CAN PICAFORT 1.912. Segons l’escriptura del notari Luis Pineda.

Una foto fitxa, que D Luis Pineda, El notari de Muro, recent arribat de Saragossa, descriu com si fos una radiografia, als propietaris i al territori, que mes endavant seria la Colònia de Can Picafort.

Un jovenet de 26 anys, va tenir l’idea de treure profit, a les terres de la part que era mes Erm, desolada, i a mes inhabitable, i sense casi vegetació, per fer-hi una Colònia arran de la mar, que era una cantera de marès en potencia . Esta demostrat, va tenir èxit.

Segons descriu el notari Pineda: D Luis Jose Antonio Cardell Arias, Era el propietari del Predi de Son Bauló, mes una franja de Santa Eulalia, juntament amb la seva mare Dolores Arias Garcia.

A 1.889, havien acceptat la herència d’un germà que també nomia Luis, i la herència de Carmen Vanrell Segui, que desconec si hi havia parentesc. CARMEN VANRELL fou la propietària de Son Bauló, anys abans de que comences a urbanitzar-se .

Els Plànols per establir la Colònia, s’havien aprovat dia 2 de juny de 1.911, per Obres publiques de Balears i autoritzats per el Govern Civil. ( El Governador era Agustín de la Serna, que a la vegada havia sigut nombrat pel president del Govern, JOSE CANALEJAS 1910/1912, durant el regnat constitucionalista de Alfonso XIII).

Podem pensar que nomes sol·licitaren per 50 solars, segons l’escriptura. Des de l’antiga caseta den Barret, fins a la d'en Picafort. De Es clot de s’aigua dolça, fins al Clot de s’alga). Es a dir, evitaren la platja i s’establiren d’amunt les roques, que convertiren en cantera per construir les propis casetes. Enumeraren a partir de lo que es el port, amb el numero 1, fins a es Caló (Clot de s’alga). Mes endavant s’aprovaria una segona ampliació enumerada a partir de 100. No tinc informació, si del 50 al 100 també ho feren a la primera fase, en tot cas seria a partir des Caló, cap al torrent de Son Bauló. Si algú ens aporta proves ho posarem.

Es probable que fos una manera de legalitzar les construccions, que segons els distints relats ja hi havia casetes construïdes, abans d'aquet any, però ho veig mal de fer sense planificació anterior. De fet segons diu D ANTONI MAS al llibret “Qui era en Picafort?” a l’Ajuntament no hi ha constància de permisos d’obres fins els anys 30.

Segons escriu, D BARTOMEU PASTOR SUREDA a LES COLÒNIES DE MALLORCA DE MITJAN SEGLE XIX. Una llei de 3 de juny de 1.818 proposava que se poguessin crear colònies agrícoles, que tingueren una funció útil en el seu moment. 100 anys després aquesta llei servi per crear colònies de pescadors o d’estiuejants com ara la de son Bauló.

Dia 16 de gener de 1.912, ( 8 mesos després de l’aprovació dels plànols de la colònia ) es fa aquesta escriptura , per valor de 450 pessetes els dos solars. Diu el Notari Pineda que dia 12.09.1911 ja s’havia fet la de una venta de un solar a D Guillermo Santandreu Amengual, secretari de l’Ajuntament si no vaig malament.

El preu fou de 225 pessetes per solar. Anys mes tard 1.925, 1.931, els solars de segona línia de mar es vengueren a 50 pessetes cada un. Lo que dona a entendre, que si no tenien la mar davant no valien res.

Enumeració dels solars segons se desprèn de l’escriptura.

INDEX

ELS TERRENYS.

SA COLONIA, Predi de Son Baulò.

EL CAMI.

LES CASES.

CONDICIONS VENDA DELS SOLARS.

LES COLÒNIES DE MALLORCA DE MITJAN SEGLE XIX

CAN PICAFORT: ORIGEN DEL NUCLI I PROCÉS D’URBANITZACIÓ.

Primers projectes urbanístics que donaran forma al futur espai turístic.

TEXTE ESCRITURA DE COMPRA VENDA

BENDICIO DE LA CAPELLA 04.08.1918

40 ANYS DESPRES.

* * *

ELS TERRENYS.

