BARTOMEU PASTOR SUREDA. Un petit recull de les seves publicacions.
Va néixer, a una de les grans possessions del comte de
Formiguera, a Maria de la Salut, l'any 1950.
Estima molt el camp, i
com historiador escriu mols d’articles i llibres, fruit de les seves
investigacions.
Es Llicenciat en Geografia i Historia. Premi Extraordinari
de Llicenciatura per la Universitat de Barcelona 1.975. Professor de la
Facultat de Filosofia i Lletres de Palma del 75 al 78. A mes es catedràtic de
batxillerat.
Llibres publicats:
L’ESGLESIA DE MARIA.
De vicaria a parròquia 1696- 1913 Lleonartd Muntaner, Editor,2013
MARIA. EL NAIXAMENT D’UN POBLE I LA LLUITA PER L’INDEPENCIA
Lleonartd Muntaner, Editor
LA VINYA I EL VI A LA MALLORCA DEL SEGLE XIX Lleonartd
Muntaner, Editor
UNA VIL.LA ROMANA AL PLA DE MALLORCA (autor compartit)
Lleonartd Muntaner, Editor
Les colònies agrícoles del segle XIX a Mallorca
La vinya i la fil·loxera d’aquest segle i es aspectes
geogràfics i històrics del Pla de Mallorca.
Maria de la Salut, un exemple de canvi de paisatge dins el
Pla de Mallorca.
Guia de Maria de la Salut.
La possessió de Roqueta (Maria). Evolució històrica.
Les possessions mallorquines: passat i present (2012
En aquest recull trobaràs
lectures i enllaços de:
EVOLUCIÓ DE
LA VIDA PAGESA: DELS GRANS CANVIS A LA MORT DEL MÓN RURAL TRADICIONAL.
EL CONREU DE
LA VINYA AL TERME DE MARIA L’INCREMENT DE LA SUPERFÍCIE ENTRE 1880 I 1890 EL
DECLIVI A PARTIR DE 1890.
L’ESGLÉSIA A
MARIA I.
Trajectòria
històrica, estat de la qüestió i reptes de futur dels estudis històrics a Maria
de la Salut.
L’EMIGRACIÓ A
L’ARGENTINA EN EL PRIMER TERÇ DEL SEGLE XX. EL CAS DEL POBLE DE MARIA.
Maria de la
Salut: un exemple de canvi de paisatge dins el Pla de Mallorca.
LES COLONIES
AGRICOLAS A MALLORCA SEGLE XIX.
LES ROTES DE
MONTBLANC. SEWGLES XIX I XX.
Aproximació
a la història de Gènova (segles XVIII i XIX).
La vinya i
el vi a la Mallorca de finals del segle XIX. Una revisió del tòpic de la
fil·loxera.
LA TERCERA
SEGREGACIÓ (1836) FOU LA DEFINITIVA.
LES NOSTRES
POSSESIONS II.
Una petita
mostra de les seves publicacions, que
esper passis gust de llegir-les i a mes tenir-les a ma per qualsevol consulta que vulguis fer.
 |
INDEX:
EVOLUCIÓ DE LA VIDA PAGESA: DELS GRANS CANVIS A LA MORT DEL MÓN RURAL TRADICIONAL.
EL CONREU DE LA VINYA AL TERME DE MARIA L’INCREMENT DE LA SUPERFÍCIE ENTRE 1880 I 1890 EL DECLIVI A PARTIR DE 1890.
L’ESGLÉSIA A MARIA I.
Trajectòria històrica, estat de la qüestió i reptes de futur dels estudis històrics a Maria de la Salut.
L’EMIGRACIÓ A L’ARGENTINA EN EL PRIMER TERÇ DEL SEGLE XX. EL CAS DEL POBLE DE MARIA.
Maria de la Salut: un exemple de canvi de paisatge dins el Pla de Mallorca.
LES COLONIES AGRICOLAS A MALLORCA SEGLE XIX.
LES ROTES DE MONTBLANC. SEWGLES XIX I XX.
Aproximació a la història de Gènova (segles XVIII i XIX).
La vinya i el vi a la Mallorca de finals del segle XIX. Una revisió del tòpic de la fil·loxera.
LA TERCERA SEGREGACIÓ (1836) FOU LA DEFINITIVA.
LES NOSTRES POSSESIONS II.
GENOVA. Guia de recursos Bibliogràfics.
EVOLUCIÓ DE LA VIDA PAGESA: DELS GRANS CANVIS A LA MORT DEL
MÓN RURAL TRADICIONAL
Bartomeu Pastor
Sureda
No ens hauria agradat haver de veure com ha acabat el sector
primari en els moments actuals. No és una qüestió de nostàlgia i de records,
sinó de comprovar com l’agricultura i la ramaderia o han finit o estan donant
les darreres coces per la nostra contrada.
Aquella dita tan nostrada “no hi ha temps que no torn”, no
sembla que hagi de passar en el retorn de la vida pagesa. Des de fa unes
dècades hem passat de valorar les “terres bones” (=terres productives), a
passar a un interès per les terres primes, pujols, garrigues i turons...
sempre, això sí, que s’hi permeti bastir-hi un habitatge per especular.
L’explotació agrària tradicional i familiar, amb un paisatge de conreus de
policultius, ha passat a la memòria històrica.
