APUNTS PER La HISTÒRIA DEL PORT DE CAN PICAFORT

 Aquestes fitxes són el resum del treball d’investigació, de les diferents etapes del Mollet, fins a arribar al port actual.  El Club Nàutic de Can Picafort, té aquestes arrels dins el seu genoma, i són interessants les diferents etapes que tingué, des del naixement fins a l’estat actual.

 

El darrer capítol, que va significar un canvi total, tant per al mateix Port, com per al poble de Can Picafort. Les obres ocuparen una part important de la costa, i guanyaren espai a la mar.  La societat Puerto Deportivo Can Picafort S.A. va reiniciar les obres el desembre de l’any 1985 que havien començat l’any 1979 i que no continuaren fins a l’any 1982  fins al 1983 en què altre cop s’aturaren. Aquest apartat el continuarem investigant més endavant.

 

D’aquesta darrera etapa, hi ha molt escrit i publicat, i segurament podrem comptar amb vivències personals. Utilitzant paraules marines, aquestes obres com la mar, que té dies de calma i dies de temporal, també tingué molts d’entrebancs, per poder arribar a Port, però com veurem, ja des de l’inici del seu naixement va ser així.

 

 Les fonts consultades per fer aquest treball, són moltes, i els documents a vegades no coincideixen, amb les opinions publicades de la gent que ho va viure. Ajuntar les peces d’aquests trenca closques, ha estat laboriosa. No vol dir que a partir d’ara, si anem trobant més documentació, puguem anar afegint “fletes”, encara que el fil principal no variarà massa.

 

Les fitxes estan col·locades i ordenades, per l’edat cronològica, i s’han anat fent a mesura que ens ha arribat informació. Són publicades per separat, al “Blog” Can Picafort, acompanyades de fotografies, i part de la documentació.

*

INDEX

EMBARCADOR DE SON BAULÓ.

LA CONVERSIÓ DE MOLL A PORT.

LES VIES DE COMUNICACIÓ, DEL FUTUR PORT REFUGI.

EL MARÉS DE SON BAULÓ.

EMBARCADOR DE SÓN REAL.

LES GINYES DE CARRO.

ESCULLERA DEL MOLLET.

EMBARCADORS I ESCARS.

ELS PRIMERS MARINERS.

ELS PRIMERS EMBARCADORS.

AMPLIACIÓ DEL MOLLET.

***

EMBARCADOR DE SON BAULÓ. Dia 8 de febrer de l'any 1909.

Autoritzat per embarcar llenya i pedra.

***

EL MOLL A LA GACETA.

Aquest fet és interessant,  perquè voldria dir, que es va habilitar un moll per fer aquestes funcions, i la pregunta següent és. On estaria?    Tenim notícies que Vicenç Mandilego,  va fer beneir un llaüt  l'any 1915, notícia que la  descriu el Vicari Parera. Tots els indicis fan suposar, que el llaüt estava a vora la seva primera fonda, és a dir  al Clot de S'aigua Dolça, o de S'alga, que jo per evitar malentesos, li dic  és Clot d'en Barret. El motiu més important, és que allà tenia  resguard dels temporals,  i a més facilitava la càrrega de mercaderies.

 Si seguim llegint la resolució de la reial ordre, veiem que aquesta Concessió, ja la van tenir els propietaris de Son Bauló, des de dia de 8 de febrer de l'any 1909, per una durada de 6 anys.

Aquest fet posa de manifest, que 2 anys abans del permís per urbanitzar Son Bauló,  ja degué existir aquest Moll.

Pot ser casualitat o no, però el permís  de l'any 1909, va ser concedit mentre Antoni Maura Montaner, era president del Govern d'Espanya. El segon permís, Maura ho tornava a ser, des de l'any 1918 a 1922.

 Però tornant al reial decret de 2 de gener de l'any 1919, el propietari obtingué el permís del ministeri  d'hisenda, per habilitar a la Platja de Can Picafort, de la badia d'Alcúdia, en règim de cabotatge, per traginar els pins i el marès de la finca de Son Bauló. propietat de Lluís Cardell. Però que hauran de ser vigilades per els cossos de seguretat,  que fa guàrdia al port de Sa Pobla, i tindrà que anar documentat per la duana d'Alcúdia, això si, sempre pagant les dietes i despeses de locomoció, del funcionari que faci el servei.

 Com que crec que és molt interesant,  llegir aquest reial decret,  per com diu les coses i per al que diu, perquè obri noves finestres, per entendre l'origen de la Colònia de Can Picafort, o de com es va fer el primer Mollet, cosa que no teníem documentada. 