Escriu el notari Pineda:

El predi de Son Bauló, ha estat ampliat amb un tros de terra de Santa Eulalia, i que es de la Vila de Santa Margalida, i que te terra, camp, pinar, erm (devia esser la franja de Santa Eulalia que es va urbanitzar), amb una casa rústica (devia esser ses cases de sa Possessió ) de mes de 671 quarterades. Fa front per el Nord amb la vorera de la mar i la Possessió de Santa Eulalia, i per l’Oest també, al Sur amb sa mateixa Possessió i de la casseta que es de Miquel Fuster, Juan Estelrich i es germans Toni, Pere Juan, i Marti Ordinas ( No entenc massa aquests propietaris a no ser que siguin solar venuts) i per l’Est amb el torrent que li diuen S’estany (deu esser s’Estany de son Bauló o sigui el torrent. Aquet tros esta valorat en 2.457,83 pessetes

Mapa Hidrogràfic de Mallorca a l’any 1.900.

Aixecat entre 1.889 i 1.893.

Estany. Torrent de son Bauló

Apunts de la lectura de l’acta notarial.

SA COLÒNIA: Predi de Son Bauló.

A 1.916 una factura den Vicens Mandilego, ja deixa constància del nom: “Colònia C’AN PICAFORT. Predio Son Bauló", aquesta era la direcció de la Fonda.

A 1.918 a l’acta de la benedicció de la capella, (la primera església mes ben dit un Oratori), es fa referencia "A la Colònia i Predi de Son Bauló " , propietat de D Lluis J.Cardell

A unes escriptures notarials de ventes, a l'any 1.925 i 1.931 se segueix anomenant, a la Colònia situada en el Predi de Son Bauló, lo que ens dona a entendre, que oficialment, a aquests anys encara no era oficial el nom de Can Picafort. No oblidem que la Colònia era propietat del Sr Cardell.

Ara llegint aquesta escriptura del notari de 1.912, també fa referencia a la Colònia, però sense especificar mes ni el nom.

Es molt interesant com descriu l’indret, i ens recorda alguns noms ara ja en desús, com es S’Estany (del torrent de son Bauló), o es Caló (clot de s’alga, o clot den Barret ), es a dir; Enfront del Mary Paz.

A principis del segle XX, Mallorca encara no havia deixat del tot, el sistema feudal dominat per grans tenedors de terres . La costa de Santa Margalida eren 4 possesions:

Son Serra de Marina 1.200 quarterades. Son Real 1.900.

Son Baulò 671 quarterades, era propietat de Luis Cardell, i la seva mara Dolores Arias Garcias, que per cert havien comprat una franja de terra, a la de Santa Eulalia. (Pareix esser que fou la franja que urbanitzaren. Terres improductives, a ran de la mar.).

Santa Eulalia 800 quarterades, era propietat de Catalina Bisquerra Bisquera, que feia 3 anys s’havia casat, amb Antoni Moragues Estades Ibarra, que a la vegada era propietari de dues possessions mes: S’Estremera Vella de Bunyola, i Son Llega de Valldemossa.

Aprofitant la llei de Colònies, el Jove Cardell urbanitza, la primera fase arran de la Mar, però ja veurem quines condicions imposà als compradors:

Prohibir el pas pels camins interiors de la possessió.

No poder reclamar mals del bestiar del predi , si fan mals als horts dels solars.

No deixa tenir cans no fos cosa destorbin els caçadors.

A mes se reservà els drets de successions, amb alous, dret de tempteig, delmes etc... a mes prohibeix treure marès, de les canteres, que no sigui de dins el propi solar.

Nomes faltava posar que no podien anar a nedar, que això ja estava ben restringit, fins i tot anys mes tard algun Batle va voler fer una zona per homes i una per dones.

Al mateix temps, no hi havia tants d’impediments al contraban, que es veu que devien pagar be els dret a pas per el caminois de les distintes possessions.

Oratori Públic a la Colònia. 1.918

EL CAMI.

Els pagesos, en haver acabat de batre i passades les festes de Santa Margalida, agafaven el carro i partien cap a Son Real, molts agafaven el camí de son Fullós per sortejar els desnivells, passant per sa sa Teulada, i llavors a travessaven el llarg pinar de Son Real, fins arribar a Sa Punta des Patró, en front s'Illa des Porros.