Abans el valor de la terra era productiu; ara, en canvi, el
seu únic preu és constructiu. És per això que les nostres planures, de terres
fondes, aptes per al conreu, de cada vegada tenen menys valor, per estar
basades únicament i exclusivament en el valor de la producció del cereal. En
canvi, les terres poc productives agrícolament posseeixen el valor afegit de la
demanda constructiva.
Per enllestir aquesta
anàlisi de l’evolució de la vida pagesa hem dividit l’estudi en tres fases:
1a Fase,
1900-1950/60. Molta mà d’obra humana i animal. Emigració exterior. Economia de
subsistència.
2a Fase, 1950/60-2000. Mecanització. Emigració interior.
Economia de mercat.
3a Fase,
2000-Actualitat.
 |
| Molí fariner a Deulosal |
Uns pocs empresaris agraris i una agricultura controlada i
subvencionada per la PAC. Immigració i municipi residencial. Un poble rural com
el nostre en menys de cent anys ja ha comptat amb quatre edificis escolars,
sense comptar el de ca ses Monges, tres edificis d’Ajuntament i dos centres
sanitaris. Hem passat de ser un poble d’emigrants a un poble d’immigrants, i
d’un poble pagès a un nucli dormitori i d’allotjament turístic. Aquí és quan
ens podríem demanar si el nostre poble està preparat per aquests grans canvis.
Però aquest estudi el deixarem per a un altre moment.
És el període de
durada més llarg, en què l’activitat agrícola era distribuïda entre tots els
membres de la família. Els pocs estalvis servien per comprar terra, bastir una
casa i donar estudis als fills. Són anys d’accés a la terra per part de moltes
famílies, a partir dels establiments de les possessions del terme. Les terres
de conró milloraran (albellons, marjades, espedregar...) i les garrigues
passaran a ser ocupades per sementers d’ametlles i figueres, amb tanques de
paret i casetes de figueraler). El valor de la llenya era important i amb la
treta del pinar de Roqueta, on una família, arribada de Bunyola, “els talladors”,
s’encarregaria durant anys d’aquesta feina, quedant posteriorment alguns d’ells
a viure al poble, on hi formaren família. Moltes d’aquestes terres passarien de
pinar a rotes d’ametllers i figueres, consolidant un paisatge més productiu.
Les feines familiars restaven ben definides:
a) Els homes. Feines
de llaurar, escampar fems, sembrar, batre... i si posseïen poca terra anaven a
jornal per altri. Molts estaven llogats de missatges a les possessions.
b) Les dones. Les
feines de la casa (pastar, fer bugada, formatjar, cura de l’aviram i dels
animals dels vells i dels nins).
Eren anys de penúries i mancances. Es bescanviaven els ous
per productes com arròs, sucre... A les cases hi havia amagatalls de blat ,
cafè..., per tal d’assegurar la subsistència en uns anys de control estatal de
la producció. En els corrals no hi podia faltar el tabac de pota, el cafè
mallorquí o el cascall, pel mal de queixal. El “cocover”, passava a recollir
els ous i l’aviram. Fora de la casa la dona també sortia a fer jornals: entrecavar,
segar, fer garbes, fer el sequer, collir hortalissa...
Les famílies que tenien pletes tancades, quan arribava el
mes de març hi deixaven pasturar una “armada de bens”, per vendre’ls a finals
de juny, acabat el menjar i abans de la calor. Aleshores els mercaders i
carnissers els volien grossos. Si la barrina passava, els xotets passaven a
mans del comprador.
Els millors animals de feina eren els muls somerins, encara
que també els eguins, equins, ases i someres feien el seu treball. El mercader
de la contrada i d’aquell temps era l’amo en Comes, de Petra. Com a bon
mercader, venia, bescanviava i deixava animals per temporades, a prova. En
aquells temps tot s’aprofitava. Els animals morts, bísties, vaques, porcs...
s’escorxaven i s’adobaven les pells i del greix se’n feia sabó. L’encarregat de
tot aquest procés era el Bubo, que seguia tot l’entramat en unes terres de
Deulosal.
La mecanització era
escassa. L’any 1938, en tot el terme, hi havia enregistrats 3 tractors (1
Fordson, de 10/20 cavalls, i 2 Cletrach, de 10/20 cavalls). Les rodes eren de
ferro. També hi ha comptabilitzades 60 sembradores de bístia. Encara no hi ha
constància d’arades amb rodes, ni d’arades “polisurcos” (AMMS, 32). La dècada
de 1940 l’arada giratòria (arada amb rodes i de pala) i els esterrossadors amb
pues metàl·liques, guanyaran terreny, encara que seguirà en ús, a les terres
poc profundes i amb fiters, l’arada prima.
Per llaurar s’és menester
reia, dental i cameta,
joc d’orelles, destraleta,
sa telera i reteler,
mantí, espigó,
aixanguer
i llongues pels muls regir,
morrals, ulleres, coixí,
jou, camelles i collades,
un rastell amb corretjades
i juntures per
junyir.
(Desconeixem l’autor)
Aquesta dita va dedicada als nostres avantpassats que tantes
hores dedicaren a l’arada i que tant es barallaren amb els fiters de les pletes
i rotes. Les messes d’estiu duraven tres mesos (segar i batre) i dos mesos
(plegar ametlles, figues... i fer guaret). Les messes de batre eren les més
familiars. També hi parti-cipaven els nins, que s’ocupaven de pasturar els
porcs, vaques, cabres, ovelles mentre els grans ereraven (porgaven) i omplien
els llençols de palla. Fins que no s’havia espigolat no podien entrar els
animals a pasturar. El signe de prohibició era una carandina de pedres. Tothom
ho respectava.
