PERE MASCARÓ CASTELLÓ 1888-1973
El retratista de Mallorca.
Descobrirem un personatge de pel·lícula, i a la vegada un llegat fotogràfic, de la Mallorca de la primera meitat del segle XX, que ens ajudaran a conèixer els costums dels nostres avantpassats, els paisatges, els pobles, i la seva evolució cap al turisme.
Una llastima que la major part dels seus arxius varen desaparèixer, però encara som a temps a recuperar-ne part, donat que moltes fotos estan ben guardades, als àlbums familiars. Basta mirar al darrere, per si du els segells de Fotos Mascaro. També descobrirem com moltes de les primeres postals, eren fotografies fetes seves.
Despres de la seva mort, s'han fet algunes exposicions, com la de Sa Capella Fonda, fotografies propietat de la Biblioteca Gabriel Llabres, mostrant paisatges, imatges religioses, altres de contingut etnològic, d'actualitat i retrats de persones.
 |
| Pere Mascaró Castelló |
Els paisatges són les fotografies més abundants, però també places de pobles, esglésies, estacions de tren, a la vegada que persones vestides a l'antiga usança, és a dir pagesos i processons. Una mostra del passat, que ens recorda com érem. De fet, mestre Pere des retratos, fou una persona avançada al seu temps.
També trobarem fotos seves a edicions en paper, a pobles com Costitx, o digitals com a Sant Llorenç. Sobretot moltes fotos d'aquella època, als arxius municipals, que alguns les han divulgades, a xarxes, edicions en paper, fins i tot a calendaris.
Alexandre Ballester parla d'ell, a un article publicat a Fent Carrerany, titulat Retrat d'un retratista. Dient que era una persona, amb caminar i moviments lents, mentre adreçava els equipaments, i supòs que calculant les distàncies, per fer el retrato. Al final va engabiar dins la maquina, un caramull de fesomies mallorquines, amb els seus vestits, els seus posats, i les cares, que ens mostren les expressions d'aquell temps.
Coneixia la gent dels pobles, els seus mal noms i enllaços familiars, que a vegades les fotografiava des del naixement, comunió i la boda. És a dir, que era el fotògraf de la casa. Els bars i fondes que visitava, ja el tenien com un més de la seva família.
En arribar la festa del poble, ja apareixia ell amb el trípode plegable, la màquina i un quadre amb un vidre, on exposava les fotos que tenia venals. A aquesta exposició ambulant, hi havia totes les escenes que et puguis imaginar, que en realitat eren biografies de gent anònima.
Mestre Pere era un poeta, glosadors, i narrador d'escenes fotogràfiques. Era el notari dels pobles, paisatges, i possessions on quedava reflectida la vestimenta, la "pose", i les cares de la gent, que s'hauria perdut si no fos pel seu llegat fotogràfic.
Però ara descobrirem un poc la seva història.
Va néixer a Maria de la Salut, fill d'una família que es dedicava a treballar al camp. De nin l'enviaren a Ciutat, a estudiar amb els Jesuïtes i pareix que era bon estudiant. En sortir va fer feina a una apotecaria que li deien de Can Torres. Va tornar a Maria i es va casar amb na Francisca Sureda Mas i emprengueren viatge cap a l'Argentina.
A Bons aires es va iniciar amb l'art de la fotografia, despres de comprar la càmera fotogràfica. Ell i na Francisca, trescaren el Mar de la Plata, es movien amb un carro i dos cavalls, fins que tornaren a Mallorca.
Na Francisca Sureda tingué un paper fonamental, fent-li costat, i ajudant amb els desplaçaments, i sobretot en el revelatge fotogràfic, el laboratori que li deia ell.
En Miquel Rosselló Quetglas de Maria de la Salut, ens contarà un parell de detalls, que ens descobriran algunes interioritats de Pere des retrats, o en Peret que també li deien.
Deia mestre Pere que doblers no en va fer massa, però que li bastaren per viure bé, fent la feina que li agradava, descobrint els paisatges de Mallorca i que s'hostatjava als millors hotels d'on anava. També contava, que havia fet les millors fotos de Mallorca, i que la gent les apreciava. Fins i tot l'hi sol·licitaven els Clixés des de Barcelona, per vendre-les com a postals.
Tenia unes sortides molt seves. Com l'anècdota de la jove que no volia pagar la foto, perquè no havia sortit molt bé. Mestre Pere li digué; et convé pagar les tres pessetes, que si no la veurà tot Mallorca. Tot venia perquè no havia sortit massa afavorida. Ell li va contestar. Aquesta màquina treu les fotos tal com som.
Una altra, era quan ja havia enviudat. Una dona li digué que es podien cassar, però que li tenia que deixaré tot el seu patrimoni. Mestre Pere li digué; Sant Sebastià es va deixar fermar, i quan ses mosques li picaven no se podia gratar. No es casaren.
També tenia costums un poc estranys i cerimonioses, com la que feia amb el basto, prenent mides per calcular la distància i col·locar la persona a retratar. Deien que mastegava tabac. O que sempre duia una botelleta d'1/4 de litre, plena de conyac, per pegar un tire't per no tenir fred.
De què recorria molts de pobles, ho mostren algunes anècdotes com la de Son Servera, o a Capdepera que s'hostatjava. A un hostal de dues germanes, contava que no li havien posat l'orinal. A Inca que s'hostatjava a ca na Clara, que deia que li feien bon preu, i tot servei. A Sineu a Son Toreó o a Campanet a un cafè també ni passaren de grosses. És a dir, que ni passaven de tot color.
El contractaven a molts de pobles, per les comunions, casaments, temps de matances, o per les festes patronals. A Santa Margalida s'hostatjava a la fonda de Can Carabassa, on a vegades li feien un poc l'abús o li gastaven bromes.