Per aquest motiu l'he transcrit tal qual, perquè segur que vos serà interessant, encara que haureu de traduir el vocabulari burocràtic que utilitza.

 

 Aclarir que Lluis Cardell, l'any 1909, just tenia 15 anys, i la propietária era la seva mare Carmen Arias Garcia.

Clot d'en Barret.

A aquesta foto  millorada artificialment es pot veure, com aquest caló, formava com un  port natural, que podia donar refugi a alguna  embarcació. En front de la barca de la foto, hi havia  l'entrada al Mollet.

***

***

Can Picafort sempre ens sorprèn. Ara ens han arribat notícies, de la Gaseta de Madrid, l'actual BOE, que  de dia 2 de gener de l'any 1919, havien autoritzat un lloc, per embarcar  la llenya i pedres de la possessió de Son Bauló.

Però anem per pars. Què és un moll?  Segons el diccionari;  és una obra de pedra o fusta, construïda a la vorera de la mar,  que serveix per a facilitar l'embarcament i desembarcament, i per a resguardar-se les embarcacions.

Les distintes etapes del Mollet de Can Picafort.



Per ampliar la informació pitja l'enllaç
https://canpicafortprimersanys.blogspot.com/p/el-primer-moll.html


***

LA CONVERSIÓ DE MOLLET A PORT.

 

Del ple de dia 19 de desembre de l’any 1922, es desprèn  que ja hi havia un embarcador o Mollet, cosa que ja sabíem per la concessió que van fer al propietari de la possessió de Son Bauló, dia 8 de febrer de l'any 1909, per embarcar els troncs de pi, i els cantons de marès. Si bé el refugi per les barques  devia tenir poc lloc, segons va contar Antoni Aguiló a la revista Can Picafort, dient; Al principi just hi havia dues barques.

 

La perillositat per les barques  en dies de temporal, és ben coneguda, de fet hi ha un historial de vaixells que havien naufragat. Així que per resguardar-se dels temporals, feia falta ampliar més, excavant l’esplanada de mares, que de pas era una pedrera, aprofitable per la construcció. Un fet similar va tenir lloc, on ara és la plaça de toros de Muro.

 

Reparant les fotos antigues, es veu que la distància de la roca on rompien les ones, era considerable. Aquest espai que amortia les ones, amb l'ampliació, va perdre part de la funció. 

 

LA FOTOGRAFIA

La fotografia de Pere Mascaró Castelló, feta des del varador o rampa  per entrar les barques al primer Port Refugi, és anterior a l'ampliació del Mollet, que tingué lloc a partir de l'any 1949.

A l'esquerra la baixada  des de  davant Can Pau, Bahia Bar, es veu l'arena acaramullada amunt les roques. A la dreta l'escullera excavada amb el corresponent passadís, per pujar a les barques.

Al fons es veu la mar remoguda que contrasta amb la calma dins el port. 

Podem contar 6 barques i 2 pasteres a la rampa.

LES VIES DE COMUNICACIÓ, DEL FUTUR PORT REFUGI.

 

El camí que venia de Santa Margalida, passant per les barreres dels Barbatxos,  ja hi havia intervingut l’estat, perquè fos més transitable. En tot cas encara no era anomenada, carretera de Santa Margalida.

 

L'obra del camí, surt aprovat a la Gaseta de Madrid de l’any 1915, a una relació  que  amb el número 30, i està redactat així: De Santa Margalida a l’embarcador de Son Bauló, per Barbatxos, tindrà una subvenció per les obres de 9.660 pessetes. 

També sabem pel mateix BOE, que donaren una altra subvenció,  per arribar a un embarcador de Son Real, i ho diu així: Redactat amb el 32. De la carretera d’Artá a Inca, que va a l’embarcador de Son Real, per dins Son Real, una subvenció per les obres de 4.550 pessetes.

Interessant perquè ara tenim constància oficial,  de com treien els cantons de marès de la possessió, per embarcar via marítima, que actualment encara es poden veure les pedreres, i les famoses ginyes de carro, que pareixen d'una altra galàxia.

Per ampliar la informació pitja l'enllaç

https://canpicafortprimersanys.blogspot.com/p/el-primer-refugi-port-segur-lany-1922.html

***

EL MARÉS DE SON BAULÓ.

És una pedra tirant  cap  groc obscur, bastant porosa, que va formant capes, tal vegada d'una compressió menor, en canvi, molt bo  d'obrar a l'hora de tallar les peces. El Marés, la paraula ja ho diu tot, de la mar és, constitueix un important patrimoni  geològic natural, que  ens permet  seguir l'evolució de la història geològica de Mallorca, dels darrers 15 milions d'anys, és a dir del Miocè  mitjà, fins al plistocè superior.