Anaven a rentar-se a la mar. Era un goig tan gran, veure del blau de la mar, acostumats al grog del cereal, que fins i tot rentaven la bístia (mul o somera). Ho feien en front a s’Illa des Porros o a s‘Arenal del Casat.

En canvi, el camí que anava des de Santa Margalida, a Son Bauló, a part d’un gran desnivell per pujar a les cases de S’Alqueria, suposava un gran esforç, per els muls que estiraven el carro. Una vegada recuperats, en part per la baixada, llavors les quedava la part mes complicada, que suposava a travessar els darrers dos km d’arena i pinar, plagat d'arrels, per arribar a es Caló, (Es clot de s’alga). Ans mes tard hi farien s'Hotel “Mary Paz”

A part de l’arena, hi havia un frondós pinar, lo que feia que el camí fos molt tortuós i mal de transitar. Segons Consta l’Ajuntament de la Vila de Santa Margalida aquells anys, promogué bastantes actuacions, destinades a donar-li amplària i solidesa. A les fotos pots veure com era, per fer-te una idea.

Camí de Son Bauló, pareix la corba abans d’arribar a la Av Diagonal. Els primers anys.

Foto de la Guia de Can Picafort

Camí de Son Bauló, als anys 40 vista des de s’Ajuntament actual.

Es Caló. Clot de s’alga o den Barret. Aquí acabava el camí de Son Bauló, que venia de Santa Margalida.

LES CASES.

Mes ben dit casetes, com si fossin de pescadors, però que en realitat anaven destinades la majoria a casetes d’estiuejar. Totes tenien una terrassa de cinc metres per l’amplària del solar. Aquestes normes venien donades i aprovades, per la urbanitzadora de la Colònia.

Estava també previst que nomes podien treure el marès del propi solar, cosa que feien casi tots. Anys mes tard sol·licitaren ajuda per fer un Mollet amb la intenció de transportar el marès per barca, llenya del pinar i de pas fer un refugi per les barques dels pescadors. Un dia contarem l'historia del Mollet i del Club Nàutic.

Una part important de l’obra, era aprofitant el forat de la pedrera, el feien servir per fer-hi una cisterna, que omplirien aprofitant l’aigua de la puja que recollien de les teulades. Normalment les solia bastar per passar els mesos d’estiu.

També era molt important fer-hi a la part de darrera una ”portassa” , per deixar-hi el carro o carruatge. La paisa per el cavall i el sostre a on posar la palla per el menjar, que deixaven caurà per un forat que donava directament a la menjadora. Els estiuejants també solien dur aviram que aprofitaven les restes de la cuina par alimentar-los i que habitaven al corral o una part que solia incloure la paisa i la bassa a on compostaven totes les restes.

El forn també era present a les casses, per fer el pa i altres aliments, solia estar dins la “sa portassa” o algun nexe a la cuina. Se cuinava al foc de llenya per aquells anys. i per tant era necessària la xemeneia, que a vegades es podia compartir amb la del forn.

La casa era d’una pesa i tant era aprofitada per menjador com per estar a la fresca. Als laterals estaven destinats a quartos per dormir. Totes eren de planta baixa, però solien esser altes perquè fossin mes fresques. Si la casa era de dos aiguavés podien tenir fins a quatre habitacions.

Com si fossin dissenyades pel mateix arquitecta totes eren per el estil, a mes eren blanques degut a que cada any les emblanquinaven amb cals viva. Tret d’alguns solars tots tenien les mateixes mesures imposat per les normes del promotor.

Dibuix d’una “portassa” amb el forn. Publicat a la Guia de Can Picafort.

Fatxada d’una casa feta a 1912

CONDICIONS VENDA DELS SOLARS

1ª. La situació dels solars s'ajustarà en la mesura del possible, al plànol de la Colònia aixecat a aquest efecte.

2ª. La mida superficial de cada solar és de deu metres de façana, per vint metres de fons, poc més o menys.

3ª. El comprador de cada solar, tindrà dret a construir una terrassa a la part de la façana que dona a la mar, la qual no podrà tenir més amplada que la del solar, ni podrà avançar més de cinc metres d'aquell, per sota cap concepte podrà destinar aquesta superfície a una altra cosa que no sigui terrassa.

4ª. Per anar a la Colònia, s'haurà d'utilitzar el camí que des de Santa Margarita, condueix directament a la mar, travessant Son Bauló, i acaba molt a prop del punt anomenat vulgarment Es Caló.