Durant la tardor i
l’hivern un estol de dones anaven a collir oliva a la Serra de Tramuntana (anar
a muntanya). Es tractava de moviments temporals. Algunes activitats urbanes
exclusives de la dona fora del poble eren les criades i les dides. També hi
havia feines dins el poble, ocupades per la dona, relacionades amb la pagesia:
adroguera, casinera, botiguera, cosidora, carnissera, lletera, bodeguera... Els
ferrers i fusters feien els estris dels camp: carros, arades, esterrossadors, bigues
de batre... També tenien molta feina de ferrar bísties, amb aquella olor tan
característica.
La dècada 1950 són anys d’emigracions interiors, sobretot
envers Palma. La construcció de la central de Gesa a Alcúdia i la guixeria de
son Caliu, també ocuparen molts de mariandos, que es desplaçaven diàriament amb
camions.
Les mines de lignits
de Sineu van ser un altre indret de feina important.
El poble, entre 1950 i 1960 va perdre molta població,
passant de 2.444 habitants (1950) a 2.082 habitants (any 1960). El sector
Primari reduí la mà d’obra. Població activa 1950 (823 homes i 861 dones)
Població activa 1970 (645 homes i 626 dones) Aquest moment coincideix amb
l’arribada de la mecanització del camp (tractors, segadores, batedores,
embaladores... A la dècada de 1950 arriben les primeres batedores: Una Ajuria
(Sindicat de Maria), Osca (bastida a Sencelles), Batlle...
La monotonia diària només era interrompuda per les crides
del saig, les vendes ambulants de la peixatera, la venda de roba dins bolics de
les catalanes, el cordador d’olles, l’esmolador, o els gitanos quan aixecaven
el campament dins son Roig, prop de sa Font.
La monotonia setmanal només era alterada per l’ofici solemne
dels diumenges, la “cocovetera”, el rellotger, el passeig i el cinema. En
aquest indret, a part de cinema, també s’hi celebraven festes de combregar i de
noces. A poc a poc la vida social començava a separar-se de l’Església. Per les
festes de la Mare de Déu arribaven els primers gelats i les berbenes amb la
recent inaugurada Plaça de Baix o del Pou. El tassonet d’aigua amb neu havia
restat en la memòria dels més majors:
Ai, ja ve la Mare de Déu
i noltros volem ballar
i també volem menjar
un tassonet d’aigua
amb neu.
Amb les primeres geleres arriben els “cubitos” i els
refrescos, encara que a la majoria de cases el paner, amb les begudes, melons i
síndries, seguia en remull dins la cisterna.
2a Fase. 1950/60-2000. Mecanització, emigració i economia
agrària de mercat
A partir d’aquests anys comença una diversificació de la
feina, tant dels homes com de les dones. Les dones, a més de les feines de fora
vila cerquen altres activitats que poden fer a ca seva: cosir i brodar per
encàrrec, el treball del telers, la venda d’hortalisses als mercats locals...
En canvi els homes, van alternant les feines del camp amb la de picapedrer.
Seran uns anys molt bons per al sector primari. Les granges de pollastres i
porcs s’estenen per fora vila i dins del casc urbà.
Alguns horts es
dedicaran al ramat vacu, com a complement de l’hortalissa. Són anys
immillorables per als hortolans. Els mercats de les ”Avenides”, Pere Garau i
l’obertura de “MercaPalma”, a més dels mercats locals: Alaró, Santa Maria,
Inca... convertiren molts de pagesos de Maria en autèntics productors: melons,
alls, verdura de tota classe... Les dècades de 1960, 70 i 80 feren que molts de
pagesos adquirissin mitjans de desplaçament propis, que els permeteren més
autonomia i més cabuda de producció.
Són anys d’inversions
en sistemes de regadiu i altres millores en els horts de Banderola, son
Rabassa, Rafal Nou, Deulosal, es Rafal, es Pujol... Les granges de porcs
d’engreix i pollastres, a base de pinsos, també funcionaren. Eren activitats
compartides entre homes i dones. També són els anys de l’eufòria per sembrar
alls forasters, melons i tomàtigues de ramellet, a la seca.
A la possessió de
Montblanc s’havia passat de l’explotació d’horts en sistema de lloguers o a
mitges, a producció de llet i ja en la dècada de 1970 a l’explotació d’un
extens pomeral al sementer del Camp d’en Fiol.
Els moviments pendulars de la collida oliva havien finit,
encara que quedava un moviment pendular per anar a collir pomes a Orient (son
Vidal, Comasema...).
En la darrera dècada de finals de segle XX, amb la
disminució de la rendibilitat, l’envelliment dels pagesos i sense un recanvi
generacional, tota aquesta infraestructura hortícola de les dècades de 1960/70,
trenta anys més tard es donaria per finada.
3a Fase. 1990/2000-Actualitat. Uns pocs empresaris agrícoles.
Reduïdes empreses
agràries administren i treballen les terres, no arbrades, del terme. Els
cultius predominants són els cereals, favó i ciurons. Es tracta d’una
agricultura subvencionada i supervisada per la PAC i on les grans màquines, amb
una minsa mà d’obra, treballen entre 1.500 i 2.000 hectàrees de les terres
despullades de vegetació.
Amb l’entrada a la UE (any 1986) i a la PAC (any 1990), els
sistemes d’explotació han donat un nou rumb.
