LA RESIDENCIA DE CAN PICAFORT
Aquest edifici és un testimoni, de l'evolució de Can Picafort. Una petita història, que en part contada aquí, i en part, de la constància que ens han deixat algunes fotografies, fetes al llarg dels anys.
A principis de l'any 1930, l'edifici de tres plantes, amb 14 finestres per planta, més una torre a cada banda, de 3 a cada una. El terrat amb unes vistes espectaculars, d'on es veu tota la badia d'Alcúdia. Aquesta obra per fer un hotel, va quedar paralitzada.
Els coneguts que estiuejaven a Can Picafort, recorden com de nins, anaven a jugar, al pinar de la Residència. Solien jugar a "d'amagat" a "lladres i policies", "guerrillers" amb espases fetes de la fusta del pi o a "indis". També conten com durant les obres, espenyaven els sacs de ciment, fent unes grans polvoreres. Cal recordar que el pinar, i els voltants de la Residència, era arena daurada, com és la de Can Picafort. Molts de records perduts, per tants de canvis, però no oblidats.
A una de les fotos veiem, com va interferir el procés d'urbanització, de la petita colònia Picafortera. Ran de la mar, es veuen els solars vermells, i la vegetació, com a cremada, que contrasta amb la verdor, que envolta l'edifici de l'hotel. A altres fotos, es veuen com els búnquers neixen, amunt les roques, a vorera de la mar, o les torres d'enfilació, també anomenades obeliscs.
Les palmeres o fassers, que se sembraren just davant la Residència, donaren un canvi de fisonomia, que contrasta amb l'anterior etapa, on es veia la façana al complet, contrastant amb el color de l'arena.
Algunes fotos tenim els primers cotxes, o les interiors, amb el mobiliari del menjador, mostren com aquell hotel que no va ser, es convertí amb una Residència austera, el mateix ho demostra, el fet de les lliteres, que tenien les habitacions, per les famílies que venien amb nins petits.
És molt interessant, la foto feta des del carrer de la Residència, on es veu, a cada banda la vegetació, amb una construcció, al principi del carrer. A veure si endevines quines són? Per altra banda, el nin al mig de carrer, jugant amb una bicicleta, o la nina vora el pòster de l'electricitat, com si jugues a d'amagat. És molt emotiva.
A Can Picafort sempre ha cridat l’atenció, aquest edifici que s’ha mantingut, envoltat de pinar. La Residència, tan coneguda, i que ha donat a conèixer, les platges tanta gent, i que ens ha visitat durant els estius, durant tants d’anys.
Avui en dia encara segueix sent una Residència, però ara per gent major, que està a càrrec d’una empresa privada, per la seva gestió.
Aquestes fotos de l’edifici, ens donen una idea de l’evolució, de l’entorn. Ja ho diuen; Ai sí les parets xarressin!!!. Algunes són de la col·lecció, de Miquel Juan, que ens les ha cedit.
Cercant informació, he topat en diverses contradiccions, que he volgut aclarir, per això vaig començar, aquesta recerca d'informació. Seria interessant saber, que va passar amb la documentació, a l’hora del traspàs del Govern Balear, a l’empresa que se'n va fer càrrec, o que va passar amb el mobiliari, de la Residència.
No sé si hi havia llibre de visitants, o estiuejants, però seria interessant conèixer les persones conegudes que hi passaren.
Bé esper t'agradi, i com sempre, si tens informació o fotos, les podries fer arribar, per donar-les a conèixer.
* * *
INDEX:
PETITA HISTÓRIA.
FOTOS.
ELS MARCH. Aproximació al seu origen.
FOTOS DELS PRIMERS ANYS .
LES FONTS.
* * *
PETITA HISTÓRIA.
La possessió de Son Bauló, que tenia 671 quarterades a
principis del segle XIX, havia agafat el nom, d'un antic propietari, que nomia Joan Bauló, ho va ser per poc temps, però li va donar el nom.
Segons he pogut comprovar, a l'escriptura del notari
Manel Pineda, de dia 16 de gener de 1912, Son
Bauló era propietat de Carme Vanrell Segui. Però ho va heretar a 1889, Carmèn Arias Garcia que juntament amb el seu fill, Lluis Jose Antonio Cardell Arias. LLuis tenia
poders de la seva mare, per fer i desfer la propietat. A més tenien també, una franja
de terres, de la possessió veïna de Santa Eulàlia, que havien comprat.