Els darrers anys també anava pels mercats i a més de vendre fotos i postals
Va trobar la fi de la seva vida, un matí quan volia encendre la xemeneia al cap de 83 anys. Aquest dia era dia 6 de novembre de l'any 1973. Però ben segur, que la seva càmera apuntarà, des d'allà on sigui, les constel·lacions i estrelles que passin per davant seu.
Part d'aquestes històries les podràs llegir a continuació, així com una mostra de fotos i postals que ben segur t'agradaran.
Si vols contribuir? Seria bo revisar les fotos que tens a casa teva, dels pares o padrins, dels anys 1930 fins al 60. Si al darrere duen el segell de FOTOS MASCARO, Maria de la Salut són seves.
Si ho trobes convenien, les pots fer arribar, i ampliarem aquesta petita mostra. Tal vegada amb el temps, es podria fer una exposició, que fascinarà a més d'un.
 |
| Foto de familia. A la dreta Pere Mascaró |
* * *
INDEX:
QUE SABEM DE: Pere Mascaró Castelló.
DOCUEMENTS GRAFICS DE POBLES.
IDENTIFICACIÓ. Alguns detalls.
-RECORDS DE MESTRE PERE MASCARO.
Miquel Rosselló Quetglas.
- RETRAT D'UN RETRATISTA
Alexandre Ballester.
- FOTOS REBUDES DELS LECTORS.
* * *
QUE SABEM DE:
PERE MASCARÓ CASTELLÓ 1888-1973
Va néixer dia 13 de setembre de l'any 1888, a Maria de la salut, poble que s'havia independitzat de Santa Margalida l'any 1836. El seu pare nomia Pere Mascaro Quetglas, i la seva mare Antònia Castelló Mestre, un matrimoni que feia feina conreant al camp.
De nin va estudiar a Maria, despres va anar a Ciutat, per estudiar de capella amb els Jesuïtes, però el va abandonar, llavors va anar a fe feina al camp amb els seus pares. Es va casar amb Joana Sureda Mas, i va començar a fer feina de cambrer, era l'any 1912.
EMIGRANT A L'ARGENTINA
Una vegada acabada la Primera Guerra Mundial, quan tenia 32 anys, emigra a l'Argentina, ell i na Joana Sureda. Ho feren com molts mallorquins, per mirar de fer fortuna. Allà va fer de cambrer a l'Hotel Madrid, despres d'empleat de farmàcia, i fins i tot va ser el porter al Banc Nacional.
 |
| Pere Mascaro a Bons Aires. Fotografia Alexander. |
Com a bon mallorquí, anava a una barberia d'un felanitxer. Amb una ocasió, i per consell del barber, li va recomanar que aprenguis a fer retrats, que això donava molt. El va aconsellar, que anés a xerrar amb un expert, que nomia Emilio Solé.
Ell ho contava aixi;
"Va ser un dia que vaig anar a una barberia, regentada per un mallorquí de Felanitx. Em va suggerir que aprengués a retratar, i per iniciar l'activitat, que visités un tal Emilio Solé". Fet i dit, en Pere va comprar una càmera fotogràfica, que era una Dago Orgues de 18 x 24, i va començar a practicar.
Entre les feines que va fer, la primera va ser un reportatge d'una boda. També va ser el retratista d'un balneari. Més tard amb un carro i dos cavalls, va anar trescant la província de Bons Aires fins al Mar de la Plata i fins i tot diuen que a Mendoza, cercant gent qui es volgués retratar.
 |
| Pere Mascaro i Joana Maria Sureda Mas. |
EN PÉRET A L'APOTECARIA VELLA de Santa Margalida.
En arribar de l'Argentina l'any 1926, va fer feina, d'ajudant de farmàcia, feina que ja coneixia de jove a Palma i a l'Argentina. A Santa Margalida, estigué a l'Apotecaria Vella, propietat de Rafel Santandreu Planas, llicenciat en farmàcia, un dels sis fills del Senyor Guillem Santandreu. Per tant, era un germà del metge Perico i d'en Miquel metge de Son Carrió i del secretari de l'ajuntament.
Però que duia la farmàcia realment era la seva germana Catalina, amb l'ajuda d'en Pere Mascaro durant uns anys. La farmàcia estava al carrer Pou de Sa Garriga número 5, edifici que actualment encara es conserva.
ALTRES INFORMACIONS.
Segons altres fonts, donats pels descendents de la farmàcia de Catalina Santandreu confirmen que en realitat per qui feia fina era per l'apotecaria d'en Quim Garcia Fuster que estava davant la fonda de Can Carabassa.
Joaquim Garcia Fuster va entrar de batle dia 27 de març de l'any 1924. Estava casat amb Catalina Santandreu Amengual. Estava emparentat amb en Felicià Fuster que també havia estat batle del poble en distintes ocasions. Va morir l'any 1939 sense descendència.
EL RETORN
L'any 1926 torna cap a Mallorca, va anar a viure a Maria de la Salut, al carrer Femenies número 40. Una casa que va adequar, com a lloc per fer fotografies i laboratori. La casa es va convertir amb escenari on retratar i revelar seguint el procés iniciat amb la Història de la fotografia.
La casa que tenia dos aiguavessos, al primer tenia el plató, que consistia amb unes columnes, una tela de fons i unes bombetes elèctriques. Al segon aiguavés, hi tenia els líquids necessaris, on revelava els clixés, un ribell amb aigua, els fils per estendre, i papers on plasmar les fotografies, a més dels negatius que eren clixés de vidre.
Aquesta casa va acabar sent una portassa, una vegada desaparegut en Pere.
Durant uns anys va compartir la feina de retratista, amb la d'ajudant d'apotecaria, a la farmàcia de Joan Ferragut Rossell.