A més, amb la jubilació de la darrera generació de pagesos
tradicionals, l’escassa rendibilitat dels conreus i la manca de relleu
generacional han modificat el paisatge agrari. La mecanització i
deshumanització del paisatge rural són prou evidents. Només han restat en mans
dels antics propietaris les terres arbrades, les noves plantacions d’oliveres i
els terrenys difícils de mecanitzar.
Les granges, de porcs i pollastres, ja són història, restant
algunes construccions, encara que en alguns casos han canviat d’ús. Els porcs
matancers han deixat de grunyir.
Els alls, els melons a la seca i les tomàtigues de ramellet
també han desaparegut. L’ofici d’hortolà no ha trobat relleu generacional. Ja
es comença a deixar de sentir els picarols de les ovelles i el cant dels
pollastres autèntics.
El fora vila s’està transformant en un sector de serveis, de
lloguer turístic i d’esbarjo. Els camins per on transitaven els pagesos ara
mateix són vies de passeig dels habitants d’un poble cada volta més urbanitzat,
en el sentit de viure d’esquena al conró i a la terra. El casc urbà s’està
convertint en una residència de nouvinguts que pensaven trobar-se amb un poble
pagès tradicional. Uns lloguers i la compra d’habitatges més assequibles,
respecte a altres indrets, estan modificant el creixement demogràfic.
Després d’aquest repàs econòmic i històric, podem afirmar
que hem deixat de ser un poble pagès, en el sentit de diversificació
productiva, i ens hem convertit en un nucli dormitori, de nadius i forans, que
cada dia fan un moviment pendular al lloc de treball (Ciutat, vorera de mar i
altres).
Per concloure, no és necessari apropar-se a Maria si es
pretén trobar una manera de vida bucòlica i pagesa, perquè aquesta ja no la
trobaran ni tornarà, no sabem si per bé o per mal i, a hores d’ara, el dia a
dia d’aquest poble, tradicionalment pagès, ja no queda tan lluny respecte a una
gran ciutat.
.png) |
| Fent Carrerany 428 abril 2022 |
EL CONREU DE LA VINYA AL TERME DE MARIA L’INCREMENT DE LA
SUPERFÍCIE ENTRE 1880 I 1890 EL DECLIVI A PARTIR DE 1890
El terme municipal analitzat podríem dir que és un exemple
més del que va passar el darrer quart de segle XIX, amb el conreu de la vinya,
a l’Illa de Mallorca. L’establiment de les possessions coincidirà amb la gran
demanda de vi per part de França. Així, les terres que fins aleshores
majoritàriament s’havien dedicat al conreu de cereals i figueres, i algunes
eren garrigues o improductives, es destinaran a plantacions de vinya amb la
finalitat d’exportar el vi o destil·lar-lo i fer-ne licors.
El canvi no era fàcil. Primer s’havia de preparar la terra,
sembrar el bord i al cap de dos anys empeltar-lo. Així que la producció no
començava fins al cinquè any, i la feina i dedicació eren constants: cavar,
llaurar, empeltar, reposar faltes, posar pals, fermar, exsecallar, esborronar,
ensofrar... A continuació s’havien de preparar les infrastructures (cup,
celler, bótes, portadores, premsa, estrucadora...). La inversió, d’entrada, era
important. A més s’hi ha d’afegir, en molts de casos, la compra de terres o les
millores estructurals.
El que semblava que havia de ser un negoci segur, acabà -com
veurem més endavant- en fracàs i en molts casos en una ruïna familiar i
posterior emigració.
L’excés de material sobre el conreu de la vinya al terme i
l’espai limitat de l’article ens obliga a deixar alguns punts per a altres
estudis com per exemple: el bord emprat, les varietats, el marc de plantació,
els costs de les plantacions, procedència del capital...
.png)
Pots seguir llegint a partir de la pagina 6 de la revista
Fent Carrerany.
https://www.fentcarrerany.cat/wp-content/uploads/2018/08/250.pdf
L’ESGLÉSIA A MARIA I.
Evolució històrica: De vicaria a
parròquia (1696-1911) Esdeveniments més rellevants Bartomeu Pastor Sureda
Pag 6
ORÍGENS DE L’ESGLÉSIA:
La primera documentació a l’Església de
Maria, que fins ara hem aconseguit, és del segle XVI. A través de les primeres
visites pastorals del segle XVI a l’Església de Santa Margalida. Amb quasi tota
seguretat, Maria a la primera meitat del segle XVI, aleshores llogaret de Santa
Margalida, ja comptava amb un petit oratori, que nosaltres creiem coincidiria
en l’actual sagristia, al costat de la
qual s’hi abastí el fossar i la casa del capellà (vicaria). El primer
enterrament és de 1678.
La construcció de l’Església a l’indret
actual té una explicació històrica. Al segle XVI el terme actual estava
repartit en tres grans famílies: els senyors de Roqueta, els de son Roig i el
comte de Formiguera. A l’indret conegut com son Puig, un dels tres turons del
terme, els altres dos eren es Pujolet i ses Rotes Comunes o de la Mare de Déu
(Carrer de s’Arraval), s’originà un nucli de cases en el segle XV.