Al diccionari es defineix  com a Marès la pedra arenisca, més o menys dura, però de fàcil elaboració, que s'empra molt, per a la construcció d'edificis.

Si veiem el mares utilitzat a la construcció, la capacitat de resistència, veurem que  és molt gran.  Basta veure les lloses del jaciment prehistòric, del Dolmen de Son Bauló de dalt, que tenen uns quatre mil anys, o més,  semblant són també, les tombes de la necròpolis de Son Real.

En canvi, aquesta pedra té poca resistència als temporals marins, que la destrueixen, accelerant  la modificació  de la primeria línia de mar.

Sortint de la prehistòria, als segles passats, es va utilitzar per fer construccions rústiques, des de cases de possessió, fins a barraques, o  també per fer parets, per limitar  les fites.

A finals del segle XIX, o principis del segle XX, coincidint amb el tema de la fil·loxera, el camp deixa de ser rendible, i les grans possessions, cerquen altes formes de rendibilitzar les explotacions. En el cas de la possessió de Son Bauló, veiem  que l'any 1909, obtenen un permís per poder traginar la pedra i la fusta, per via marítima.

La primera concessió, que tenim constància de moment, és de dia 8 de febrer de l'any 1909, però els propietaris no satisfets, demanen permís per establir una Colònia, arran de la mar, assegurant així, el consum del mares  per la construcció, i la fusta per les bigues de les cases.  El permís per establir la Colònia, és de dia 2 de juny de l'any 1911.

Deixen caducar la llicència, i al cap de 10 anys la tornen a demanar, per continuar amb el negoci a través de la mar. Obtenen la concessió,  dia 2 de gener de l’any 1919.

Per ampliar la informació pitja l'enllaç

https://canpicafortprimersanys.blogspot.com/p/el-mares-de-son-baulo.html

***

EMBARCADOR DE SÓN REAL.

De ben petit, anava a nedar a Son Real, com moltes famílies de Santa Margalida.  Ho fèiem una vegada acabats els dies de batre, ses meses d'estiu les deien. Allà deixàvem el carro a l'ombra d'un pi, i tots a l'aigua a rentar-nos, inclòs el mul.

 

Hi havia un lloc preferit per tirar-nos a la mar, justa davant ses illes dels Porros, i és que hi havia una roca plana ben gran  i llisa, a diferència de les altres, que  eren punti agudes, i feia mal caminar descalços.  

 

En arribar s’horabaixa, també aquesta, roca era un lloc adequat per fer-hi un bon trempó, que aprofitant com un escaló, ens servia de taula. Ja de gran hi anàvem d'excursió amb els al·lots i fèiem una cerimònia semblant.

 

 La veritat, mai vaig pensar, ni en vaig demanar, perquè aquell escaló, que no era natural, hauria servit anys passats. 

 

Ara sabem, que allà hi hagué l’embarcador de son Real, on carregaven un vaixell ple de soques dels pins, per  traginar a l’altra banda de la Badia, per via marítima.

 

El que tampoc sabíem, és que allà vora, hi va embarrancar la goleta, que traginava els troncs del pinar de Son Real.

 

Va ser dia 19 de maig de l’any 1919, vaja un dia amb tants de denous. La feia navegar el Capità Planas, i tot va passar de manera inesperada, per un fort temporal que la va encallar, quedant destrossada.

 

La punta enfront dels Illots dels Porros, encara conserva el nom de Punta des Patró, tal com es pot veure als mapes, però desconec sí té res a veure amb el succés.

 

També a la foto aèria de l’any 1956, es pot veure com era el petit port o embarcador, el camí veïnal, que va des de la carretera d’Artá a Inca  passant per Son Real fins a l’embarcador.  També veiem com l'Illa dels Porros només era una.

 

L’any 1914 a la Gaseta, no anomena encara com a carretera d’Artá a Alcúdia, perquè no es va fer fins a l’any 1952.

 

A sa Punta des Patró, hi havia un santuari talaiòtic, que romania tapat d’arena.  Una vegada excavat, un temporal el va fer desaparèixer. Tens informació d’aquest santuari, al meu bloc, a l’entrada de la Necròpolis de Son Real.

https://roterslibro.blogspot.com/2022/08/necropolis-de-son-real-can-picafort.html

Dibuix d'una Goleta

LES GINYES DE CARRO.

 

Les pedres que treien de les pedreres, també anomenades Sillars, segons la mida,   es deien cantons, mitjans, o  el prim que solia ser de 6 centímetres.

 

Per aquells anys com també a Son Bauló, aquesta feina tingué molta d’activitat. Es transportaven amb carro fins a l’embarcador, i han quedat els senyals de l’evidència, amb les ginyes o roderes de carro, marcades per les rodes de ferro, que molien la pedra, per culpa de la càrrega que transportaven.