Però la feina que més li agradava, era anar a retratar, la de laboratori la feia la seva dona, Joana Maria Sureda. Les copies, postals, o les ampliacions, les enviava al fotògraf Coromines, que vivia a Ciutat al Carrer Jaume II, encara que ell era valencià.
Per fer els retrats, primer havia de calcular les distàncies, cosa que feia contant les passes, o amb un basto, o canya, a manera de mida. Per arribar a disparar, era tot una cerimònia de componendes, que molta gent fotografiada, encara ho recorda.
Amb el temps va poder comprar un carretó, per dur la càmera i els ormejos. Estirat per una mula, amb la qual va començar a recórrer Mallorca, cercant clientela, o retratant paisatges i edificis. Molts d'aquests retrats, reflecteixen una verdadera història, de molts de pobles i racons de Mallorca. També era el retratista, de moltes famílies adinerades.
Moltes fotos es venien com a postals, on podien escriure unes lletres, explicant les seves sensacions, del lloc. També per enviar les fotos dels familiars, amb motius de bodes, comunions o batejos, o altres esvaniments.
 |
| Pere Mascaró Castelló |
LA SEVA OBRA
Comença l'any 1927 fins a l'any 1950 a recórrer els pobles de Mallorca, podríem dir que quasi tots. Dirigia l'objectiu als edificis més emblemàtics com podien ser esglésies o convents, també a les places i a tota persona que es posés davant. També va recórrer els pobles de la costa on fotografia els hotels i envoltants. Tenia també especial predilecció pel paisatge o les platges verges.
Moltes d'aquestes fotos les venia com a targetes postals que la gent li comprava per un real, segons l'època. Retolava la foto amb el nom amb una lletra peculiar que ens ha permès descobrir moltes fotos fetes per ell. Les que no anaven retolades hi posava darrere un segell que deia FOTO MASCARO. MARIA. MALLORCA. Aquesta feina de les postals es veu que l'encarregava al fotògraf valencià que nomia Corominas i vivia a Ciutat
A partir dels anys 50 ja no sortia tant a recórrer pobles i es dedicava més a fer retrats, fotografies per esvaniments i d'actualitat. Però sí que arribava fins als pobles de veïnat de Maria com Santa Margalida, Sineu, Petra entre d'altres. Venia les fotografies a bon preu el que li va costar alguna discussió amb altres fotògrafs per la competència
A partir dels anys 60 ja havia deixat l'antiga càmera i l'havia canviada per una de rodet, una Kodak i, per tant, anava més lleuger sense trípode plegable, la tela negra i el mostrari de fotografies penjades a un quadre ni la càmera amb el calaix.
Pere Mascaro va ser, segurament sense voler l'historiador gràfic més important els anys 30 als 60 i que ara gràcies a aquests documents gràfics podem reconstruir com era o com vivia la societat mallorquina d'aquells anys i l'evolució dels pobles. Moltes d'aquestes fotografies s'han perdut o senzillament no sabem si foren fetes per ell, per això estaria bé difondre la seva obra i reproduir les fotografies que tenen les famílies senzillament mirant l'anvers i poder exposar-les.
 |
| Pere Mascaró Castelló i Joana maria Sureda Mas. |
***
DOCUMENTS GRÀFICS DELS POBLES
CAN PICAFORT
 |
| Postal Hotel Alomar 1947 |
https://canpicafortprimersanys.blogspot.com/p/hotel-alomar-una-postal.html
 |
| Carrer Magallanes anys 1950. Enfront Hotel Alomar. |
 |
| Hotel Mandilego l'any 1960, conegut com a Can Robles que era l'antiga Fonda Mandilego Carrer Jaume I |
https://canpicafortprimersanys.blogspot.com/p/hotel-mandilego.html
***
SANTA MARGALIDA
 |
| Benzinera Ca S'Estrella, La plaça en dia de mercat, al fons el campanar. Distints models cotxes antics. Anys 1950. |
ES POUÀS
 |
| Es Pouas. Havien arrabassat els arbres i encara no hi havia palmeres. Anys 1930 Un dia de celebració. |
 |
| Ball popular. |
 |
| Escola de Maria |
 |
| Pageses amb gerra i filadora. |
 |
| Pageses a Petra |
 |
| Mostrat sa moto a Sineu |
 |
| Pagesa amb la gerra a sa cisterna |
 |
| Bar Maties i Can Piquero vist des de Santa Maria Major |
 |
| Plaça de toros de Muro. La Monumental |
 |
| Escuradors a l'Albufera. Capatàs i dones al fons a l'esquerra |
Cercant, cercant... he anat a topar amb l'autoria d'una fotografia que des de sempre m'ha impressionat i que s'ajusta fidelment al paisatge i a la gent que m'imaginava en les descripcions dels vells pescadors i segadors de bagatge que me contaven les seves memòries. Són els escuradors en el tall. Tasca dura que es feia de cap a cap d'any, amb una brigada de 7 homes més el capatàs. A la imatge se poden veure unes llargues falç amb el mànec també llarg per poder estirar l'herbei de fil, que s'observa acaramullat als peus dels escuradors; els altres tenen una espècie de rampaina o aixada ampla i curta, imagin que per tallar de rel i també per estirar.
 |
| Sa Pobla 1950. P. Miquel Bonnín junta acció catòlica |
 |
| Capella Clínica Tugores el dia de la inauguració. |
 |
| Arribada del tren a l'estació de Porreres. |
 |
| Batent a l'era a Montuïri. |
 | |||
Església del Sant Crist a Manacor
|
 |
| Hotel Perelló. Porto Cristo. |
 |
| Postal de Sant Llorenç. Pagesos amb el mul. |
 |
| Any 1956 |
 |
| 1952 |
 |
| American Bar Cala Ratjada |
 |
| Cala Ratjada |
 |
| Cala Millor 1950 |
 |
| La porta de la muralla Xara, que va donar nom al grup musical Los Xara's. |
 |
| U moll. |
 |
| Sancelles |
IDENTIFICACIÓ. Alguns detalls.