5ª. Si es destinés una part de cada solar a hort o jardí, el propietari del no tindrà dret a reclamar res. pel dany que el bestiar del predi Son Bauló ocasioni a aquells.

6ª. Queda terminantment prohibit, als propietaris i qualsevol altres persones, que ocupin els solars o cases que hi construeixin, tenir en llibertat gossos de caça o d'altres races que puguin perjudicar la caça.

7ª. En la venda dels solars, no quedarà comprès l'alou domini directe amb els drets in herents de tanteig, ”landemio” i retracte, ja que queden reservats al venedor i al seu “poderant” i als seus successors, quins en les “enagenaracions” de cada finca, solar o porcions de ells, percebin el “landemio” en la forma corresponent, entenent-se que tots aquests drets, afectaran no només els solars venuts sinó, també els edificis que s'hi construeixin.

8ª. Les despeses d'aquesta escriptura, fins i tot la matriu i les d'una còpia simple per a ús del venedor són a compte del comprador.

Foto de l’escriptura notarial feta a 1.912.

LES COLÒNIES DE MALLORCA DE MITJAN SEGLE XIX

Pag 22

Tot i això, la llei de colònies agrícoles, assegura Pastor, beneficiava els grans propietaris, que veien com les seves terres més xereques, que no havien estat mai roturades, es convertien en ametllerars, figuerals o vinyes, entre d’altres.

En el cas concret de Mallorca, entre 1874 i 1891 es crearen nou colònies agrícoles situades a la perifèria de l’illa, arran de mar. Són les següents: ses Comunes Velles (Campos), Gatamoix (Alcúdia), Son Mendívil i Cases Noves de s’Aljub (Llucmajor), Ca n’Alou i Pla de sa Sínia (Felanitx), es Fusterets (sa Pobla), Sant Jordi (a Ses Salines), Sant Pere (a Artà), el Carme (a Manacor) i Villa Cristina (a l’illa de Cabrera).

Segons Pastor, la primera concessió per a la creació d’una colònia agrícola es donà dia 19 d’abril de 1874. Es tracta de ses Comunes Velles de Campos, propietat de Guillem Ignasi Mas, que l’any 1881, set anys després de la seva creació, estava formada per vuit habitants. Dia 7 d’agost de 1876, Enric Robert Waring, com a representant de la companyia anglesa de dessecació de l’albufera d’Alcúdia, creà Gatamoix, convertida en Sant Lluís l’any 1892, i coneguda popularment amb el nom de Poble Nou. L’any 1881, s’hi havien arribat a concentrar 93 habitants i l’any 1889 Lluis Latrobe Bateman hi construí una església, una casa per al vicari i una escola. La colònia funcionà fins l’any 1897. Dia 26 d’agost de 1876, Antoni Mendívil i Borreguero fundà la colònia de Son Mendívil i Cases Noves de s’Aljub a Llucmajor. L’any 1881, aquesta colònia disposava de 115 habitants. Dia 5 de gener de 1877, Joan Alou i Vich formà la colònia de Ca n’Alou i Pla de sa Sínia a Felanitx. L’any 1881, ja hi havia més de 60 edificis, 54 colons i una població total de 270 habitants, que no feren més que augmentar, per acabar donant lloc al que avui en dia es coneix com a Portocolom.

El 17 de juliol de 1879, es creà una segona colònia per a la dessecació de l’Albufera, coneguda amb el nom de es Fusterets, dins el terme de sa Pobla. El propietari era Joaquim Fiol i l’any 1881 la població era de 28 persones. L’any 1870, Jordi Descal·lar, marquès del Palmer, fundà la colònia de Sant Jordi, a ses Salines. Amb l’objectiu d’atreure gent cap a la colònia, es regalava un solar a cada comprador a canvi que arrendàs una parcel·la de terra –superior a quatre quarterades ̶ durant deu anys. Dia 16 d’agost de 1880, Bartomeu Homar i els seus germans Andreu Homar i Mateu Homar fundaren la colònia de Sant Pere a Artà. L’any 1880, s’aprovà el plànol de la nova colònia, dibuixat per Antoni Bisquerra. Aquesta colònia, com la de Gatamoix, arribà a tenir parròquia, metge, manescal i mestre. La colònia agrícola del Carme fou fundada l’any 1888, a la possessió de la Marineta, per Jordi de San Simon i de Montaner. L’any 1895, la població era de 102 persones, però disminuí els anys següents a causa de la fil·loxera. Aquesta colònia donà lloc al que avui en dia es coneix com Porto Cristo. La darrera colònia, anomenada Villa Cristina, va aparèixer l’any 1891 a l’illa de Cabrera.