 

El dubte que tinc és sí al final hi hagué dos embarcadors.  Les fotos adjuntes, mostren la dificultat per transportar aquest material.

Foto: Bernardo Enriquez.

Per ampliar la informació pitja l'enllaç.

https://canpicafortprimersanys.blogspot.com/p/embarcador-de-son-real.html

***

ESCULLERA DEL MOLLET

 

Dia 9 de desembre de l’any 1922, sent batle Joan March Estelrich, al ple de l’ajuntament aproven, la conversió de l’embarcador de Son Bauló, en un Port Segur.

 

Els regidors de l’ajuntament eren, Miquel Alòs Grimalt, Bernat Fluxa Moll, Joan Flo Monjo, Joan Garau Ferragut, i Joan Estelrich Alós.

 

Desconec si es feren obres d’ampliació seguidament, que és de suposar que sí. El cas és que en algun moment, feren una escullera per protegir les ones de la mar, i un passeig.  Per unes informacions d'Antoni Aguiló, a la Revista Can Picafort, ell que va ser el segon president del Port, va assegurar, que en felicià Fuster va fer aquesta obre.

 

Si escodrinyem els Felicians, van ser batles els anys anteriors, Fuster Molinas i als anys trenta, i el seu fill Felicià Fuster Nicolau també. Però no es tracta de saber qui ho va fer, sinó que durant els successius anys l'ajuntament, feren una escullera, que a vistes de costes era il·legal, a més també feren un passeig, com a molts de ports, per gaudir de la companyia i les vistes a la mar.

 

Al cap de 20 anys de fer el Port Segur, van legalitzar aquestes obres, previ pagament de cinc-centes pessetes, a l’enginyer Antoni Ochoa de Retana, que el ple va autoritzar el pagament dels honoraris, dia 16 de maig de l’any 1942, sent batle Joan Tous Font.

 

Tot això succeí, anys abans de crear el Club Nàutic, i la segona ampliació del Mollet, que tingué lloc a partir de l’any 1949, és a dir set anys després de la legalització. Engrandir el Mollet, va coincidir amb l’arribada del capellà, Llorenç Vanrell Segui, que va ser el cap visible d’aquesta iniciativa.

 

Els capellans de Can Picafort, tingueren una influència vital, al llarg dels anys, i deixaren un retall d’informació escrita, sobretot amb l’arribada de Nicolau Pons, fundador de la Revista Can Picafort.

 

Aquesta es una informació addicional, al desenvolupament del port, al que el poble, sempre li vàrem dir el Mollet. Els documents són importants, a l’hora de redactar el relat, dels contrabans que tingué des del principi, amb el nom de Port Segur, per passar a ser després, a anomenar-se Club Nàutic, donat que sempre hagueren de lluitar, contra els temporals marítims, els de la burocràcia, i els de l’assentament de la Colònia, a la possessió de Son Bauló.

A la foto aèria de l'any 1964, es pot veure com va ser el Port segur.

Es  pot veure com era aquest passeig. 

Per ampliar la informació pitja l'enllaç.

https://canpicafortprimersanys.blogspot.com/p/escullera-del-mollet.html

***

EMBARCADORS I ESCARS.

A Can Picafort on la mar pega més fort, per estar al centre de la badia, les construccions marineres per les embarcacions, se les veren en feines per sobreviure.

 

Tant en Barret, com en Picafort, tenien barques  que resguardaven  a un petit Caló, o Clot tant com ho deien.

 

Del primer tenim notícies, que estava al Clot de s’Aigua Dolça, que acabava amb una desembocadura d’un Torrentó, que venia des de la Residència, per on tindria bon treure i entrar la barca a la mar, com si fos un varador natural.

 

Del segon sabem que guardava la barca, dins una cova que ja estava esfondrada, segons el vicari Parera. És a dir,  era un escar amb el seu varador, segurament fet de manera rudimentària.

 

Ara bé, el problema es presenta quan el propietari de Son Bauló, l’autoritzen a embarcar el Marès o la llenya  de  la possessió. De fet, hem trobat documentat l’embarcador de Son Bauló l’any 1909. Un altre embarcador semblant a Son Real, amb el mateix nom i per semblants funcions.

 

Aquí no es tractava de transbordar persones, al contrari, persones havien de transbordar cantons ben feixucs, que els feien arribar amb carros, estirats per muls o altres bísties.

 

També tenim documentat, que el camí per transportar aquests materials, arribava fins a la Antigua caseta d’en Barret, i per tant suposadament, l’embarcador estava al mateix Clot veïnat de la caseta.