El retratista torna de l'Argentina l'any 1926, si no vaig errat, torna amb la càmera que havia comprat allà. Es veu que els primers anys feia feina a la farmàcia de Maria, i era retratista a temps parcial. Devers l'any 1930, és quan compra el carretó, i amb el mul, comença la gira pels pobles de Mallorca, retratant tot allò que es posava davant.
Aquestes fotos les venia directament als interessats, en format fotografia, així com en format postal.
Les postals li donaven l'oportunitat, de vendre més còpies segons la demanda, estalviant la feina de retratar cada vegada, l'escena. Amb els inicis del turisme el negoci li va funcionar, i a la vegada estimular per elegir els millors llocs, o les millors poses de la Mallorca en temps de la postguerra.
Com podem identificar l'autoria de les fotos?
Si tenim l'original, mirant al darrere on posava un segell, que va anar canviant el format, amb el pas dels anys: Foto MASCARÓ Maria de la Salud, o FOTO MASCARO. Maria*mallorca. Això d'anomenar el poble de Maria, va anar canviant amb el pas dels anys.
Fins i tot a les postals dels primers anys, he identificat un segell compost de manera rudimentària, on es pot veure com les dues as, de MASCARÓ ballen. El Títol de les primeres postals, és com si estiguessin escrites a mà, i són fàcils distingir-les per les lletres com la P quadrada, a postals de Can Picafort escrit a la seva manera, o la M allargada, com a Cala Millor, o la Monumental entre d'altres. Aquestes postals, n'he documentades fins a l'any 1960.
Una característica són les postals enumerades per pobles, així qualsevol col·leccionista, com si de cromos parléssim, pot endevinar les que li fan falta, per col·locar a l'àlbum. L'ordre sol ser primer el número, despres el nom del poble en majúscules, i l'explicació del fet en minúscules. Van firmades com a FOTOS MASCARO. Maria de la Salud.
La firma va canviant amb els anys. Per exemple és curiosa la dels escuradors de s'albufera, on darrere posa FOTO MASCARO. Maria* mallorca. També n'hi ha que just duen Foto Mascaro.
També hi ha una altra època, que van retolades, com si fos en lletra d'impremta, posant primer el número, el poble i la descripció del fet. Com si anessin destinades a publicacions per llibres. Es veu que com a bon Jesuïta, que va ser als inicis de joventut, li deixaren empremta per tota la vida.
Ell va contar a en Miquel Rosselló, que a Barcelona anaven locos, per comprar-li els clixés per fer postals, i és complicat deduir qui era, però pot ser que algunes anessin a parar a la firma d'Adolf Zerkowitz. Ho dic pels detalls retratats, a algunes postals de Can Picafort. Però això només és imaginació.
Pere Mascaró Castelló -més conegut com a «Mestre Pere d'es Retrats», «És Retratista Mascaró» o simplement pel «Retratista de Maria» - va néixer a Maria de la Salut el 13 de setembre de 1888, fill de Pere Mascaró Quetglas i Antonina Castelló Mestre, al si d'una família camperola. Al principi Pere -després d'estudiar uns anys de cura al Seminari de Palma- es va dedicar també a les tasques del camp, però el 1912 -quan es cas amb Juana Sureda Más- sembla que ja no feia de pagès sinó de cambrer Vuit anys després –el 1920-, igual que molts altres mallorquins, va emigrar. cap a Argentina a la recerca de fortuna Allà va tenir diverses feines: empleat de farmàcia, cambrer de l'Hotel Madrid i porter del Banc Nacional. Va ser també a Argentina on va aprendre l'ofici de fotògraf, com ell mateix explicava en una entrevista publicada a «Última Hora» el dia 26 de març de 1970:
Una prova que Mascaró no entenia les modernes tècniques fotogràfiques és que de vegades els retrats que feia o bé els havia de repetir o bé tornar els diners als quals havia retratat: «repetir o tornar un duro» posava el dors d'una fotografia que feia els anys 60 va fer a una parella de Búger una tarda de revetlla.
Sembla que Mascaró no va ser un fotògraf professional, sinó simplement un retratista popular, com ho demostra el fet que no es preocupés pels avenços tècnics, no fes cap curs de perfeccionament ni obrís un estudi d'acord amb les noves exigències. Això no vol dir, però, que les fotografies fetes per Mascaró no constitueixin documents gràfics de primer ordre per conèixer la societat mallorquina dels anys '30 al '60, i més sí que tenim en compte la gran quantitat d'arxius fotogràfics que actualment han desaparegut .
FOTOS ANTIGUAS DE MALLORCA.
https://fotosantiguasdemallorca.blogspot.com/2017/10/fotografo-pere-mascaro.html
***
RECORDS DE MESTRE PERE MASCARO.
Miquel Rosselló Quetglas.
En Pere Mascaró, nascut a Maria de la Salut el 13 de setembre de 1888, va ser un fotògraf de llegenda i que ha fet història per tota Mallorca i dins el seu poble.
Jo conec, des que era adolescent, i de més jovenet, l'itinerari professional de mestre «Pere des Retratos». Com a veïnat i amic, ell em confessava moltes de coses de la seva vida professional i moltes d'anècdotes que li varen passar durant els viatges pels pobles de Mallorca com a fotògraf ambulant. Estic ben segur que no havia trobat, ni tractat mai un home tan franc, tan senzill, humanitari i complidor, com era ell. Vivia tan profundament el seu ofici de fotògraf, que es posava a dins la cambra obscura que ell denominava «laboratori» i era capaç d'estar-hi deu hores seguides i no volia que el molestessin de cap manera.