El naixement d’aquestes colònies, seguint les conclusions de Pastor, suposà nous llocs de treball, un augment de les terres de cultiu i la disminució de la fam i de l’emigració. Així mateix, féu possible l’augment dels petits propietaris jornalers, tot i que el seu esforç contribuís, encara més, a l’enriquiment dels grans propietaris. A final del segle XIX varen desaparèixer ̶arran de l’abolició de la llei i, per tant, dels privilegis que suposava ̶ totes les colònies, a excepció de quatre, la Colònia de Sant Jordi, la Colònia de Sant Pere, Porto Cristo i Portocolom. En tots quatre casos, la colònia agrícola es convertí en una colònia turística, amb una funció pesquera i comercial. Ben entrat el segle XX i fins els nostres dies, han esdevingut nuclis turístics i d’estiueig tant per a mallorquins, especialment vinguts dels pobles fronterers, com per a visitants de fora, que van a passar-hi les vacances.

Com veim, el naixement de Can Picafort no correspon a l’aparició d’una colònia agrícola, que després esdevingué turística. De fet, a continuació veurem que el nucli de Can Picafort nasqué amb les figures de dos pescadors, coneguts amb el malnom de Picafort i Barret , i les seves respectives barraques. No obstant això, és prou conegut que les primeres persones, de diferents pobles de Mallorca, que hi anaven a passar l’estiu, es referien a Can Picafort amb el terme «sa Colònia». Aquesta denominació fou assumida pels mateixos habitants del nucli, com posen de manifest les notícies, els anuncis o les notes al director presents a la revista Can Picafort

https://dspace.uib.es/xmlui/bitstream/handle/11201/2044/TFG%20MARIA%20ANT%C3%92NIA%20CIFRE.pdf?sequence=1&isAllowed=y

https://pincelladesdetotselscolors.blogspot.com/2022/06/bartomeu-pastor-sureda.html

Camí de Can Picafort venint de la part de s’albufera. Foto de Joan LLabres de sa Pobla.

CAN PICAFORT: ORIGEN DEL NUCLI I PROCÉS D’URBANITZACIÓ.

Pag 28

Can Picafort, nucli de població que pertany al terme de Santa Margalida, està situat a la badia d’Alcúdia, i limita amb el terme de Muro i el torrent de Son Bauló. L’origen de Can Picafort es troba en dues possessions, anomenades Son Bauló i Santa Eulària. La primera, coneguda amb el nom de «rafal d’en Pastor» durant l’Edat Mitjana, estava formada per 600 quarterades. La segona, per 801 quarterades. Fins a la darreria del segle XIX hi havia tan sols dues barraques de mariners, pertanyents a dos veïnats de Sant Margalida. Una era d’en Llorenç Dalmau –«Barret»– i fou construïda l’any 1821 dins els terrenys de la possessió de Son Bauló, com a lloc de vigilància en temps d’epidèmies. El malnom «Barret» persistí en la toponímia. Així, amb la denominació de platja de Can Barret es designava la costa situada en els límits de Santa Eulària i Son Bauló. De la mateixa manera, existia l’escull d’en Barret (avui ses Roquetes) i el Clot d’en Barret o Clot de s’Alga (devora l’Hotel Mar y Paz).

L’altra barraca, situada també dins Son Bauló, pertanyia a en Jeroni Fuster –«Picafort»– del qual prengué nom tota la contrada. A la dècada de 1870, Joan Garau, un metge de Santa Margalida, comprà la finca on es trobava la barraca d’en Picafort i hi bastí la primera casa d’estiueig, l’any 1876, situada a l’emplaçament que actualment ocupa el convent de Monges (la casa fou cedida el 1944 per Isabel Garau, filla de Joan Garau). Més endavant, s’hi establí la família Mandilego, el metge Carrió de Muro, en Moreno de Petra, i d’altres, que bastiren les seves cases a la zona compresa entre el Clot d’en Barret i el Clot de s’Aigua Dolça.

