He trobat aquesta acta del ple de l'ajuntament i veient que parlava de les primeres persones de can Picafort m'ha semblat interessant contar-ho. Ara veurem que diu:
Dia 10 de setembre de 1898, en sessió ordinari reunit al saló de sessions el batle i regidors anomenats
Batle Martí Domingo Ferra. Regidors, Pep Ribàs, Damià Perelló, Jaume Estelrich, Pedro Calafat i Antoni Dalmau.
Aproven entre altres coses, un llistat de famílies pobres, per ordre del governador, basat en un reglament de 14 de juny de 1891, als efectes d'assistència benefico sanitària gratuïta.
De les 52 famílies acollides a aquest benefici, consta amb el número 38, Llorenç Fuster Quintana, que viu al carrer Lluna, crec que amb el número 5, que era el número de Margalida Gayā Monjo, bé, el secretari no ho especifica massa bé. Però el que és bo, que aquest llistat, és el que s’envia al metge cirurgia, Joan Garau Tous, que no era ni més ni manco, que el metge solitari, que havia fet la primera casa a Can Picafort, segons deien alguns.
Casualitats de la Vida, Joan Garau, que va construir la casa, amunt la barraca d'en Picafort (Llorenç Fuster), ara l'havia d'atendre, declarat com a pobre de solemnitat. Si algú es vol entretenir, a llegir les actes municipals, veurà que les llistes que més surten, són les dels rics del poble, sigui perquè hi havia eleccions, o també per pagar imposts.
Això sí, acaba dient l’acta del ple, que al metge, li pagaran els honoraris corresponent, des de la partida de l'ajuntament per imprevists.
Al diari surt, que va ser nomenat metge oficialment, dia 30 de desembre de 1898, vol dir que segurament, ja feia feina interinament. Llorenç fuster va morir un any despres, dia 15 de desembre de 1899, quan tenia 85 anys.
CARRER LLUNA.
Aprofitant que en Picafort viva al carrer Lluna os pas un escrit del Vicari Rubí que ens recorda jocs antics, feines que feien aquell temps, i el mal noms de les persones que hi vivien que crec que t’agradarà saber la de coses que passaven a un carrer tan petit i amb un món tan antic.
ÉS VENTALL
La Vila abans de 1925
Carrer de Na Grins. 1919 1920
El vicari Rubí ens ofereix una visió particular sobre l'antic topònim del carrer al qual actualment li diuen de la Lluna.
Un dels carrers més vells de la Vila és el carrer de Sa Lluna, més conegut pel malnom de Carrer de na Grins, nom que és mal de fer endevinar d'on li ve. Així mateix, hi ha un precedent i és que en el carrer hi vivia una dona, que jo he conegut, i que li deien madò Rafela (a) Grina, una persona molt major i molt arromangada que sabia fer potingos d'herbes i olis per curar això i allò, i tot el carrer i per ventura de defora del carrer, la consultaven.
No sé si madò Grina i els seus donaren nom al carrer i si és el mal nom del carrer que el donà a madò Grina, en fi, és una petita curiositat que no s'ho paga cremar-se les celles per aclarir-ho.
El nom de carrer de la Lluna pareix que demostra ser un dels carrers més vells de la Vila, perquè els noms de carrers de La Lluna i del Sol es troben a quasi tots els pobles més vells. Un altre indicador de què el carrer de na Grins devia ser dels més vells de la Vila era que hi havia cases molt velles, pròpies de temps enrere amb cambra i cuina, sense sòtil, i si havien de pujar ho feien per una escala de gat. De totes aquestes cases avui ja no en queda ni una, unes les han esbucades i fetes noves i altres les han reformades, per dedins i per defora i totes ja tenen persianes en lloc de les velles portes d'alzina, amb el forat per entrar i sortir el moix que feia fugir les rates que solien fer el nieró per dins les encletxes de les parets de pedra, o damunt la canyissada on s'amagaven.