De l’any 1578 hem trobat un document cabdal
(AMMS, 527), que ja parla de la vicaria: Guillem Gibert ha venut a los elets de
este lloch de Maria la portio que ha faltat per edificar la vicaria per preu de
quatre lliures y es pacte entre ellos que el carreró queda comu entre ellos per
passar, de tal manera que el dit Gibert no puga impedir per anar dins lo del
seu (sic). La casa vicaria (actual rectoria) era més petita, tendria només un
aiguavés i l’entrada principal estaria a migjorn i no a tramuntana com ara; el
carreró entre la casa de ca don Cosme i la vicaria era més ampla, d’aquí les
contínues bregues (Any 1843, El Ayuntamiento intima a D. José Carreras, Pbro,
para que tapie la ventana abierta en la pared de la vicaria. L’ampliació de
l’actual vicaria es produí al segle XVIII, canviant-se l’estructura, portal...
L’ampliació de l’Església al segle XIX (darreres voltes i portal major) féu que
la vicaria restàs reculada respecte a aquella, i el carreró molt més estret.
Per a l’ampliació de l’Església s’hagueren d’expropiar una seguit de cases que
hi havia aferrades a la de ca don Cosme, seguint la costa fins al carrer Font i
Roig.
És important tenir en compte les referències
que fa el bisbe Alagón (Visitas Forenses, 1686-87), en la seva visita a Maria
dia 18 de novembre de 1686, fol. 164 v. Visita al oratori públich del lloch de
Maria suffraganea de la Parroq. Sta. Margarita. Al Altar Major se ha manat que
si fasse lavabo. Inventari y ornaments sacristia. Aquesta fita és molt
important per l’Església de Maria.
https://www.fentcarrerany.cat/wp-content/uploads/2018/08/254.pdf
Trajectòria històrica, estat de la qüestió i reptes de futur dels estudis històrics a Maria de la Salut
Bartomeu Pastor Sureda
Pag 271
Per exposar l’evolució, la situació i l’anàlisi dels
aspectes històrics d’aquest municipi hem cregut oportú fer una exposició
cronològica i temàtica a partir d’obres generals i estudis més parcials. És
difícil emprendre una tasca expositiva de les investigacions històriques
locals, sense obviar algun aspecte o, si més no, deixar-ne algun de coix. Les
investigacions i els treballs històrics publicats tenen un abans de 1986 i un
després. A partir d’aquesta data, que coincideix amb l’aparició de la
publicació local Fent Carrerany, revista mensual ininterrompuda, on s’han
aglutinat gran quantitat d’aspectes de la nostra història, s’inicia un període
clau en les publicacions. Si bé no podem fer referència a jornades d’estudis
locals celebrades al nostre municipi, sí que podríem incloure, sempre dins la
nostra evolució històrica cultural, els premis literaris “Font i Roig” i
“Banderola”, en uns anys en què el nostre poble apareixia per primera vegada a
les esferes literàries de l’Illa. I. Obres generals En els estudis històrics
d’àmbit més general o més concret s’haurien de distingir dues etapes: la que
comprèn des de l’acabament del segle XIX fins el darrer terç del segle XX i, la
segona, des d’aquest període fins al moment actual. En la primera fase
d’anàlisi històrica caldria ressaltar les referències històriques a Maria que
en fa Joan Verger1 , en la història de Santa Margalida. Per altra banda, i
també dins aquesta primera etapa, és cabdal l’obra de Mateu Rotger2 , que
malgrat la seva formació i ideologia eclesiàstica (continuades referències a la
Mare de Déu de la Salut, als dominics i venerable Font i Roig...) es fa un
recorregut històric des del domini musulmà, passant per la conquesta cristiana,
les cavalleries de Maria i Roqueta, el comte Mal, l’origen del poble, la
jurisdicció eclesiàstica, la representació del llogaret a l’Ajuntament de Santa
Margalida (Elects) i la independència del segle XIX (1836). Ni la prehistòria
ni la història antiga no són tractades per Rotger. L’opuscle del Pare Munar3 es
basa en un recorregut històric, amb més incidència en els aspectes religiosos,
des de la conquesta musulmana fins la dècada de 1950. Dins de les referències
de Munar hi ha dues obres cabdals: la de Verger i la de Rotger (veure notes 1 i
2).
https://www.uib.cat/digitalAssets/143/143878_llibre_jornades_estudis_locals_volumII.pdf
.svg.png) |
| Escut de Maria de la Salut |
L’EMIGRACIÓ A L’ARGENTINA EN EL PRIMER TERÇ DEL SEGLE XX. EL
CAS DEL POBLE DE MARIA.
El creixement demogràfic de
Maria a l’inici del segle XX.
Maria era municipi independent
des de l’any 1836. El creixement demogràfic, que en el segle XIX havia estat
pausat, iniciarà un increment considerable entre la darrera dècada del segle
XIX i les dues primeres del XX. Així, entre 1860 i 1900, el municipi passa de
1259 habitants, a 1966 habitants (any 1900). Aquest increment ja no es
deturaria fins la dècada de 1940, que és quan s’obté el sostre màxim de
població, amb 2491 habitants.