Dia 2 de juny de 1911, el jove de 26 anys, Lluís, obtingué llicència per urbanitzar, i establir una Colònia a vorera de la mar, que no li va posar nom, donat per descomptat que era Son Bauló. La filera de trasts, començava al Clot de s’Aigua Dolça, i arribava fins al Cot de s’Alga. Era en temps d'en Canalejas, mentre que aquí, el governador civil era; Agustí de la Serna. Així va ser, com va comença a vendre, els primers solars.
A 1913 La societat “March Hermanos”, havia comprat 100 Hectàrees a Santa Margalida, seguint el negoci iniciat per Joan March Estelrich, i les va
inscriure al Registre de sa Propietat, declarant que era llaurador, amb
l’objectiu de poder parcel·lar-les per vendre. Seguint aquesta pràctica, ho va seguir fent Joan March Ordinas. Després faria el mateix, a Llucmajor, Bunyola, Campos, Santanyí, etc. i ho seguiria fent a la península.
Cal aclarir que "March Hermanos" era dels germans March Estelrich, i el seu pare, Joan March Rosselló.
La dita societat va comprar, a Lluís Cardell propietari de Son Bauló i una franja de Santa Eulàlia, unes 230 quarterades, aquesta transacció tingué lloc als anys 20.
Durant anys 30, veient
l’èxit de la Fonda Mandilego, i a més s’havien encarit els solars, començaren a construir-se l’hotel Alomar l'any 1933, o l’hotel d’Inca a 1934. En “verga”, així era conegut Joan March, va triar
la part alta del pinar, per fer-hi un gran hotel, semblant de l’hotel Formentor, tal
com havia fet Adan Diehl, l’amic d'Anglada Camarasa, aquest milionari argentí, va comprar els terrenys, l'any 1928, a la família del poeta, Miquel Costa i Llobera.
A més d’hotel, també parlen, de què hi volia fer un camp de Golf. Les obres podrien haver començat l'any 1931. Un gran buc s'alçà al mig del frondós pinar, amb unes vistes fantàstiques, obertes a tota la badia, fins que el 1933, va quedar l’obra parada. Aquell esquelet, romandria molts d’anys, rompent l’harmonia del pinar verd, que contrastava amb el color blau del ciment.
Podrem cavil·lar, quins foren els diversos motius, de la parada de les obres. El fet que en Verga decidís no tornar a Santa Margalida, des dels fets de 1917, podria ser uns dels motius. El fet que no creia massa amb el turisme, podria ser determinant.
A més tenir en compte, que Joan March Ordinas, tingué alguns problemes per Madrid. L'any 1931 fou elegit diputat a les eleccions generals. Aquest mateix any, fou també detingut, acusat de col·laboració amb la dictadura, i per contraban. El juny de 1932 ingressa a la presó Model, per dur a terme activitats econòmiques irregulars. A 1933 és traslladat a Alcalá de Henares, d’on va sortir subornant l’oficial de guàrdia. Des d'allà va arribar a Gibraltar, i posteriorment se'n va anar cap París.
Passaven els anys, i mentre que l'any 1937, dia 4 de febrer va morir, Joan March Estelrich, en “Verga Vell” que anys abans, s’havia cassat en segones noces, amb Bàrbara Alòs Servera (viuda del seu germà Francesc). Els béns de la Societat March Hermanos, que s’havia dissolt, i els terrenys havien passat, als fills del seu germà, Sebastià Casat amb Maria Ques.
Durant la guerra Civil, es construïren els nius de metralladora anomenats Búnquers, que es mantingueren actius, fins després de la II Guerra Mundial. Aquestes obres es feren utilitzant presoners. S'abandonaren a 1950, però no està documentat cap ús militar. En canvi, si foren aprofitats com a lloc de residència, durant l'estiu, per persones properes al sistema polític del moment, i durant anys en feren ús.
A partir de l’any 1941, es construïren les torres d’enfilació, per ús militar, i per maniobres de submarins, per fer tir, i mines, això va durar fins a l’any 1971.
Aquestes obres donaren lloc, a un important maneig de personal, per la mà d’obra, i pas de militars, que s’allotjaven a una casa, de la segona línia, al carrer Isabel Garau i que es va utilitzar com a caserna.
L'any 1951 l’edifici inacabat de la Residència, que estava dins l'immens pinar, propietat dels
germans March Ques, van reprendre les
obres, una vegada traspassat a l'estat.
Hi havia pressa per
acabar-les, i menestrals de Muro i dels pobles veïnats, s'afanyaven per no fer tard a la inauguració. En va
contar D Miquel Juan Puigserver, que el
fuster de davant casa seva, va convèncer els seus pares, per fer de vigilants durant
les obres.