En el carrer de na Grins hi he conegut dos teixidors, tres cosidores i dos fusters, tots els altres eren conradors i jornalers. Els dos teixidors tenien cadascun el seu teler muntat dins caseva, on feien feina cada dia. Un d'ells estava al començament del carrer, a mà esquerra, del qui en penes me'n rècord i l'altre al cap d'amunt del carrer, la darrera casa a mà esquerra i de malnom li deien l'amo en Frit; tenia l'aiguavés de davant molt gran, sense més mobles que el teler, la casa tenia un corral de mig quartó; els al·lots que jugàvem pel carrer, entràvem qualque estona a veure'l pedalar i posar la llançadora, mentre ell seguia amb la seva feina.
De les tres cosidores una es trobava entrant al carrer, a mà dreta, era na Margalida (a) Caneta, que cosia dins ca seva i tenia cura de la seva mare vídua, ja una mica vella, era una dona ordenada que es cuidava de la feina i de la mare i no s'empatxava de raons.
Veïnat de ca na Caneta, hi havia dues germanes, Ses Galdetes, que també feien de cosidores per "altri" i no s'empatxaven dels veïnats. La tercera cosidora era na Margalida (a) Custaxera, que morí vella i fadrina, que cosia roba d'homo i sempre solia tenir unes quantes al·lotes que li aidaven i ella les en senyava a cosir; amb aquelles al·lotes per allà sempre hi havia rebombori de bona llei i se sabien totes les notícies del poble. A estones cantaven i altres estones resaven i d'aquesta manera passaven tot el sant dia; embastant, cosint i perfilant o fent traus i les altres feines de les cosidores. La casa es trobava a mitjan carrer a mà esquerra.
Els fusters un era Mestre Miquel de na Monja, que era un fuster del que en deien "primater", que feia unes feines molt ben fetes i ajustades que se les podien mirar; en aquell temps ja tenia un torn, segur que era inventat seu i que funcionava des de damunt la sala amb un volant i una maneta. Els al·lots es barallaven per anar a fer-lo rodar, mentre ell amb els puntacorrents feia motllures i pilastres de llit o de cames de bufet. Era un home de bon aspecte, magre i molt gran, el que en aquell temps en dient "una canya de treure nius". L'altre fuster era mestre Bici (a) Reus que tenia la botiga a l'enfront del corral, era molt vellet i feia poca feina. Llevat dels teixidors, fusters i cosidores, l'altra gent del carrer eren conradors o foravilers que feien feina a foravila i només topaven al poble els diumenges per anar a missa i qualque cosa més i els dies feiners per sopar i dormir.
Ara recordaré algunes de les cases que tenc més presents d'aquell temps: la primera a mà dreta era ca madò Matzina, un poc més amunt ca és Vicari Galdet, un vicari de la parròquia, ja ven, que va arribar a tenir una de les primeres cases a vorera de mar i s'entretenia pescant, i si veia la seva tirava el rai i feia qualque pescada bona. Sabia fer rais per pescar i filats per agafar nius, els feia d'estiu els capvespres assegut a l'ombra davant ca seva, feina que no era per interès sinó per entreteniment i que regalava als seus amics pescadors.
Devora cal Vicari hi havia ca madò Grau, una viuda amb tres filles que solien estar dins ca seva, sense fer els comptes als veïnats; davant hi havia ca l'amo Antoni de Son Fiol amb una casa gran i ben conservada que encara té el mateix enfront. A l'amo Antoni les coses li anaven malament i vengué a menys i varen haver de vendre la casa. Veïnat de Son Fiol, hi estava l'amo en Pere Matalasser que feia matalassos, colpejant la llana amb unes vergues llargues i primes, suant com un negre, fent siular les vergues, cosia les teles i deixava el matalàs a punt de posar-lo al llit.
A la casa de devora, separada per una paret amitgera era ca'l Sen Guillem (a) Barret, sogre del matalasser, era una caseta petita i pobra com tantes altres, sense cisterna; després venia ca ses Hereves, una viuda vella que vivia amb dues filles fadrines, d'una certa edat, tres dones que no conversaven amb ningú i que vivien bé a dins ca seva.
Veïnat d'elles hi havia la posada de Montblanc, la casa més gran i més alta del carrer i que tenia tot el buc fet, però que no estava acabada i d'estiu hi guardaven el gra que collien els vileros que conraven rotes a Montblanc i perquè el fraret o el paparró no tudassin el gra tancaven de reixeta les finestres del segon pis i hi amollaven uns quants nius que vivien dels animalons que congriava el gra i bevien aigua d'una brullola que hi posaven.