Era del tot evident que aquest
constant creixement, en un municipi de només de 30,30 km2 i amb una propietat
de la terra en poques mans, grans possessions, era difícil de sostenir. Aquest
excedent demogràfic s’ocupava en les tasques de jornalers i missatges a les
possessions properes o per arreu de l’Illa. Però aquest sobrant de mà d’obra no
era exclusiu de Maria i, per tant, es feia complicat entrar dins d’un món
laboral que, a més, era de subsistència. Els jornals baixos no cobrien
l’endeutament contret amb adquisicions de terra dels establiments de les
possessions i, per això, cercaven altres vies lluny de Mallorca. La llegenda
d’un Bones Aires també havia arribat a Maria.
http://www.premsaforana.cat/actual/FC300agost%202011.pdf
PDF
Maria de la Salut: un exemple de canvi de paisatge dins el Pla de Mallorca
BARTOMEU PASTOR SUREDA
.png)
ARTICLE PDF
LES COLONIES AGRICOLAS A MALLORCA SEGLE XIX
Introducció
Una llei de 2 1 de novembre de 1855 i una altra de 3 de juny
de 1868, donaren lloc entre 1874 i 189 1 a la creació de nou colònies agrícoles
de les que en romanen quatre a l'actualitat, essent importants nuclis de
població turística (Sa Colònia de Sant Pere d'Arta, Sa Colònia de Sant Jordi de
Campos -si bé dins el terme de Ses Salines-, Porto Colom a Felanitx i Porto
Cristo a Manacor). Les colònies agrícoles apareixen en la segona meitat del
segle XIX en que el fort creixement poblacional de l’illa donava lloc a una
emigració obligada cap a l'exterior i a una roturació de noves terres que es
sembraran de cultius més comercialitza-les (vinya i ametllerar) associats amb
el cereal (blat, ordi, civada, llegums ... de molt baixos rendiments). Cal
tenir en compte que un gran percentatge de noves terres roturades o destinades
al conreu estaven situades a la periferia de l'Illa, arran de mar, on també
s'hi situen les noves . colònies (Llucmajor, Ses Salines -fins a 1925 depenent
de Santanyí-, Felanitx, Manacor, ,Arts, Sa Pobla, Alcúdia i Cabrera), i a una
distancia bastant considerable del nucli o nuclis de població.
 |
| Berenant a Deulosal |
LES ROTES DE MONTBLANC. SEWGLES XIX I XX.
Aproximació a la història de Gènova (segles XVIII i XIX)
Bartomeu Pastor Sureda Historiador
oRíGeNS Del NuClI (S. xVIII)
Dues grans propietats (possessions) han marcat
l’evolució històrica de l’actual nucli de Gènova: son Berga i Bendinat, a més
de la cavalleria de son Vic. ambdues possessions feien partió, i el que avui
coneixem amb el nom de na Burguesa era un sementer de la possessió de Bendinat.
altres possessions com son Pere onofre i son llagosta sorgeixen, segurament, a
partir dels establits de son Bono, entre els segles xVII i xVIII. es tractava
de terres incloses dins de la Cavalleria de son Vic. a mallorca, era freqüent
que dins les partions de dues o més possessions o als extrems d’una cavalleria
s’hi bastís un nucli de cases, a voltes aïllades, que solia habitar la mà
d’obra de les possessions. era una manera de garantir i fixar el jornaler a la
propietat del senyor (son Berga, Bendinat... ).
Per un document del segle xVIII
(1774)1 tenim constància que entre els límits de Bendinat i son Berga, als
voltants de l’actual església, entre el Camí Reial (avui Camí dels Reis) i el
Castell de Bellver, s’hi bastiren unes cases aïllades que depenien
espiritualment de la parròquia de Sta. Creu de Palma, i que eren habitades per
198 persones. el Camí Reial que enllaçava andratx (andrache en el document) amb
Palma, era una via estratègica per construir uns habitatges d’on desplaçar-se
fàcilment a treballar a les possessions i a la ciutat de Palma. l’activitat
d’aquestes persones que habitaven aquest petit nucli estaria al camp com a
missatges, pastors, llenyaters, carboners, margers, i als olivars i tafones
(son Berga, per exemple) de les properes possessions. S’ha de tenir en compte
que tant a Bendinat com a son Berga, segurament hi hauria grans alzinars i
molta garriga que s’aprofitaven per fer carbó (sitges), així com també forns de
calç. Segurament aquest nucli de cases es constituí a inicis del segle xVIII, a
partir d’alguna parcel·lació de la possessió de son Berga o dins la cavalleria
de son Vic. Per això, i per confirmar aquesta hipòtesi s’haurien de comprovar
els cadastres del segle xVIII i àdhuc els registres de població de principis
del segle xVIII, de l’ajuntament de Palma
https://bibliopalma.palma.cat/portal/PALMA/bibliopalma/RecursosWeb/DOCUMENTOS/1/1_133589_2.pdf
 |
| Genova |
La vinya i el vi a la Mallorca de finals del segle XIX. Una revisió del tòpic de la fil·loxera.
PASTOR SUREDA, Bartomeu: La vinya i el vi a la Mallorca de
finals del segle XIX. Una revisió del tòpic de la fil·loxera, Palma, Lleonard
Muntaner, Editor, 2016, 84 p
Miquel J. Deyà Bauzà Universitat de les Illes Balears
El subtítol del llibre que aquí analitzem és ben clar de
quina és una de les finalitats de l’obra: desmuntar un tòpic. Els tòpics, com
les llegendes i mites, tenen una relació ambigua amb el lletraferit i
singularment amb l’historiador. De vegades, a la nostra infantesa o en el
període de la nostra primera formació, ens fan més cridaner –sovint fins i tot
més amable– l’estudi d’un fenomen o de la història en general. Tanmateix, a
mesura que ens endinsem dins l’estudi científic l’intel·lectual redimensiona –a
vegades s’enfronta fins a intentar eliminar-ho– al tòpic que antany ens
pareixia atractiu. La història rural del nostre país no està exempta de tòpics.
Des de les oliveres mil·lenàries, totes elles bastant més joves, a la
introducció de l’ametler per part de la Sociedad Económica de Amigos del País.
