MARIANDOS A CAN PICAFORT. Bartomeu Pastor Sureda

Maria és un municipi independent des de l’any 1836, fins aleshores havia format part de Sta. Margalida –la Vila-. En el repartiment de termes el poble matriu es quedà amb tota la zona costanera i Maria amb la porció més lluny de la costa. Sembla que després d’aquest repartiment, Sta. Margalida es queixava perquè la zona costanera tenia un cost pel manteniment de la vigilància que li pertocaria. El que semblava un entrebanc en el segle XIX, a partir de la segona meitat del segle XX ha estat una font d’ingressos per a les caixes municipals vileres. La franja marítima des de Son Serra a la Caseta dels Capellans, seria administrada per l’Ajuntament de Sta. Margalida. Per tant, restaren en mans dels vileros les emblemàtiques possessions de Son Serra, Son Real, Son Bauló, Sta. Eulàlia... La vila de Sta. Margalida s’hauria d’encarregar de la vigilància i manteniment de tota la zona marítima, d’aquí les queixes de Sta. Margalida en la divisió de termes.

Bar la Bota. Foto cedida per Joan Mandilego.

Aquests indrets vileros, dels que parlarem, han estat estudiats pels amics Antoni Mas i Pep Servera. Segur que ambdós podrien filar més prim, que jo mateix, en tota aquesta qüestió. La meva exposició, sense massa pretensions, és fruit d’uns pocs documents, de molts d’anys d’observació i de vivències personals.

Amb aquesta aportació, ja històrica, intentaré donar una pinzellada de la influència i relació que ha mantingut aquesta zona costanera amb el poble de Maria.

Des de temps ben llunyà els indrets de Son Serra, Son Real, Son Bauló i Sta. Eulàlia, foren trescats per mariandos a la recerca de complements agrícoles, d’aliments o de feines a les esmentades possessions, com a missatges, pastors, amos, cercadors, caçadors... o també com a recol·lectors de caramuixes per als canyissos, traginers d’alga per al llit del bestiar o com a adob de la terra. Així, hem de parlar dels aprofitaments que en feren alguns mariandos d’aquesta contrada.

Som ben conscients que la nostra aportació serà incompleta i, aleshores, voldríem convidar tots aquells que vulguin aportar documentació o coneixements; la porta és oberta i tota informació serà benvinguda i agraïda.

Tres apartats per a l’anàlisi:

A) Explotació agrària. Fase preturística. Abans de l’establiment de mariandos a Can Picafort, tant per estiuejar com per obrir-hi un negoci, seria interessant exposar una sèrie de feines o materials que molts de mariandos trobaren en aquells indrets. Aquesta franja marina produïa llenya (fusta), marès, arena, còdols, caramuixes..., a més de caça, blaves, esclata-sangs, espàrrecs...

Un dels primers mariandos trescador de Son Real, entre finals del segle XIX i primers anys del segle XX, degué ser el secretari Gaspar Perelló Nadal que també treballava d’agrimensor. De l’esmentada possessió aixecà un completíssim plànol, on inclou, a més de les fites, una anàlisi exhaustiva de tota la toponímia i sementers de la finca.

D’aquest plànol n’existeixen dues còpies a diferent escala, una a la casa del secretari i l’altra dipositada com obsequi a l’Ajuntament de Santa Margalida. Gaspar Perelló ocupà la secretaria de Maria, sa Pobla i Petra, entre d’altres. De la seva feina com a topògraf ens han restat una important col·lecció de plànols, entre els quals n’hem de destacar un de l’Església, així com d’algunes cases i establiments de possessions i terrenys urbans.

Dins d’aquesta fase també tenim el cas del prevere Jordi Carbonell Pastor, el Vicari des Pas (1874-1928). Aquest capellà passava temporades a Son Real, en companyia dels senyors, celebrant missa, caçant i cercant esclata-sangs. Hi anava acompanyat del seu cunyat Jaume Sureda Cifre, el meu padrí Sureda, amb un carretó.

Un tercer exemple és el d’una família marianda que passà uns quants anys com a amos, a la possessió de Sta. Eulàlia. Ens referim al matrimoni Bartomeu Monjo Perelló, i que estant allà hi va néixer el seu fill Martí Monjo Perelló (1905). Com bé ell repetia, quasi vaig néixer pel camí, quan el matrimoni anava a Llubí, poble de la mare, per tal de tenir en Martí.

B) els primers mariandos propietaris a Can Picafort i Son Bauló.

1. Casa a Can Picafort amb la finalitat d’estiuejar-hi.

Es tracta, si s’exceptua el cas d’un amo de possessió, de famílies de professions liberals.

El primer a arribar i comprar a Can Picafort seria Guillem Matàs Bauzà, de Montblanc, casat amb Catalina Mestre Perelló. Eren pares de sis fills i compraren una casa al nucli central de Can Picafort. Això succeïa l’any 1943, quan ja havien deixat la possessió de Montblanc i amb el cobrament del maneig i estalvis bastiren dues cases a la plaça de Maria (posada de Montblanc), compraren la Casa Baixa de Sineu i una casa a Can Picafort. Els amos de possessió d’aquella època vindrien a ser els capitalistes i prestador actuals. Anys més tard la casa de vorera de mar l’heretà la seva filla Maria, que la vendria posteriorment (1950).