A Son Real és distint, perquè encara que tenim documentat el camí, no especifica el lloc, però  sí que estan ben visibles, les ginyes dels carros que transportaven els mitjans de Marès,  de la pedrera  a l’embarcador. Així que amb un poc de sort, podem imaginar on podia estar. Actualment, el mar s’ha menjat els indicis de l’embarcador, que hi pogués haver.

 

A una fotografia de l’any 1920, a la badia de Palma, podem veure un embarcador fet a la mateixa arena, que es pot fer de testimoni del rudimentari, de com eren aquests embarcadors. A la foto  també es poden veure les ginyes de carro, per al transport de la mercaderia, avui en dia totalment desaparegut.

 

 

 

Acompanyo definicions del diccionari, amb les paraules Moll, Mollet, Embarcador, Varador  i Escar, relacionades amb aquest tipus de construccions.

 

Per cert, que els Escars del barri de Son Bauló, les queden dos temporals, en canvi, els varadors pareix que duraran un poc més. Seria interessant fer una reconstrucció,  en què fos just per conservar aquestes d’edificacions, en què fos de manera testimonial. Donat que són quasi úniques al món.

Per ampliar la informació pitja l'enllaç.

https://canpicafortprimersanys.blogspot.com/p/embarcadors-i-escars.html

****

ELS PRIMERS MARINERS

Llorenç Dalmau,  Barret. Que era vigilant des de l’any 1821, en  temps de la pesta groga, l’ajuntament li cedeix  una caseta per fer guàrdies. El vicari Parera  l’any 1915, l’anomena com a mariner.  Es veu que tenia la barca a vora el clot  de s’Aigua Dolça, que fou l’entrada del Mollet Molts d’anys.

 

Llorenç Fuster Quintana, també vigilant,   en temps de la colera de l’any 1865.  El vicari Parera l’any 1915, l’anomena patró, del que diu que tenia el seu llaüt, dins una cova, que aquest any, ja estava esfondrada. Estava enfront de la seva barraca, que després va ser la casa del metge Garau. Abans, l’any 1857,  un carabiner del regne de Mallorca, depenent de Manacor  secció 3,  demana al batle de Santa Margalida, per un veí de la vila, que tant de dia com de nit  surt a pescar, però que no està matriculat.

ELS PRIMERS EMBARCADORS.

La cova esfondrada d’en Picafort, com no pot ser d’altra manera, és el primer  refugi per hibernar una barca, de la qual tenim constància escrita. Aquest embarcador estava  al caló, que després va utilitzar Isabel Garau per nedar, la qual tenia una baixada per  una escala, excavada dins la roca, per arribar fins a la mar.  Aquest Caló anomenat també la banyera de na Isabel Garau, està enfront del Convent.

Per als altres embarcadors serà una constant, tenir l’entrada pels Clots, o Calons que tenen les entrades, endinsades dins les roques.

 

VICENÇ MANDILEGO.

Vicenç Mandilego va fer beneir el seu llaüt, pel vicari Riutort de Santa Margalida, un dilluns dia 31 de maig de l’any 1915, segons va deixar escrit el vicari Parera. El que no tenim constància, si abans,  tenia una altra barca, o el lloc on la resguardava. El que sí que  va deixar escrit, és que algunes de les cases més formoses, com la fonda, són de poblers.

La fonda estava prop, d'on va ser la caseta d'en Barret, i per tant la barca estava, on  hi hagué el primer Embarcador o Mollet. El que si sabem, és que el seu fill Jaume Mandilego, sortia a pescar amb la barca d'en Felicià Fuster.

 JAUME MANDILEGO

Nascut l’any 1915 a Can Picafort ,va ser un home de la mar. De ben jovenet anava a pescar, amb la barca d'en Feliciano Fuster, durant els mesos dels estius, segon conta la seva neta Maria.

Per en Jaume, la mar era bellesa, amb els seus colors, blaus i grisos, o turqueses, però també la força dels temporals, o admirava la profunditat de la mar, a les que pescava, les espècies més apreciades per la gastronomia.

Algunes de les seves barques Van ser MariBel,   o Cisne.

L'EMBARCADOR DEN TRINQUES.

Si repareu en fotos antigues, a alguna encara, podreu veure aquest escar, que estava on després va ser l’escullera del Mollet, abans de la primera ampliació. També aprofitant un clot que feien les roques.  La seva casa estava construïda al solar número 19,  tenia l’embarcador just enfront.

Era conegut com a Trinques, segons relata Gabriel Barceló, a la Guia Turística de Can Picafort. q Es pronunciava Trinquis,  i el  va fer construir Mateu Ferragut,  propietari d'una de les primeres cases, i de la primera embarcació de motor, que hi va haver a la Colònia.