Just ben veïnat de la posada de Montblanc, hi havia ca madò Ferraguda vella, una dona en els darrers anys que tenia un enfilall de nets que, seguit seguit, tocaven mare a ca la padrina; la casa era petita i, cosa rara, tenia cisterna, en el segon aiguavés cambra i cuina i una esca de gat per pujar al sótil.
Tornant un poc enrera hi havia ca l'amo en Bernat Ferragut que, amb el matalasser i el seu sogre el sen Guillem Barret, que vivia davant per davant, qualque dissabte anaven a pescar anguiles devers s'Albufera i contaven que quan arribaven allà havien de fer foc per fer fugir els moscards.
Record també ca l'amo en Bernat Merro que tenia una somera que ensellava per aliar a un hortet amb un pou que tenia devora sa Síquia Real. Més amunt, a mà dreta hi vivia madò Costitxera que tenia unes cabres i proveïa de llet a tot el carrer i madò Gil ja molt vella que hi veia molt poc i en penes s'aixecava de la cadira i que llevava fics amb fulles de matapoll i dient unes oracions que sabia de cor. A la mateixa banda, a mà dreta quedaven encara ca l'amo en Miquel Prim i Ca'n Genís que era la darrera casa.
Tornant enrera, a mà esquerra hi havia ca ses Seroles, unes germanes que feien borses de plata a les que en deien "monederos" i que estaven molt de moda i s'obrien i tancaven de cop, anaven molt be per guardar duros, pessetes i menuts, peces de quatre i de dos.
Més amunt, davant ca madò Gil, hi vivia madò Femenia una dona ja d'edat i molt inquieta, que sortia al carrer i per no res, ella i madò Gil es barallaven però sempre eren amigues. Madò Femenia també tenia qualque cosa de curandera i amb els seus polvos o aigües entretenia qualque mal que tot sol es curava. sa darrera casa de l'esquerra era la del teixidor Frit.
És carrer de na Grins, en aquells dies era com ara un poliesportiu on els al·lots jugaven ben a plaer i de totes les maneres sense que ningú els demanàs explicacions: feien córrer cèrcols, que havien Llevat de qualque bota d'arengades, o d'un garbell que ja no servia per porgar. Es provaven a veure qui arribava el primer al cap de cantó, a forca de pegar al cèrcol amb un bastó.
Jugaven a ferir-se amb una pilota feta per ells mateixos amb pedaços vells i que sols durava d'avui per a demà. Dins el mateix carrer jugaven, ben tranquils, a bolles: al rotIlet, a pam i toc; jugaven a teia, a rébol, a baldufa i burots, al quernet, a rompes, a conillons, amagant-se damunt els portals o darrera una porta, esperant poder anar a tocar mare; també jugaven a "xina carabina'', corrent de dalt a baix del carrer, a "la una el joc de la mula" i a l'hivern sortien amb unes "xangues" que semblaven fetes aposta per pegar qualque esclat.
A la Setmana Santa amb les roncadores i no tenien repòs fins que s'acabava els fas.
Podria haver detallat moltes més coses del carrer de na Grins, però tenc por d'haver fet llarg, i si ho he escrit és pel bon record dels anys viscuts amb tota aquella gent, tan agermanada i ben avinguda, avui ja tots ells morts, i per recordar aquelles cases que les deixaven sempre empès o amb la clau al pany i qualque vegada amagada dins la finestra, cosa que tothom ho sabia, sense que mai se sentís a dir que havien robat.
De totes aquelles cases ja no en queda ni una mostra, totes han canviat de propietari (com passa el món!) de com llavors la gent era, honrada i podien deixar la clau al pany, avui es passegen molts de tarambanes i ja no ens podem fiar ni de l'ombra.
Mossèn Antoni Rubio EPD
https://ibdigital.uib.es/greenstone/sites/localsite/collect/premsaForanaMallorca/index/assoc/Sa_Revis/ta_1997_/mes07_08.dir/Sa_Revista_1997_mes07_08_n0042.pdf
.png)
Comentaris