Record un d'aquells moments que jo l'esperava a dins casa seva. Va entrar una jove del carrer de s'Arraval,
bastant furiosa li va dir:
-»...jo, mestre Pere, aquesta foto no la vull de cap manera perquè no he quedat bé.»
I ell li va contestar d'una forma un poc infantil:
-»... però nina!, com pots quedar bé, si ets lletgíssima de cara? La meva màquina no fa tornar guapes, sinó que surt Ia imatge tal com és», i ella seguia:
-»...no la vull. No la vull i no la vos pagaré.»
-»Te convé endur-te'n aquesta foto i pagar, si no et faràs mal a tu mateixa.»
-»Per què em faré mal a mi mateixa?»
-»Perquè la passejaré amb el meu mostrari i et veuran per tota Mallorca quan aniré a fer la volta pels
pobles».
Mestre Pere estava un poc nerviós i s'anava passant el cigarret d'un costat a l'altre dels llavis, com era habitual en ell. Aquella al·lota se'n va endur el retrat i amb mala cara pagà a mestre Pere, el qual em mirà i digué:
-»Miquel, si no ho fas així, després se'n riuen. Que no l'has trobada lletja aquesta al·lota?»
-»Un poc, però vos li heu dit lletgíssima.»
Mestre Pere es va posar a riure i després de pensar un poc em digué:
-»Encara n'hi volia dir una de més grossa:
Estimadeta, de lletja que ets, quasi m'has espenyat el clixé de la màquina.»
Jo l'hi vaig dir:
-»Mestre Pere, no tornarà aquesta nina a retratar-se!»
I ell replicà:
-»Si va a un altre, li anirà igual que amb mi.»
Podeu estar segurs que Mestre Pere Mascaró era un personatge de pel·lícula. Passava hores dins el meu despatx contant coses que li havien passat durant la seva vida. A la seva dona li deien madò Sureda i era una dona molt amable que l'ajudava bastant dins el seu laboratori fotogràfic. Me contava que feren moltes temporades fent retrats per les platges de Mar de Plata de Bons Aires.
«No he fet capital, però ho hem passat «a lo grande», bones vistes i uns bons hotels. Jo, Miquel, he tret les postals més bones de tota Mallorca, de les cales i dels punts més importants de l'illa. Els meus clixés són sol·licitats per molts de punts de la península, principalment de Barcelona.»
Quan va morir la seva esposa, madò Sureda, jo vaig anar el mateix vespre a casa seva donar-li el condol i el vaig trobar amb el cap baix i la ràdio a tot volum. M'hi vaig acostar i l'hi vaig dir:
-»Mestre Pere, això no està bé, posar la ràdio d'aquesta manera.»
I ell em va respondre:
-»Què vols que me mori de por Miquel?. Era l'únic que tenia en aquest món que m'estimava i ara he quedat
Tot solet.»
D'aquell matrimoni, no varen tenir mai fills.
Mirau si són importants les postals de Mestre Pere d'aquella època, que un servidor ha llegit bastantes històries de diferents pobles de Mallorca i a moltes d'elles hi he trobat imatges que just davall posaven «Foto Mascaró». Trob un orgull que un marier trobi dins una biblioteca i vegi aquelles vistes que mestre Pere ens va deixar com a regal i com herència històrica dels seus mèrits, d'una afició que l'enamorava quotidianament, que el feia sacrificar-se per anar de poble en poble per aconseguir el més bo, aquelles vistes que ell creia importants.
Moltes gràcies, mestre Pere Mascaró.
Ara seguiré l'itinerari del seu camí professional.
Moltes de vegades venia a casa i es seia dins el meu despatx. Com sempre duia el cigarret a la boca i el feia anar de part a part dels morros, quasi pareixia que el mastegava o rosegava. Era un vici que tenia que no era molt vistós.
Un dia me digué:
-»Miquel, m'ha sortit una dona per casar-me. És de Son Servera, m'ha dit que vindrà a fer-me una visita i ja t'informaré de com ha anat l'assumpte.»
Al cap d'unes setmanes va tornar a venir a casa i em va dir:
-»Miquel, d'aquell tema d'aquell adona, res de res.
M'ha dit que ens podem casar si li deix tots els meus béns.»
-»I vós que l'h i heu respost?»
-»Jo t'ho diré religiosament. Sant Sebastià es va deixar fermar i quan les mosques li picaven no se podia gratar. I jo, un servidor, senyora meva, no me vull deixar fermar com Sant Sebastià i menys deixant-te els pocs béns que tenc. Per amunt, i no et giris al darrere que no et vull veure més per aquí; i així l'he engegada.»
-»Molt bé mestre Pere.» li vaig respondre.
-»Trobes que ho he fet bé?»
-»Ho heu fet molt bé.»
Passaren uns quants mesos i va tornar a anar a Son Servera per fer-hi fotos pels carnets d'identitat. Quan va tornar, com que li venia de pas, es va aturar a casa i em va dir:
-»M'ha anat molt bé per Son Servera, he fet molta de feina, però aquella senyora no ha vingut a fer-se la foto pel carnet. Com tu ja saps, m'hosped a l'hotel d'aquelles dues germanes i he tingut un poc de discussió amb elles.»
-»Què vol dir mestre Pere?, i vós sou tan bon al·lot.»
-»Jo t'ho diré. M'han agafat ganes d'orinar a la nit, i com que davall el llit no i hi havia orinal i l'excusat estava a l'altra part de corral, a mi m'escapava la pixera, li he amollat a un racó de l'habitació i m'han mogut una escandalera.»