Així que entre i entre, feren al solar de veïnat, una casa on viure. De pas veient que la qüestió turística, anava augmentant i que hi ha més, hi havia negoci, el pares que nomien Joan Juan Vallespir, i Magdalena Puigserver Flo. Construïren la pensió Jaume I. La majoria dels clients, eren espanyols i alguns alemanys.
Dia 28 de juliol de 1953, s’inaugura la Residència, de Can Picafort, amb el nom de General
Yague (prengué el nom de Juan Yague Blanco) que compta amb la presència, del delegat nacional de
sindicats, i ministre secretari general
del moviment, José Solis Ruiz.
A 1956 Llorenç Vanrell, va comprar un solar de 800 metres, i els germans March Ques, i la seva mare, en cediren un altre, per fer la nova església, a l'avinguda dels Anglesos, just devora la Residència.
17 de febrer de 1964. El delegat provincial de sindicats de les Balears, Mario
Jiménez de la Espada, obri un concurs per
dotar d’una rentadora, centrifugadora, per la Residència familiar d’Educació i
descans General Yague de Can Picafort
La Residencia tenia 87 habitacions dobles, a les que si
podien posar lliteres. Als anys 70 va passar a nomenarse Residencia Can Picafort i va pasar a dependre
de la conselleria de turisme.
FOTOS:
LA SALA MENJADOR
 |
| Primera etapa |
 |
| Mobiliari millorat |
ELS PRIMERS ANYS
 |
| Vista a la badia Alcudia, des del terrat a |
 |
| Pujant per carrer Residencia, encara no estava construit |
ARRIBAREN ELS AUTOMOBILS
ELS MARCH. Aproximació al seu origen.
Un mercader anomenat Antoni Francisco March Castelló, de Pollença, vingué a Santa Margalida al segle XVII, dia 4 de juliol de 1723, es va casar amb Maciana Morey Monjo, natural de Santa Margalida. Es dedicava a la compra i venda, de mercaderies dels pagesos.
Un descendent seu Joan March Rosselló, que vivia al carrer
forà, (avui carrer La Salle), casat amb Catalina Estelrich Garau tingué tres fills: Francisco, Joan i Sebastià
March Estelrich, i tres filles, que no he trobat els noms.
Francisco March Estelrich, casat amb Bàrbara Alòs Servera.
Sebastià March Estelrich, casat Maria Ques, filla d'Antoni M. Ques Ventayol, d’Alcúdia. Tingueren
tres fills: Joan, Sebastià casat amb na
Francisca Noguera i Francesc March Ques,
missioner del sagrat cor.
Joan March Estelrich (-06.01.1855 +04.02.1937), (Batle de
Santa Margalida, de 1899 a 1902, i de 1922 a 1923. Casat amb Maciana Ordinas Pastor, (-14.04.1855
+04.07.1888), germana de sa dona de Francesc Garau Planas. Tingueren dos fills:
Rosa March Ordinas, (-03.08.1878 +21.07.1957), casada amb Joan
Monjo Roca -1872 + 21.10.1955), tingueren quatre fills; Joan, Josep, Francesc i Miquel Monjo Roca.
Joan March Ordinas, (-03.10.1880 +10.03.1962), es va casar amb
Leonor Servera Melis, (-27.10.1887 + 13.04.1957), filla de Bartomeu Severa Gili.
Tingueren tres fills: Joan, Bartomeu que va morir, i Bartomeu
March Servera.
Joan March Estelrich, es va cassar per segona vegada, l'any 1889, amb la viuda del seu germà Francesc, que nomia Bàrbara Alos Servera.
FOTOS DELS PRIMERS ANYS
CAN PICAFORT EN CONSTRUCCIÓ
 |
| La Residencia dins el vert el pinar |
LES FONS:
Els inicis del turisme a Can Picafort contats per set veus femenines.
Maria Antònia Cifre Mascaró.
