañía hemos tenido ocasion de tomarle el pulso ; y por lo hecho basta ahora , y principalmente por lo de hoy le calificamos del hombre mas necio ,

majadero , borrico y bonazo que hay en gran parte de lo descubierto de la tierra , y por el peor guia que come pan en la isla . Desde nuestra salida de Son Serra siempre ha ido á tientas , perdiéndose varias veces , obligándonos en una de ellas á retroceder un buen trecho , nos ha llevado por un camino por donde nunca hasta hoy habian ido animales , de modo que un pastor nos ha dicho que no podrian pasar los nuestros , sobre los cuales continuamente habíamos de tendernos para que no se nos quedara agarrada en alguna rama la cabeza , como ha sucedido con los sombreros, sin embargo de ser gachos y muy gachos.

En tal aprieto me han ocurrido los dos versos que puso en su tienda un peluquero francés al pie de la muestra en que estaba pintado Absalon colgado de un árbol por los cabellos.

Voyez d’Absalon le malhereux sort ,

S'il eût porté perruque il ne serait pas mort.

Ha continuado el guia perdiéndose y llevándonos por caminos diabólicos, nó sin que en todo esto se mezclaran varios episodios de montar y echar pie á tierra , enfadarnos con él , amenazarle con ir á escape cuando hallásemos un buen camino , y á todo contestaba con su acostumbrada frase no tenga ansi, es decir no tenga V. cuidado.

Se me antojaba el non mi ricordo del italiano que figura en el proceso de la princesa de Gales , y de cuyo nombre verdaderamente non mi ricordo. ¿ Para cuándo querrá este hombre que guardemos el cuidado ? Habia que pasar una acequia y Trinch no ba sabido dar con el vado , de manera que ha sido necesario que anduviésemos hasta el mar en el punto en que la acequia se unia con este , y por allí hemos atravesado descalzándonos, antes sin embargo de que estábamos sudando á mares y hacia un calor intolerable .

Si salimos bien de estos pediluvios andando despues como hemos andado entre lagunas y aguas fétidas, digo que nuestra salud puede resistirlo todo. Pasada la acequia hemos echado por un arenal muy inmediato al mar , arenal triste ,absolutísimamente solitario , ardiente , y en donde se percibia un olor pestifero , causado por el agua corrompida y por otras porquerías que estaban hacinadas en la playa .

Allí no habia viviente alguno y eso era la imágen de la Arabia. El sol asomando de tiempo en tiempo entre las nubes lanzaba rayos abrasadores : en alta mar descargaba una tempestad y retumbaba el trueno , y la desierta playa sin una lancha , sin un viviente , sin nada que interrumpiera su tristeza , verdaderamente estremecia .

Ese es el tristísimo camino de Alcudia y dura tres horas. ; 0 tú lector , si acaso algun dia te ocurriese ir á Alcudia , rechaza esta idea como una manifiesta tentacion del demonio! En esa playa , y por ese camino se cogen las tercianas que son la enfermedad habitual de esa ciudad triste y desierta , sobre la cual cae en las madrugadas y en las últimas horas de la tarde una niebla pestilente que ataca la salud de to dos los habitantes y mas la de los forasteros.

Ese desierto dura tres horas que son eternas , intolerables ; los animales se hunden hasta la rodilla , el aire es pesado, el calor sofoca , y en el invierno la mar por poco que esté agitada amenaza la vida del pasagero , y el viento transportando de un lugar á otro los montones de arena que hay á la izquierda le amenaza sepultarle bajo uno de ellos . Ese de sierto es atroz , inspira ideas horribles , y su fetidez y soledad le hacen repugnante y espantable.

Al acabarse el desierto hemos atravesado la laguna que conduce a la Albufera por un larguísimo puente , parte depiedra y parte de tablas , de unos diez palmos de ancho, resquebrajado en mil puntos , sin pretil, y que no sube mas allá de dos palmos sobre el nivel del agua. Setenta y cinco toros se nos han presentado al salir del puente , y como no conocíamos su humor y por otra parte nuestro trage era nuevo para ellos , nos hemos retirado bácia un juncar con mucho riesgo de hundirnos en los lodazales que en él habia . Y todo esto respirando el aire fétido que se nota en las inmediaciones de Alcudia cuajadas de pantanós y charcos.

Al fin á la una hemos llegado a la poblacion , en cuya entrada está el cementerio que es como presentarle al viagero la horca antes que el lugar, y cual un aviso de que va á meterse en un hospital .

Es Alcudia ciudad antigua en donde viven unas mil у quinientas personas , que ó bien tienen tercianas ó las han tenido , y que en ambos casos volverán á tenerlas . Circuyen la ciudad un foso , una muralla de muy poca elevacion que podrá tener unos dos siglos y en que hay seis fuertes salientes cuyos fuegos pueden cruzarse , otro foso y otra muralla antigua en que se conservan muchas almenas ,saeteros y torres , todo lo cual va desmoronándose por el absoluto descuido en que se tiene .

A la muralla esterior le falla el terraplen y por lo mismo está inservible , y el terraplen de la otra no tiene mas espesor que el necesario para que puedan ir por él dos hombres de frente . Con el secretario del ayuntamiento á quien estábamos recomendados hemos ido á dar la vuelta á la ciudad por la muralla vieja , vuelta que se verifica en menos de un cuarto de hora .

Hay en la ciudad tres puertas , y en una de ellas no solo se conservan todas las señales de haber habido Puente Jevadiza , sino que está enterita la robusta verja de madera que venia a formar la segunda puerta . Como objeto de antigüedad es fortificacion muy interesante y da corage ver

que el gobierno la descuida y que se va perdiendo , como que trabajan de consuno para ello las injurias del tiempo , los habitantes de Alcudia que se llevan las almenas para jambas de ventana , y los árboles que nacen entre piedra y piedra y cuyas raices son los mas terribles contrarios de los monumentos antiguos.

Fuera de la ciudad se conserva un segmento de círculo en que se ve cortada en la peña viva una gradería que suponen baber sido parte de un antiguo anfiteatro. La traza apoya verdaderamente esta opinion , aunque si fue anſiteatro debió ser muy pequeño. En ese mismo sitio se ven escavados en la peña varios antiguos sepulcros , en órden á lo cual no puede quedar ninguna duda , pues su inspeccion es suficiente para convencer al mas incrédulo.

Per llegir mes pitja l'enllaç: https://books.google.es/books?id=4ewK2G4Tr8wC&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false