Entre el 1908 i el 1909 s’inicià el primer procés urbanitzador de Can Picafort, per mitjà de la figura de Bartomeu Cardell, propietari de Son Bauló, que consistí en la parcel·lació de trasts de la vorera de mar. A partir d’aquest moment, el nucli va adquirir el caràcter de colònia d’estiueig per a les famílies benestants de Santa Margalida, Muro, sa Pobla i Inca. Fins als anys 30, totes les construccions se situaven als terrenys de Son Bauló. La segona fase d’urbanització s’ocupà de la zona de Santa Eulària, i oscil·là entre el final dels anys 30 i els 70. En ambdues fases, les primeres construccions se situaren a la primera i segona línies de la mar. El 1950, els germans Francesc i Sebastià March Ques presentaren el projecte d'urbanització del pinar de Son Bauló –constava d’una instància, els plànols i una memòria–, a l'ajuntament de Santa Margalida, tot i que no es va executar fins a la dècada dels 60.

L’any 1918, es construí la primera capella de la contrada, gràcies als donatius de les persones que hi passaven l’estiu. Fou beneïda dia 4 d’agost del mateix any, pel rector de la Vila, Francesc Mora. Durant aquests anys i els següents, Can Picafort era anomenat «sa colònia», i els pocs veïns que l’habitaven feien de pescadors. No obstant això, la inexistència d’un embarcador que protegís les barques de la mar dificultava en excés el seu treball. No va ser fins el maig de 1949 que es fundà amb l’empenta i esforç del vicari Llorenç Vanrell el Club Nàutic de Can Picafort, entitat que posaria les bases per a la construcció d’un embarcador i un escar.

https://dspace.uib.es/xmlui/bitstream/handle/11201/2044/TFG%20MARIA%20ANT%C3%92NIA%20CIFRE.pdf?sequence=1&isAllowed=y

Primers projectes urbanístics que donaran forma al futur espai turístic.

pag 9

Els inicis a la urbanització de Can Picafort daten de 1908-1911. L'any 1915 hi havia 22 cases, el 1940 hi havia 200 cases, el 90% a Son Bauló. Fins ara aquest nucli tenia funcionalitat de segona residència, això ho reflecteix el fet que aquestes cases que hi havia eren molt superiors al nombre d'empadronats (41). Al principi, Can Picafort era un nucli format per finques, on s'havien construït cases d'estiueig els habitants de Santa Margalida. Posteriorment van ser els habitants de Muro, Inca, Sa Pobla, els que van localitzar els seus habitatges. Els habitatges que es construïen eren unifamiliars duna sola planta. Son Bauló és el nom originari de la finca on es localitzava, aquesta part de Can Picafort.

https://dspace.uib.es/xmlui/bitstream/handle/11201/2187/Daniel%20Rodr%C3%ADguez%20Ariza.pdf?sequence=1&isAllowed=y

Avinguda Diagonal. Anys 70. Al fons s’Estany de son Bauló.

TEXTE ESCRITURA DE COMPRA VENDA

TRADUCCIÓ ESCRITURA AL CATALA:

Numero nou ---

Santa Margarita a setze de gener de mil nou-cents dotze: Davant meu Manuel Pineda, notari del col·legi territorial de Balears amb residència a Muro, districte d'Inca Compareixen:

D'una banda com a venedor. D Luis Jose Antonio Cardell Arias, de vint-i-set anys d'edat, veí de Palma, habitant a la plaça de Sant Francesc número tres, casat, propietari, proveït d'una cèl·lula personal de novena classe, expedida en vint-i-sis d'agost proper marcat sota el numero mil tres-cents dos, el qual obra en nom propi i a més en concepte d'apoderada de la seva senyora mare conveïna. Dª Dolores Arias Garcias de seixanta-quatre anys, vídua, sense professió, la qual li va donar, entre altres les facultats necessàries per formalitzar aquest contracte, mitjançant escriptura de mandat atorgat a Alcúdia amb data sis de setembre darrer davant el notari de sa Pobla D Guillermo Torres, en la qual se m'exhibeix còpia autèntica expedida al dia següent.