Exceptuant aquest cas provinent de la pagesia, els adquirents de cases a Can Picafort eren professionals liberals (secretari, metges, apotecari). Dins d’aquest grup tenim quatre casos que, entre la dècada de 1950- 60, ja posseïen casa en aquell indret: el secretari Onofre Sureda Cifre, secretari de Sta. Margalida (1943-64), els metges Llorenç Barceló Gual -Pelo-, i Antoni Carbonell –Blanquet-, i l’apotecari Joan Ferragut Rossell. Aquests quatre matrimonis ja comptaven amb automòbil per desplaçar-s’hi. Ens hem de situar a inicis de la segona meitat del segle XX, quan encara molt poca gent tenia cotxe.

A la meva infantesa vaig tenir l’ocasió de passar alguns dies al xalet del meu oncle Onofre Sureda. Amb ell vaig trescar Son Bauló i Son Real. Quantes anècdotes podria contar de la necròpolis de Son Real o de les pedreres de marès. El senyor Onofre era un pou de saviesa. Després d’estudiar a Madrid seria destinat com a secretari al País Valencià, Maria, Montuïri, Llubí i Sta. Margalida, on es va jubilar. A Can Picafort s’hi bastiria un xalet, d’estil arquitectònic sobri, respectant la vegetació de l’entorn.

Ca és secretari Sureda

Posteriorment, ja a la dècada de 1970, la relació amb el matrimoni Ferragut-Santandreu, em va permetre discernir els canvis que succeïen a la zona. Dona Joana havia vist néixer i créixer Can Picafort. Jo aquells anys estudiava Història i el professor d’Història Antiga, el Dr. Guillem Rosselló-Bordoy, director del Museu de Mallorca, estava fent unes excavacions al dolmen de Son Bauló, i em va convidar a anar-hi. Les tasques es feien el mes d’agost, així que vaig aprofitar una visita a l’apotecari per engrescar-lo i anar-hi junts. Ambdós érem desconeixedors d’aquelles restes arqueològiques descobertes feia ben poc. El Dr. Rosselló ens explicà la importància d’aquella troballa. Ens férem unes fotos, que ara mateix no he trobat, i que m’hauria agradat que acompanyàs aquest escrit. Un altre cop serà.

2. Passar un diumenge a l’any a vorera de mar.

Quan a Maria encara es batia a l’era o amb batedores, les acaballes de les messes era costum fer una festa. Allò que s’havia iniciat els mesos de maig-juny solia finir a finals d’agost o quan ja s’havia entrat la palla i el gra.

Era costum d’alguns propietaris convidar, a tots aquells que havien treballat, a una bauxa a vorera de mar. Qui no recorda aquell remolc ple d’homes, enganxat a un dels pocs tractors que circulaven pels carrers i camins encara sense asfaltar, pel camí de la mar. El propietari i conductor era l’amo en Sebastià Carbonell –Nepto-. Així era la celebració de l’acabament de les messes, un bany i un arròs a l’ombra d’uns pins.

3. L’arribada dels comerciants/inversors a Can Picafort.

Entre 1960-80 arriben canvis a la vorera de mar. És el començament del turisme de masses, de sol, platja i discoteques. Tota aquesta massa de nouvinguts necessiten infraestructures: hotels, restaurants, llocs d’esbarjo, tendes de records (souvenirs), distraccions... En pocs anys s’ha d’enllestir una infraestructura a correcuita.

Tothom vol treure tallada dels visitants. La pagesia comença a perdre mà d’obra. El molt rural es buida i tots cerquen altres oportunitats. Àdhuc gent amb negocis als pobles agafa els tapins i parteix, de tot d’una sol i, posteriorment, amb la família.

El començament d’aquesta diàspora tindrà lloc a la dècada de 1960-70. El primer negoci obert per un mariando seria La Bota, propietat de l’empresari fariner Guillem Mas –Masset-. Ell i un cunyat seu, Antoni Mas –Blanc- explotaven la farinera de Can Masset de Maria. Ambdós acabarien tancant el negoci del poble i obrint botigues a vorera de la mar. A la dècada de 1970- 80, un tercer mariando, que tampoc era pagès com els altres dos, Miquel Font -Punxo-, que exercia de selleter i botiguer al poble, obriria l’any 1970 una tenda de regals (souvenirs) i l’any 1978 la discoteca Charly. Eren anys en què les discoteques feien furor. Temps abans s’havia obert “el Rojo Vivo”, un històric de Can Picafort. En un principi crèiem que el nom de Charly, obeïa a l'enganxosa cançó del conjunt Santabàrbara, que tant d’impacte tingué aquells anys. Però segons el seu propietari, Miquel Font Jordà –Punxo el nom és fruit d’un conglomerat d’èxits que circulaven en aquell moment, com Charlie perfum, Charlie Brown i Charlie Chaplin. Tant “la Bota” com Charly, han estat i encara són dues naus capitanes de la moguda picafortera. No deixa d’estranyar que dos petits industrials de Maria, un fariner i un selleter, demostraren ser dos visionaris, que s’arriscaren en uns negocis que desconeixien i que s’allunyaven d’allò que sabien, haver aterrat en un indret que no aturava de créixer i que, pel que ha esdevingut, quan els anys bons encara havien d’arribar.

Bartomeu Pastor Sureda