La Residència de Can Picafort va ser construïda abans de la Guerra Civil, concretament l’any 1932, com a iniciativa del milionari margalidà Joan March i pot ser considerada un dels primers hostatges turístics de Can Picafort. L’any 1953 es reinaugurà com a Residència General Yagüe, i es convertí així en residència d’estiu d’oficials espanyols i les seves famílies. Hagueren de passar uns anys perquè la residència adquirís el nom que té avui en dia. Durant aquestes dècades i sota la direcció de José Pérez Mínguez, natural de Melilla i casat a Mallorca, l’edifici depenia del Instituto Social de Tiempo Libre, integrat en el Ministerio de Trabajo. Durant els inicis del turisme, l’establiment estava obert des de dia 1 d’abril fins dia 30 d’octubre i estava format per una plantilla d’entre 20 i 30 treballadores, procedents generalment d’Andalusia i Extremadura. La Residència acollia aproximadament mil famílies espanyoles cada any
El turisme i el procés urbanitzador a Can Picafort entre
1961 i 1973
Miquel Xavier Vidal Bosch
Podríem considerar com un altre dels primers hostatges turístics la Residència de Can Picafort19, construïda el 1932 a l’avinguda dels Anglesos, per ordre del conegut empresari i contrabandista Joan March Ordinas. La intenció de March era fer-hi un hotel, però la guerra ho va impedir. Un cop March cedí la propietat al règim franquista, el 1953, es reinaugurà com a ``Residència General Yagüe´´, convertint-se en allotjament d’estiu d’oficials de l’exèrcit. Cada any eren acollides unes mil famílies dels soldats espanyols. Més tard, obriren els hostals Marisco i Jaume I, ja als anys cinquanta.20
CAN PICAFORT. Butlletí d'informació i cultura número 4 d'agost de 1981
LA RESIDÈNCIA DE CAN PICAFORT
Entrevista a José María Perez Minguez.
REVISTA CAN PICAFORT Número 129 agosto de 1993
SEBASTIÀ MARCH QUES
Fill de Joan March i
Maria Qués. Allà pels anys 67 va ser impulsor de Can Pica fort com a zona
turística i especialment de la zona de Son Bauló, com a zona residencial. Fins
a l'any 1986 va venir amb la seva família a estiuejar a Can Picafort a uns
solars de l'antic predi de Son Bauló que fa pocs anys van passar a ser l'actual
Hotel CAN PICAFORT PARK, i que anteriorment havia comprat un tal Lluís Cardell
d'Alcúdia, una finca que tenia unes 230 quarterades, de què disposa ara encara
la família March-Qués d'unes 60. Vagin aquestes dades per significar com el Sr.
March-Qués va estar vinculat a aquesta terra nostra i de la que va veure
sorgir, a tota la seva amplada i intensitat, el fenomen turístic que ha
enriquit tant la zona. Des de Palma, i malalt, seguia amb interès el ritme del
nostre desenvolupament com poble.
De sentiments cristians, va regalar els solars amb què ha
comptat fins ara l'església de Can Picafort, al carrer Anglesos. La seva mort
va ser molt sentida entre nosaltres, ja que, com és lògic, aquí era molt
conegut. Descanseu en pau.
B.O.E.
Resolución de la Delegación Provincial de Sindicatos de
Baleares por la que se anuncia concurso público para la ad- judicación de las
obras del proyecto de reforma y adquisición de una lavadora y una máquina
centrifuga hidro-extrac- tora con destino a la Residencia Fami- liar de
Educación y Descanso «General Yagüe», de C'an Picafort.
La Organización Sindical convoca con- curso público para la
adjudicación de las obras del proyecto de reforma y adquisi- ción de una
lavadora y una máquina centrifuga hidro-extractora con destino a la Residencia
«General Yagüe», de C'an Picafort.
Los proyectos y pliegos de condiciones pueden ser examinados
en la Secretaría Técnica de la Obra Sindical del Hogar y Arquitectura de la C.
N. S. de Balea- res, cita en Palma de Mallorca, calle Ma- tías Montero, número
11.
Las proposiciones se admitirán en la expresada Secretaría en
horas hábiles de oficina durante quince días naturales, contados a partir del
siguiente al de de la publicación del del presente anuncio en el
<<Boletín Oficial del Estado» y hasta las doce horas del día en que se
cierre dicho plazo, y si éste fuese festivo, al día si- guiente.
La apertura de los pliegos se efectuará en la referida C. N.
S. al día siguiente de haberse cerrado el plazo de admiisión, salvo que fuese
inhábil, en cuyo caso se entenderá prorrogado el plazo al primer día hábil.
El importe de este anuncio será a cargo de los
adjudicatarios,
Palma de Mallorca, 17 de febrero de 1964.-El Delegado o
provincial, Marie Jimé- nez de la Espada. 880-A.
BOE RESIDENCIA
https://www.boe.es/boe/dias/1964/02/29/pdfs/A02794-02798.pdf
COLECCIÓN CAN VERGA
(Juan March Ordinas)
ORIGENS I SIGNIFICAT DEL COGNOM MARCH
Comentaris