El desenvolupament de la història com a disciplina científica, fenomen bastant
més recent del que es pensa habitualment, ens ha demostrat que l’expansió de
l’olivera té més a veure amb les estratègies adoptades a partir de, més o
menys, la meitat del segle XVI o que la de l’ametler es relaciona més amb
comportament de petits i mitjans propietaris en una combinació de cultius
herbacis, bàsicament cereal, i arboris (ametler, figuera, garrovers…) en un
policultiu que molts de nosaltres encara visquérem.
La història de la viticultura a Mallorca ens és bastant ben
coneguda en les seves línies essencials. Des dels privilegis que donaren Jaume
II, Joan I o el Rei Martí a Alcúdia per a sembrar vinya atesa la seva escassa
idoneïtat pel conreu de cereal, segons es recull en el privilegi del darrer rei
citat. Tanmateix l’expansió de la vinya en el conjunt de Mallorca s’ha de
vincular a l’exempció de delmes atorgada per Carles I, una gràcia que hagué de
ser assumida per l’Església de Mallorca per la part del delme que corresponia
al Bisbe i al Capítol de la Seu. Des de llavor cups i cellers ens apareixen per
a multitud de viles de Mallorca. Res d’això és comparable ni ha quedat en el
subconscient mallorquí de manera tan profunda com l’expansió de la vinya fruit
de la fil·loxera a França. L’epidèmia al país veí hauria provocat, provocà de
fet, una expansió d’aquest conreu a Mallorca, beneficiant singularment a
Felanitx. Contràriament el tòpic arrelat a la nostra història rural fins a
l’obra de Bartomeu Pastor culparia a l’arribada de la fil·loxera del desastre i
de la ruïna del sector. Ja sabem que les causes naturals, les epidèmies, les
pedregades, les sequeres, les pluges fora de temps i altres factors que la
natura i/o l’Altíssim ens envien són l’excusa perfecta per a defugir de la
responsabilitat de l’ésser humà i, concretament, de les nostres
responsabilitats. Aquesta és, per ventura, la millor virtut de l’obra que ara
analitzem, col·locar les causes de la a ruïna de la viticultura mallorquina de
les darreries del segle XIX no tant en factors exògens com en els endògens, en
el propi comportament del sector i dels mallorquins durant els anys del boom.
L’aposta per un augment de la producció abandonat la lluita per la qualitat,
l’estratègia a favor del curt termini –ja se sap que la cera l’han d’agafar quan cau– resultà, en aquell
cas com en altres, un obstacle per a un veritable desenvolupament econòmic,
substituït –també com en tantes altres ocasions de la nostra història– per un
mer i conjuntural creixement.
Pastor ens analitza les estratègies que s’adoptaren a
l’empara de la demanda exterior, vinculant-les a elements que la
historiografia, penso, ha oblidat en els darrers anys. Des d’aquesta òptica és
ben oportú col·locar com un dels primers elements d’anàlisi de l’expansió
vitícola a Mallorca els tractats comercials hispano-francesos de 1877 i 1882,
com també vincular la crisi al tractat de 1892. Es pot fer història econòmica
del segle XIX sense que la política aranzelària estigui ben present? Penso que
no. Una prova n’és l’intens debat aranzelari que es visqué en aquella pròpia
centúria a Espanya. Personalment penso que el debat sobre els aranzels i el
proteccionisme no estirà molts d’anys a tornar. La crisi de l’ametla de fa uns
lustres, l’actual debat sobre la importació de carn… ens demostren que la
qüestió aranzelària roman anestesiada per decisió política, però que pot
retornar quan es passi de les queixes espontànies dels productors mallorquins a
un discurs clarament exposat, amb un bon anàlisi econòmic i amb un lideratge
apartat d’allò que és considerat, gairebé sacralitzat, com a políticament
correcte.. . .....
https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=6487464
LA TERCERA SEGREGACIÓ (1836) FOU LA DEFINITIVA.
L’ANY 1813, DESPRÉS DE LES DISPOSICIONS DE LA CONSTITUCIÓ DE
CADIS, DEIXÀ DE SER LLOGARET DE SANTA MARGALIDA. - AMB EL RETORN DE
L’ABSOLUTISME (1814) ES TORNÀ REINTEGRAR A SANTA MARGALIDA. - L’ANY 1820, COM A
CONSEQÜÈNCIA DE LES LLEIS LIBERALITZADORES I DEL RETORN DE LA CONSTITUCIÓ DE
CADIS, DURANT EL TRIENNI LIBERAL (1820-23), ENS TROBAM AMB LA SEGONA SEGREGACIÓ.
D’aquestes dues segregacions (1813 i 1820) d’una durada,
segurament no superior als dos anys, no tenim constància que comportassin
repartiment i distribució de càrregues fiscals entre ambdós municipis.
És de la independència definitiva de l’any 1836, que hem
aconseguit consultar una còpia dels acords de segregació entre ambdós municipis
que se signà el mes de maig de 1837, a la Sala Capitular de l’Ajuntament de
Santa Margalida.
El terme municipal de Santa Margalida, amb el llogaret de
Maria, tenia una superfície de 115,09 km2, que després de la constitució de
l’Ajuntament de Maria resultà una distribució de 84,79 km2 per a Santa
Margalida (el 75%) i 30,30 km2 per a Maria (el 25%).