 El nom d'aquesta embarcació, era el de Cèlia.

Era un senyor que havia anat a fer les Amèriques, i havia tornat amb fortuna. La seva casa era d’estil senyorial

*

 

FELICIÀ FUSTER MOLINAS.

El pontet més gran, amb un viver per la llagosta, també molt gran  va ser un dels primers embarcadors. Avui en dia, encara es conserva l’excavació dins la roca. Estava al Clot  on avui fa frontera amb l’entrada al Moll.  La pendent que no l’he mesurada mai, és llarga, feta  per esquivar el desnivell de les roques. Tenia rampa per varador, de la mar fins al refugi, que segueix  després fins a tocar el  carrer. Li dèiem pontet, pel fet que el seu sotil en forma de volta, en forma d’arc de mig punt,  servia per travessar, d’una banda a l’altra de les roques, donat que l'excavació va dividir la roca en dos.

*

ELS ESCARS DEL CARRER MARINA.

 

Anys més tard al carrer Marina, se n'aixecaren set, separats en dos grups.

El primer grup era per  4 embarcadors amb el seu varador, estava situat a mitjans del carrer, prop de la corba, on la mar forma un Caló.

PERICO LLAMBIÀS de mal nom Camisa, era el pare d'en Toló i na Joana.  Tenia un escar, i era molt bon pescador  de rai,  segons recorda Guillem Santandreu.

MARTÍ GUAL CAPO, descendent de la família Gual Ferrer, era fill de Miquel,  i estava casat amb na Margalida Fornes. Utilitzava un  dels quatre embarcadors, del Carrer Marina segons m'han contat.

JAUME MUNAR MORAGUES. De ca s’Estrella, estava casat amb na Margalida Estelrich Perelló. Vingueren a Can Picafort l’any 1928, on compraren el solar, que ara està davant l’ajuntament, per 70.000 pessetes, allà hi feren el primer xalet, de la urbanització nova de Son Bauló.  Tenien un dels quatre escars, del carrer Marina.

BERNAT MOLINAS, de ca na Maria Ribas, també o el mateix  l’utilitzava en Maties Capo.

El grup de tres te un clot semi circular obert i esta just a la corba del carrer Marina.

CANUTO BELOQUÍ ALVAREZ. Tenia l’embarcador  al carrer Marina, i la darrera casa, abans de la platja del Torrent de Son Bauló, segons diu Guillem Santandreu era un bon pescador de rai.  A Can Picafort, li deien l’embarcador d’en Boloqui.

 Desconec l’any que el va construir, però l’any 1936 ja estava a inca, com a cap de la falange, i va ser l’impulsor del barri dels Inquers a Can Picafort. A més també va ser el relator, del famós meteorit de Son Real. Segons diuen a aquest escar, anys més tard hi tingueren la barca, la família Gelabert, en Martí Verdero o en Pep Ribas.

 JOAN SANZ FERRAGUT Fundador l’any 1955, de l’empresa MATREMA a Inca, juntament amb Llorenç Pujol, tenia un escar al carrer Marina.

 MIQUEL AGUILÓ, de cas pobleret, familiar d’Antoni Aguiló d’hisenda, qui anys després, va ser el segon president del Mollet  o ja Club Nàutic.

 A la vegada en diuen, que un escar d'aquests, l'utilitzava en Jaume Font, del cine de Santa Margalida.

Per ampliar la informació pitja l'enllaç.

https://canpicafortprimersanys.blogspot.com/p/els-primers-mariners.html

***

AMPLIACIÓ DEL MOLLET

Explicar tant d’esforços, de tanta gent que va lluitar, és mal de fer. Però intentaré fer un petit resum de tants d’anys, i tantes traves, que tingué aquesta obra faraònica.  Excavar aquesta gran piscina, amb les eines d’aquells anys, ara la gent ho tindrà mal d’entendre.

 Si ens fitxem amb les primeres fotografies, veurem les característiques  dels cotxes d’aquells anys, res a veure amb les retroexcavadores,  i els camions de gran tonatge. Ara en ve al cap, com abans de l’any 1970,  a Inca per aplanar el desnivell que hi havia, on havien de construir l’Institut, el constructor em va contar, que baixaren unes excavadores que tenien els americans al Puig Major, i tot el poble d’Inca  va deixar les seves feines,  per veure aquella odissea, perquè veien, el que no havien vist mai.

 El Mollet es va començar a fer sense cap màquina, picant amb el tallant els cantons de Marès, que els traginaven amb carros, i així feren, la piscina més gran que puguem imaginar.  Una obra contra corrent, en vers de guanyar terreny a la mar, volgueren engrandir la mar, i ho aconseguiren. 