I d'altra banda com a comprador. D. . . de cinquanta-tres anys, veí de Santa Margarida, domiciliat al carrer de la Taronja número trenta-vuit, viudo, propietari, també amb una cèl·lula de la classe novena datada en quinze me maig de l'any anterior i assenyalada amb el número mil sis-cents vint-i-set.

Jo el Notari don fe del coneixement veïnatge, professió dels compareixents, i tenint al meu parer, ells i la poderant, D Dolores Arias, la capacitat legal necessària per a aquest atorgament, els primers diuen:

Que Dª Dolores Arias Garcias, i el seu fill D Luis-Jose-Antonio Cardell Arias, són propietaris amb ple domini d'un predi anomenat Son Bauló, format pel primitiu predi d'aquest nom ,i una porció de terreny a l'agregat, procedent del predi de Santa Eulàlia, situat al terme municipal d'aquesta vila de Santa Margarida, terra, camp, pinar i erm, amb una casa rústica. La cabuda total és de quatre-centes setanta-sis hectàrees, noranta-vuit àrees, cinquanta-vuit cent i àrees. ( sis-centes setanta-una quarterades, dues quartons i set destres) i els seus límits: amb al Nord la ribera del mar i terra del predi de Santa Eulàlia , A l'oest el mateix predi de santa Eulàlia, al sud amb terres del predi de la caseta pertanyents a Miguel Fuster, Juan Estelrich, Antonio Ordinas, Pedro Juan Ordinas i Martin Ordinas ia l'Est torrent anomenat de l'Estany. El seu valor liquid disponible és de dos mil quatre-centes cinquanta-set pessetes i vuitanta-tres cèntims

La meitat indivisa d'aquesta finca, pertany a D Luis-Jose-Antonio Cardell, per herència de D Carmen Vanrell Segui, segons consta, d'un testament autoritzat pel notari D Pedro Llompart, a dotze de març de mil vuit-cents vuitanta-nou, i de l’escriptura testificada a quinze de gener del noranta-u, per D Miguel Ignacio Font, la qual pel respectiu a aquell immoble, es registre amb el n 1 de la propietat Inca, al tom cinquanta-u de Santa Margarida, mil onze de l'arxiu, foli seixanta-set, finca numero dos mil tres-cents quaranta-sis, inscripció primera. La mitat restant correspon a D Dolores Arias i el seu fill. a vint-i-cinc de novembre de mil vuit-cents noranta-nou, de la que pel que fa al propi immoble es va prendre raó, en el mateix registre, i amb el marcat tom, al foli seixanta i nou, inscripció segona.

I asseguren no tenir revocat , limitat ni suspès l'al·ludit poder D Luis-Jose-Antonio Cardell Arias en el seu propi nom i com a apoderada de la seva senyora Mare Dª Dolores Arias Garcias ven al comprador, de la finca “deslindada” els solars trenta i trenta-u del plànol aprovat per la direcció d'obres públiques de la província, autoritzat pel Govern Civil d'aquesta en dos de juny de l'any proper. Comprenen ambdós solars al costat d'una extensió superficial de dinou i mig metres d'ample per vint de llarg (390m2) poc més o menys i confronten pel Nord i oest amb el solar número vint-i-nou propi de D Pedro Juan Estelrich i de la finca total , per l’Est amb casa i corral de D Juan Garau Tous i pel sud amb restant de la finca.

El preu de és de quatre-centes cinquanta pessetes, en què s'estima el valor total dels dos solars, i que el venedor rep mitjançant en aquest acte del comprador, en bitllets del Banc d'Espanya, i monedes de plata en presència dels testimonis, i de mi, notari, que en dono fe.

D Luis-Jose-Antonio Cardell, manifesta que el seu “poderant”. i ell mateix es proposa la formalització d'una colònia al predi de Son Bauló, i que “l'enajenació” dels solars, i per tant la present venda, es fa d'acord amb les condicions que consten, a l'escriptura autoritzada per l’infrascrit, a dotze de setembre de mil nou-cents onze, de venda del solar numero trenta-set. a favor de D Guillermo Santandreu Amengual, les quals condicions consten a l'escriptura de referència, que porta el numero cent seixanta-u, del meu protocol de l'any esmentat amb el text següent.

1ª. La situació dels solars s'ajustarà en la mesura del possible, al plànol de la Colònia aixecat a aquest efecte.