-»Que no sabeu on és l'excusat?» me digueren.
I jo els vaig respondre:
-»No el tengueu tan enfora, ninetes, o és que voleu que agafi una pulmonia i me'n vagi a la Santa Glòria? No en mancaria altre, jo vos pag per estar ben servit.»
Mestre Pere tenia relació amb tots els bars, els venia cartes usades, fogueres i pedres de foguers. Anava allà
on hi havia comunions, casaments, els temps de matances.
De tots els pobles el contractaven. Ell, a cada poble tenia posada i també acudia als mercats dels pobles. Sempre anava carregat com un ase de tragí, duia el quadre d'exposició de les fotografies, la màquina grossa amb el trípode, les butxaques plenes de postals i una motxilla plena de carrets i una botelleta de quart de litre de conyac.
Segons deia, a l'hivern, un tiret de tant en tant, li estimulava el cor.
Mestre Pere era una persona tan formal i tan sèria, que vivia el seu ofici, tenia la curolla de sempre parlar de retrats, de rodets i de vistes. Mai me va parlar de política ni me va contar cap acudit. No reia molt, però quan parlava se li veia la ingenuïtat infantívola del qui viu tancat dins el seu món.
-»...Jo, Miquel, m'agrada molt anar a Inca, perquè hi faig molta de feina. Allà m'hosped a Ca na Clara i me posa bon preu a tot servei. A vegades m'ha parlat de casar i jo li dic: ens va també així. Ella vol casar-se perquè li faci companyia, i jo li dic que ho deixi anar. Sembla una altra «pàjara» com aquella de Son Servera que volia que li fes donació. Qui vol venir amb mi, que no compti de res meu, o sinó cadascú a ca seva.»
-»Resulta, mestre Pere, que quan vos veuen amb aquesta motxilla es pensen que teniu molts de doblers, perquè feis molta de feina i vos tenen per un home de capital.» li vaig replicar.
-»Poden tenir-me pel que vulguin, però si no perd el coneixement no me fotran tan fàcilment.»
-»...Te'n recordes Miquel, dins el celler de Son Toreó de Sineu...»
-»Sí mestre Pere, un dia quinze d'agost me vaig jugar el "tipo" per vós.»
Resulta que estava a caramull de gent, i tres joves el varen arraconar al mig de dos botots i amb un sifó n'hi donaven per tot. Jo estava menjant a una altra taula i me'n vaig adonar. Tot d'una me vaig aixecar i me vaig posar al mig dels tres joves i els vaig dir:
-»No és d'un vell que vos n'heu de riure, si teniu collons tirau-me'n només una gota.» i seguidament se'n varen anar i jo li vaig dir a Mestre Pere:
-»No entenc per què no vàreu cridar l'amo?»
-»Perquè hi havia tanta de gent que no se sentia res.»
Un altre dia que va tornar a veure'm.
-»Miquel, me n'ha passada una de bona. Venc de les festes de Campanet, on he fet molta de feina, però resulta que al cafè on sempre vaig ajeure, estava ple.»
-»Mestre Pere, ha d'ésser que volgueu jeure dins el llit de matrimoni on hi ha un home com vós. Si estau
conforme, podeu quedar.» Me va dir la madona.
Jo li vaig dir que síi m'hi vaig ficar dins el llit. Malgrat que aquell home pareixia amable i educat, devers les tres
de Ia matinada el subjecte me diu:
-»I si ens feim una palla?, passaríem un poc de gust els dos.»
-»Què deis?» i m'ho va tornar a repetir. Jo ben emprenyat li vaig dir:
-»Jo no som cap maricó i si insisteixes t'esquinçaré aquest trípode damunt el cap.
Amb això que va comparèixer la madona quan va sentir el renou, per tal de veure el que passava, i jo li vaig dir:
-»Madona, no tornaré mai més per aquí, m'heu fet jeure amb un maricó.»
ella me digué que no ho sabia i tot d'una el va engegar.
-»És bona aquesta, mestre Pere!» li vaig dir.
-»És barrut, ja me començava a passar la mà per tot.»
-»Això és perquè li devíeu agradar.»
-»Però jo no vaig d'aquestes coses. No m'havia passat mai, d'ençà que tresc pels pobles de Mallorca, una putada d'aquestes.»
Un altre dia tornà a casa amb uns papers i me digué:
-»Ara venc a mostrar-te aquesta carta que enviï a un xuetó de Palma del carrer de l'Argenteria, meam que hi trobes?»
La carta deia: «Estimat Cayetano, mira, te faig a sabre que si d'avui a vuit dies no me tens preparats els deu clixés que te vaig deixar fa més de sis mesos, i que fa unes quantes vegades que t'he demanat, sense fer-me cas, et duré al jutjat per lladre i per riure-te'n de mi.
Salutacions, Pere Mascaró
Postdata: Donaràs salutacions al teu padrí, també xuetó com tu»
-»QuelIi has trobat a aquesta carta?»
-»Què està molt bé, mestre Pere. Li heu expressat tot el que li voleu dir sobre els vostres sentiments i les vostres queixes comercials. Molt bé mestre Pere, sou un valent!»
Uns dies després:
-»Miquel, hi ha novetat. Vaig anar a Muro i els altres fotògrafs no me poden veure, perquè els faig Ia competència. Jo els dic que el sol surt per a tothom, però no volen saber res. Me posen una mala cara quan jo me pos a fer fotos de carnet, que el dimoni se'ls endú. La novetat que te comentava és que en Toni del cafè de Can Costitx m'ha presentat una dona per casar-me, m'ha agradat, perquè és petita i pareix falaguera per fer les feines de la casa. Prest hi tornaré per concretar l'assumpte, ja que necessit una companyera que m'ajudi a dins la casa»
-»Trob que feis molt bé mestre Pere, ànims.»