 El camí va ser llarg, amb moments de desànim per falta de doblers, i a vegades pensant caminar per endavant,  fent passes enrere.

 Ara aquell Mollet, està en boca de tots els que el conegueren, els que l’utilitzaren, els que el contemplaren, i a totes aquelles generacions de nins  que hi nedaven, o amb la canya hi anaven a pescar.

 Per altra banda, la part culinària, que entrava amb els llaüts, per nodrir de peix fresc a la Colònia, tant per particulars com per als restaurants. Quina diferència amb el primer Moll o Embarcador de Son Bauló, que fou utilitzat, just per  treure via marítima la pedra i la llenya, un parell anys abans que nasqués  aquella Colònia.

 Segurament alguns, ens podran contar vivències personals, anècdotes, o simplement alimentar els seus records.  Si algú ho vol fer, basta que ens els faci arribar.

 

El Port refugi,  ben prest  va quedar petit, i el parell de barques inicials, prest es va multiplicar, i cada un cercava posar la seva nau a cobro, i de la seva manera, per passar l'hivern.

És a partir de l’any 1946,  quan ja parlaven que aquell port era massa petit, i que feia falta una ampliació, per les necessitats de poder protegir més barques a Can Picafort.

El cas és que la història marinera ve de temps enrere, donat que dins la Badia d'Alcúdia, des del començament de la guerra civil,  hi hagué tal activitat, que l’horitzó que es veia des de Can Picafort  estava plegat de grans embarcacions.

L'artífex  de tot aquest trull, va ser el Comandat Joaquim Maria Pery Junquera,  que ja l'any 1937, a més de Cap del Taller de torpedes, estava al càrrec del 2 comandament de la Base de Sóller. Dia 3 de març de l'any 1938, amb el minador Júpiter, va a Alcúdia,  amb el personal del taller de torpedes, para preparar  el polígon,  per llançar aquests artefactes, i ja feren proves de bombardeig  amb tres destructors.

 L'any 1940 ascendeix a capità de corbeta, i retorna fent exercicis de tir, al polígon d'Alcúdia. A partir del gener de l'any 1941,   va moltes vegades  amb  les embarcacions,  preparant  el polígon de tir,  i aprofita per fer llançaments  amb els destructors:  Almirante Antequera, Ciscar, Alcala Galiano,  Gravina i Churruca. Durant el mes de novembre d'aquest any,  fan exercicis d'atac, fondeig de mines i rastreig  amb els  submarins I-2 i I-6.

Tot això apuntant a banda i banda de la Colònia de Can Picafort

Amb aquests estàvem, quan dia 27 de juny de l’any 1948, va arribar a Can Picafort, el nou  ecònom Llorenç Vanrell Ramis, el capellà del que deien, el m'hos han duit malalt.

Però ben prest pel seu caràcter, i per suggeriments  de la gent de la mar, es va posar al davant, amb d’altres com en Felicià Fuster Molinas, El comandant d’infanteria Gabriel Estelrich, el mestre nacional Josep Aguiló i un pagès, que nomia Llorenç Muntaner per moure fils, amb la finalitat de fer més gran el primitiu Mollet, l'embarcador de Son Bauló, així encara es deia, guanyant lloc a les roques, que hi havia a l’esplanada de l’anterior Port Refugi.

Just havia passat un any, i dia 26 de maig de l’any 1949, avançades les converses,  es  reuniren per decidir definitivament, i proposar l’ampliació del  primitiu Mollet.  Llorenç Vanrell ploma amb mà, va redactar la primera acta de la reunió, a la que hi assistiren  Antoni Aguiló March, Antoni Gual Ferrer, Antoni Bibiloni Pons, Antoni Fluxa, Martí Gual Morey, Miquel Capo i Capo, Vicenç Perelló, Felicià Fuster Molinas, Gabriel Estelrich, Josep Aguiló i Llorenç Muntaner,   i la va escriure  "Vista: des de fa anys, la imperiosa necessitat d'un abric per a les embarcacions d'aquesta Colònia, per satisfer la necessitat de peix, i estudiades les possibilitats i inconvenients, per a la construcció d'un embarcador i varador, es va prendre la resolució d'organitzar, pels fundadors ja esmentats, el "Club Nàutic de Can Picafort, perquè pugui dur a terme mitjançant la cooperació, dels seus socis i components de la Colònia, tan important obra.

Així va quedar constituït el Club Nàutic de Can Picafort. El primer president va ser Felicià Fuster Molinàs, qui va participar més endavant fent l’escullera, comptant amb la col·laboració de l’enginyer Gabriel Roca que estiuejava a Can Picafort.