El repartiment de càrregues de cadastre (contribució de béns
immobiliaris) també suposaria el 25% del total per al novell municipi. La
recaptació dels censos de Sa Bisbal, dins el terme de Maria, restarien a càrrec
de Santa Margalida, segurament per tractar-se de terres, propietat de
“vileros”. Ambdós municipis també s’hauran de repartir els pagaments dels
censos endarrerits (interessos), quedant exclusivament per a Maria les partides
del cadastre de Maria a més d’altres partides de les Confraries de Sant Pere i
Sant Bernat, la Comunitat de Santa Eulàlia i els hereus de Domingo Cortès.
Dins d’aquest repartiment fiscal no hi estan incloses les
propietats dels terratinents ciutadans, com seria el cas dels senyors de
Roqueta, Son Perot, Montblanc, comte de Formiguera... dins el terme de Maria, o
les possessions dels senyors ciutadans dins el terme de la Vila, que en ambdós
casos podria fer variar la quota impositiva.
Demogràficament les
diferències eren menors, segurament la proporció de terres de menor qualitat en
el cas de Santa Margalida, així com el fet de comptar amb una superfície de
costa, terrenys sense poder ser conreats, siguin els causants que entre la
població de Santa Margalida (2500 habitants) i la de Maria (1200 habitants), hi
hagi tanta diferència de densitat de població; així mentre Maria tenia uns 40
h/km2, Santa Margalida només comptava amb 22 h/km2, una diferència quasi el
doble.
Transcripció del document dels acords de segregació entre
ambdós municipis: “Segregado en 1836 el pueblo de Maria del de Santa Margarita
de una manera definitiva, resolvieron los dos Ayuntamientos dividirse
mutuamente las cargas y demás obligaciones comunes a ambos, y reunidos el dia
doce de Mayo de 1837 los dos Ayuntamientos en la Sala Capitular de Santa
Margarita, después de serio y detenido examen sobre el asunto y de varias
discusiones, habiéndose hecho cargo de todas las obligaciones que antes de la
segregación de Maria eran comunes a entrambos pueblos, acordes resolvieron:
1º. Que dichas obligaciones comunes se reparten entre Santa
Margarita y Maria proporcionalment segun los respectivos capitales de los
bienes que resultan en catastro contribuyentes a esta clase de atenciones,
resultando del catastro practicado que del número de 1364 lliures 16 sous 11
diners a cuya prestación era tenida la Universidad de Santa Margalida per
censos a varios acreedores y en dinero, debe pagar anualmente Maria 334 lliures
0 sous 4 diners quedando para Santa Margalida 1030 lliures 16 sous i 7 diners.
2º. Que de las 600
lliures o sous que se reparten anualmente para cubrir los atrasos de dichos
censos deberá repartir Maria 147 lliures 2 sous 6 diners y Sª. Margarita 452
lliures 17 sous 6 diners hasta que queden del todo solventados.
3º. Que los censos que quedan a cargo de Maria son las once
partidas continuadas en el catastro de Maria, esto es nueve partidas a la
Cofradia de S. Pedro y S.Bernardo, uno a la Comunidad de Sta.Eulalia y otra a
los herederos de Domingo Cortés, cuyas partidas componen las 334 lliures 0 sous
4 diners.
4º. Que en razón de
percibir el Ayuntamiento de Sta. Margarita los censos de La Bisbal del término
de Maria, quedan a cargo de Sta. Margarita los censos de trigo que se pagan por
dicho predio La Bisbal y el que se paga por el predio Alcudiola.
Y 5º. Que en el caso
de entrar en reparto los bienes de los hacendados forasteros, deberá formarse
otra proporción para dividirse de nuevo estas mismas obligaciones” (sic).
(Transcripció d’una còpia trobada a l’Arxiu privat del Secretari Gaspar
Perelló. Hem respectat l’ortografia, així com els signes de puntuació d’aquesta
còpia transcrita, ja que a hores d’ara no hem aconseguit consultar l’original).
https://www.fentcarrerany.cat/wp-content/uploads/2018/08/256.pdf
LES NOSTRES POSSESIONS II
Bartomeu Pastor Sureda
FENTCARRERANY. Gener 1.992 pag 3
%20LES%20NOSTRES%20POSSESSIONS%20II.png)
GENOVA. Guia de recursos Bibliogràfics.
aproximació a la història de Gènova (segles XVIII i XIX)
Bartomeu Pastor Sureda Historiador
ORIGENS DELS NUCLI SEGLE XVIII
. Dues grans propietats (possessions) han marcat l’evolució històrica de l’actual nucli de Gènova: son Berga i Bendinat, a més de la cavalleria de son Vic. ambdues possessions feien partió, i el que avui coneixem amb el nom de na Burguesa era un sementer de la possessió de Bendinat. altres possessions com son Pere onofre i son llagosta sorgeixen, segurament, a partir dels establits de son Bono, entre els segles xVII i xVIII. es tractava de terres incloses dins de la Cavalleria de son Vic. a mallorca, era freqüent que dins les partions de dues o més possessions o als extrems d’una cavalleria s’hi bastís un nucli de cases, a voltes aïllades, que solia habitar la mà d’obra de les possessions. era una manera de garantir i fixar el jornaler a la propietat del senyor (son Berga, Bendinat... ).
%20GENOVA%20.png)
Per obrir el llibre pitja l'enllaç:
https://bibliopalma.palma.cat/portal/PALMA/bibliopalma/RecursosWeb/DOCUMENTOS/1/1_133589_2.pdf
Comentaris