Al cap de dos mesos, quan jo vaig tornar de la península, vaig trobar una postal dins Ia meva correspondència que deia: «Miquel. Ja m'he casat amb aquella murera. Té faig a sabre que és ló més gran, petita i magre, però tot és nervi. Vine quan te véngui bé i la té presentaré.»
Tot d'una que vaig haver llegit la postal vaig anar a casa seva per donar-li l'enhorabona. El salut a ell i la va fer sortir:
-»Franciscà, surt i te presentaré un amic, nom Miquel i és un veïnat que viu prop d'aquí.» Na Franciscà va sortir, me la va presentar i l'ànima quasi me va pegar als peus. Era una dona petita i magre, per dir-ho en dues paraules, returava el parlar, mal vestida i li faltaven dues dents del barram d'alt
Mestre Pere me digué:
-»No pensis que ha venguda mans buides, ha duit una somera amb el carro.»
-»Molt bé, enhorabona als dos.» Els vaig dir.
Va passar una temporada i un dia mestre Pere es va aturar al meu despatx i me va demanar:
-»Que Ii has trobat a aquesta meravella?»
-»Si vos duis bé i vos enteneu, endavant. Però si no vos enteneu mal assumpte.»
-Jo procuraré que funcioni lo màxim possible. Ha d'ésser que ella me falli. No m'ha demanat res com feien les altres, ja ho veurem.»
-»Qui vos va casar.» li vaig demanar.
-»El rector de Muro.»
-»No vos va demanar res el rector?»
-»Sí, ens va demanar si ho havíem pensat bé, li vàrem respondre que sí, i ens va donar la comunió i ens va beneir.»
-»Molt bé, idò ara estau en gràcia de Déu.»
Es comprèn que mestre Pere li va dir a na Franciscà que l'esperàs al carrer per ajudar-la a dur el viatge, la motxilla i el quadre d'exposició. I quan passaven per davant ca meva, ella duia el quadre gros i la motxilla i de petita que era, el quadre quasi li pegava pels talons. Vaig estar molt content perquè tot era una bassa d'oli a dins aquell dubtós i pacífic matrimoni.
Vull fer constar, en aquestes línies, que mestre Pere va estudiar de jovenet uns quants anys amb els jesuïtes de Palma, sempre amb unes bones notes. Després, en sortir dels jesuïtes, va passar a treballar com a dependent a una apotecaria de Palma anomenada Can Torres. Per cert, quan escrivia era molt mal de fer entendre la seva lletra.
Després li va venir la seva afició i la seva gran vocació cap al camp de la fotografia, cosa que com és sabuda, el va fer famós per tot Mallorca, degut a la seva gran voluntat i a l'entusiasme que va posar en aquesta difícil professió.
Passaren uns quants de mesos i mestre Pere estava molt satisfet, el veien pels carrers tot content, encara que darrerament, ja no passejava la gran màquina, ni el trípode i el quadre d'exposicions, sols duia penjada pel coll una moderna màquina de la marca KODAK, que ell deia que era més pràctica.
De tant en tant seguia en les visites a casa, me parlava de na Franciscà, que era molt feinera, sabia cuinar molt bé i duia la casa ben neta.
-»I Ia somera on la teniu?» vaig demanar-li un bon dia.
-»A la portassa que hi ha just davant ca meva.»
-»I que, anau a Muro?»
-»Sí, aquesta setmana hi érem.»
-»Té bona casa na Franciscà?»
-»Regular, ni bona ni dolenta, però pot anar.»
Durant un temps, va passar prop d'un any, al temps que jo viatjava per la península, vaig estar sense veure
mestre Pere. Però un bon dia es va aturar a ca meva i me digué:
-»Aquell assumpte de na Franciscà no funciona.
Això no és una dona, és una rata traginera. Amb el carro i la somera, quan jo no hi era i feia la volta pels pobles, ella traginava tot el que podia, llençols, olles, olletes, calderons i més coses que hi ha dins una casa, i tot això ho duia a ca seva a Muro. Però Ja li ha dit que si no me torna tot el que m'ha robat, li enviaré la Guardia Civil.»
-»I després què féreu mestre Pere.»
-»Quan m'ho hagi tornat tot, que se'n vagi a ca seva i no torni més per aquí. Que val més estar tot sol, que mal acompanyat. Menys mal, Miquel, que no li vaig fer donació. Semblava tan bona dona, només és que retura un poc. Aquest rèbol, està segur que duia el verí dins Ia sang!»
I així, ja tornam a tenir mestre Pere tot sol una altra vegada.
Un servidor es va allunyar en aquella època de Maria i me vaig establir a Inca. Al cap d'uns anys vaig saber que mestre Pere havia mort quan encenia la xemeneia. Morí cremat i asfixiat. Mal acabament tenguéreu mestre Pere. Entregàreu l'ànima a Déu el 6 de febrer de 1972, amb 83 anys. Que Déu vos tengui
a la Santa Glòria. Vos vaig fer dir una missa a la parròquia de Santa Maria la Major d'Inca. Que ens vegem al cel.
Que la flama de vostra gran afició professional fotogràfica estigui sempre encesa com la llàntia votiva del bé que ens deixàreu al poble de Maria. Que seguigueu fotografiant els àngels per a sempre dins la blavosa llum celestial.
Un amic que vos estima i recorda,
Miquel Rosselló i Quetglas
Inca a 24 d'agost de 1998.
FENT CARRERANY
Número 145 Setembre de 1988
Pag 8
RETRAT D'UN RETRATISTA
Alexandre Ballester.