2ª. La mida superficial de cada solar és de deu metres de façana, per vint metres de fons, poc més o menys.

4ª. Per anar a la Colònia, s'haurà d'utilitzar el camí que des de Santa Margarita, condueix directament a la mar, travessant Son Bauló, i acaba molt a prop del punt anomenat vulgarment Es Caló.

5ª. Si es destinés una part de cada solar a hort o jardí, el propietari del no tindrà dret a reclamar res. pel dany que el bestiar del predi Son Bauló ocasioni a aquells.

8ª. Les despeses d'aquesta escriptura, fins i tot la matriu i les d'una còpia simple per a ús del venedor són a compte del comprador.

“El comprador” accepta a totes les seves parts, aquest contracte.

Jo el notari vaig fer als atorgants, les advertències pertinents.

Són testimonis instrumentals que no tenen excepció, Juan Marimon Mas, veí de Muro, i Miguel Serra Perello, que ho és de Santa Margalida, assabentats tots del dret. que la llei els concedeix per llegir, per si aquest instrument procedís, d’acord a la lectura integra del contingut, el qual ratifiquen els atorgants i firmen amb els testimonis.

De tot això i que aquesta escriptura es troba estesa en dos plecs segellats de la classe duodecimal sèrie E numero 321.300 i 321.301 jo el notari dono fe. =Lluís J Cardell = el Comprador, = Joan Marimon, =Miguel Serra. =Signat Manuel Pineda.

BENDICIO DE LA CAPELLA 04.08.1918

Per Xisco Bergas

Pag 48

https://issuu.com/canpicafort/docs/revista_134

TRADUCCIÓ:

A la Colònia i Predi de Son Bauló, situada al terme parroquial de Santa Margarita, a quatre d'agost de mil nou-cents divuit, l'infrascrit Rector de la mateixa, D Francisco Mora i Lliteras, acompanyat del Reverend. coadjutor, D Miguel Riutort, Prevere. En virtut de la delegació del Reverendíssim Sr Bisbe d'aquesta Diòcesi, Dr. D. Rigoberto Domenech i Valls, va procedir a la solemne benedicció de l'Oratori Públic, edificat en aquesta Colònia, per la Pietat i almoines dels estiuejants en aquell caseriu, secundades per l'actual propietari del referit predi D Luis J Cardell. qui per a aquell objecte va donar generosament el solar que ocupa l'enunciat Oratori.

Per voluntat unànime dels donants, que majoritàriament, com a testimonis signen la present acta, queda dedicat al misteri de l'Assumpció de la Mare de Déu Santíssima, a qui tindrà per titular i Advocada especial, i sota la protecció i defensa, dels quals es posa el referit Caseriu.

Actuaren de padrins, en la solemne benedicció, els nens Juan Amengual i Ribas i Maria dels Dolores Cardell i Mir. Seguidament es va procedir a la benedicció d'una campana, donatiu del Sr. D Gabriel Carrió, i per últim dues figures de Sant Gaietà i Sant Andreu, de les quals van ser respectivament padrins: Gabriel Mas i Marimon i Catalina Barcelo i Mas, i Miguel Segura i Catalina Pico, aquests dos últims quadres donatiu de la Sra. Maria Duran vídua d'Estelrich.

Havent apadrinat l'esmentat quadre del Crucifix, Cristòfol Ramis i Oliver, i Catalina Soler i Quetglas. I com a testimoni, i per a perpètua memòria de la Pietat i generositat de les famílies donants, i satisfacció d'aquestes, estenc la present acta, que signen els presents a aquest acta, del què certifico.

Signen entre altres: Miguel Riutort, Prevere. Luis J Cardell, Gabriel Carrió, Antonio Oliver, Juan Calvo, Antonio Sales, Juan Barceló, Juan Piña, Juan Marimon, Juan Massanet Moragues, Lorenzo Ordinas, Feliciano Fuster Nicolau

40 ANYS DESPRES.

Pots veure l'estructura inicial de les cases. Una planta, portal amb dues finestres a la fatxada principal. Dos aiguavessos, pati, i portassa a la part de d'arrere.

Normalment donaven cap a la mar els aiguavessos, però alguna donava als veïnats. Las parets de mares, de baixa qualitat però en canvi molt bo de maniobrar.