 

Els socis fundadors van ser dotze, i Llorenç Vanrell soci d’honor, comparables als  apòstols, però amb altres interessos.

Segons va Contar Antoni Aguiló March a la Revista Can Picafort, van posar 500 pessetes cada un dels socis, que varen arribar a ser 50, a canvi les donaren una acció per aquest valor.  Començaren les obres amb un pressupost de 25.000 pessetes. Segons el projecte que el laboraren,  la profunditat havia de ser de 7 pams, és a dir 1,40 metres. L'havien de fer a mà, amb escoda o tallant  i les senalles. Les obres les feia un tal Ensenyat, però va ser un fracàs econòmic.

 

Segons informació de l’actual Club Nàutic publicat, a la Gaseta Nàutica, amb motiu del 75 aniversari, les aportacions anaven entre 500 i 1200 pessetes. Aquells anys els socis  es dividien amb tres grups. Els que tenien dret per amarrar la barca, i que pagaven 100 pessetes. Els socis protectors que pagaven 60 pessetes. i els socis de número que en pagaven 2 pessetes.

 

És a partir de l’any 1951 quan Espanya va sortir de l’aïllament polític, que afegit al procés de recuperació d’Europa, facilita la recuperació de la demanda turística.

 

Després d'en Felícia Fuster vam ser presidents del Club Nàutic,  Antoni Aguiló March  i més endavant Joan Sanz.

1964

 

L’any 1952 el Club Nàutic de Can Picafort, van demanar als socis que entreguessin les accions, per poder  comptar amb l’ajuda estatal, perden el dret a la propietat.

 

L'escrit al qual hem tingut accés ve a dir.

 

Havent-se constituït aquest Club, amb la primordial finalitat de construir un refugi, per les embarcacions a Can Picafort. Les obres que van ser iniciades amb èxit, aconseguint la realització d'una dàrsena, i havent arribat a una etapa, en què el finançament dels capitals complementaris, per a la prossecució d'aquelles obres, resultava exageradament agressius per als seus membres, hem requerit l’ajuda estatal, perquè les obres siguin una realitat.

 

Ha arribat el moment, d’aprofitar la mediació del Ministeri d'Obres Públiques, encara que per això s'exigeix la renúncia als drets adquirits, pels socis fundadors i copropietaris.

 

Atesa la generositat i l'altruisme, de tots aquells que amb les seves aportacions, van fer possible la iniciació del Club, de caràcter tan marcadament social, espera aquesta directiva, poder comptar amb aquest acte de renúncia necessari, per possibilitar l’ajuda estatal indispensable, per a la conclusió dels nostres propòsits.

 

La Directiva espera amb aquesta petició, haver dut a feliç terme a les seves gestions, tan magníficament secundades, a tota hora pels seus socis.

1952

Després hi va participar, Antoni Garau Mulet que estiuejava a Can Picafort, qui va ser cap de costes a partir de l’any 1964.

 

Fou l’any 1965 quan la Direcció General de Ports i senyals Marítimes,  va legalitzar els solars portuaris, que ocupaven  la zona de domini marítim terrestre, on ja hi havia el varador, la dàrsena i l’embarcador.

1970

 

El Club Nàutic va obtindre una concessió per 99 anys, que no va arribar a utilitzar, donat que l’any 1982, el Ministeri  d’Obres Públiques,  va anul·lar l’ordre de la concessió. L’any 1987 el mateix ministeri, va acceptar una reducció del 50% del cànon d’ocupació, i va limitar a 40 anys el període d’explotació del Port. Però aquest any el Port, ja estava en mans de la Societat Anònima, qui a més s’havia fet càrrec dels deutes del Club.

 

 

1968

 

Aquesta és un poc la història de l'ampliació del Mollet,  que igual que altres Clubs era donar abric  als velers altres embarcacions  dels veïnats i als llaüts dels pescadors del lloc. El primer reglament,  feia constar que a més de la finalitat  portuària,  el Club havia de ser un exemple,  de promoció  de l'activitat social cultural i esportiva.

 

 Com una gran piscina  segons es pot veure a les fotos aèries va ser el Mollet de Can Picafort  fins a l’any 1979 en què varen començar les obres  per fer un Port de 500 amarres que també tingueren molts d’entrebancs   fins a l’any 1985 en què se’n va fer càrrec de les obres la Sociedad Puerto Deportivo Can Picafort  S. A.

 

Però aquesta part, mereix un detallat estudi a part.

1975


Per ampliar la informació pitja l'enllaç.

https://canpicafortprimersanys.blogspot.com/p/ampliacio-del-mollet.html