No record, exactament, quin any, però jo era un nin quan vaig conèixer mestre Pere Mascaró "es retratista", que, adesiara, venia pel taller del meu pare. Em fascinava aquell personatge que venia d'un altre poble, amb un aire màgic i bohemi, carregat de fotografies de rostres i de paratges que jo ignorava.
Temps després, a una botiga vaig comprar, amb il·lusió neòfita, la primera postal fotogràfica del meu poble que jo havia vist, la cartolina duia "Foto Mascaró", al darrere. Quin goig vaig experimentar a l’instant. Jo coneixia l'autor.
I, ara, el veig i el tom veure, vestit amb un venerable guardapols grisenc, amb amples butxaques plenes de gests pacients. Amb semblança fràgil, pàl·lid el front i just rasurades les galtes. Lent caminar i ràpida la mirada rere unes velles i rodones ulleres. Pausats els moviments i fàcil la paraula, puntuada per una cigarreta, a mig cremar, als llavis un xic benvolents, un xic sorneguers.
Així, en el record, guard el retrat d'un fotògraf que va esser part i art d'un temps entranyable a molts de pobles de la comarca. Era "es retratista", "es retratista Mascaró",, "Mestre Pere des Retratos". Era Pere Mascaró i Castelló de Maria de I a Salut, coneixedor de paisatges mallorquins i recaptador de fesomies mallorquines.
No sols coneixia bé els pobles de la comarca, mestre Pere, a força d'anys i de viatges, coneixia perfectament la gent dels pobles, coneixia famílies senceres, a cada poble, i participava dels capítols festius i dels dols. En més d'un cas; ell, Mestre Pere, havia retratat el nadó, el mateix nin a la primera comunió i en casar-se.
Un retrat del padrí, ampliat i virat en sèpia, per mestre Pere, era a la tomba de I a família, entre dos ciris, el dia dels morts. Coneixia I a gent pels seus noms i pels seus malnoms i, a cada poble, hi havia una fonda o un cafè, on, per continuat costum, anava a raure mestre Pere era considerat com un de la casa. I em consta per testimoniatge de I a família poblera on mestre Pere, per espai d'anys fou ben estimat.
Mestre Pere apareixia a les places, els diumenges i els dies de festa major i per les fires, amb el trípode plegable, una càmera de caixó i el drap negre, tot damunt d'una espatlla. De l'altra, subjecte amb una corretja, penjava una vasa de fusta envernissada, amb fotografies de variat tamany, com escaparat portàtil i era un mostrari de rancis retrats de cares serioses.
Hi havia fotos de soldats, de nins despullats damunt coixins sedosos. Unes noces, i a parella en galant i honest posat, els caps no molt junts i mirant a davant, i la fotografia de la parella mirant-se als ulls, no es posà de moda, en l'ambient rural, fins anys després. Es podria formular tota una teoria psicològica del comportament, i un estudi de la llibertat moral, observant fotografies de parelles a distintes èpoques.
Dins aquella vasa també hi guaitaven fotos de nins, amb el cap rapat, a qualcun quasi se li podien endevinar els pensaments a través de la closca, anaven vestits de mariner diminut. Fotos de nines amb volants de gasa blancs. Vistes panoràmiques d'un poble, d'una plaça, d'una església a faisó de targeta postal. Tot això i molt més s'exhibia en aquella vasa amb un vidre ferit per una antiga fractura a un dels cornalons viatgers.
Era un temps i fou un home, mestre Pere que va fotografiar amb amorosa professionalitat, retalls de les vides de molta gent en els seus episodis més significatius. Des del retrat del grup escolar replè d'ulls astorats i de destins incerts, fins al grup familiar, tres generacions al davant de la façana de la casa. Milers de biografies, gairebé anònimes, restaren enregistrades a les seves plaques. Per això, mestre Pere, amb el seu aire de bonhomia ambulant va recórrer pobles i anys.
Mestre Pere a I a seva època, coneixia per l'exercici de l'aprenentatge i la continuada pràctica, el procés fotoquímic de I a impressió de la placa emulsionada, i del revelat, de l'exposició i de la positivació de la còpia en paper fotogràfic, i admetia el complex procés com un fenomen complet en si, degudament establert per uns savis i remots inventors. El misteri que ell, mestre Pere, veia en el fet de retratar, i n'hi havia un de més misteri, el deixava a I a franja dels esdeveniments quasi miraculosos. I, en conseqüència, mestre Pere, era respectuós amb el procediment, meticulós en l'execució, com qui celebra un cerimonial guiat per la fe, sense cabòries teològiques, ni preocupacions estèrils i aliens al fet mateix del cerimonial.
No fou, mestre Pere, un artista inquiet, ni un investigador de procediments, ni calia ser-ho, li bastava ser poeta, o glossador, i narrador de les imatges que encercolaven la seva quotidianitat. I, per damunt de tota consideració especulativa, Pere Mascaró va ser, un fotògraf que, amb constància i ofici, va exercir de notari d'un paisatge mallorquí, pobles, possessions i camps, i d'una antropologia mallorquina, rostres, vestits i abillaments dins una referència d'un temps que, en gran part, seria perdut si no fos, precisament, pel seu llegat fotogràfic, tot un plural document gràfic del nostre ahir, almenys dins els horitzons de la nostra comarca. Aquest és la gran vàlua de l'obra d'un fotògraf de poble, un mariando singular i notable, que mereix més d'un apunt evocador.
Alexandre Ballester
FENT CARRERANY
Número 73. Agost de 1992
 |
| Joana Maria Sureda Mas, asseguda a la dreta. |
- FOTOS REBUDES DELS LECTORS.
 |
| Santa Margalida. Pageses el dia de la Beata. |
 |
| El d'arrer model de cotxet. Anys 40 |
Comentaris